És la fi de l’Estat del Benestar?

6 junio 2008 | Categorías: Cròniques | 3.069 lecturas |

Conferència de Vicenç Navarro a Palma, organitzada pel Consell de Mallorca i en col·laboració amb Sa Nostra. Navarro analitza els pilars de l’Estat del Benestar a Espanya i la seva dotació econòmica. El indicadors pels quals es mida l’Estat del Benestar situa a Espanya a la coa d’Europa.

Maria Fca. Simonet – ATTAC Mallorca

Què vol dir l’Estat del Benestar? Aquelles intervencions de l’estat que d’una manera explícita afecten a la vida dels ciutadans. El seu objectiu és el de millorar la vida de les persones.

Un dels programes més importants que té l’Estat per a aconseguir-ho és la Seguretat Social; mitjançant aquesta institució les persones jubilades poden beneficiar-se d’una pensió una vegada acabada l’etapa laboral. L’estat obté aquests fons econòmics via transferència d’un grup social: els empresaris i els treballadors.

El quatre grans capítols de l’Estat del Benestar són la sanitat, l’educació, els serveis socials i l’atenció a la dependència. L’Estat no finança, sinó que garanteix mitjançant una normativa la protecció del ciutadà, per això afavoreix l’accés a la vivenda, crea ocupació, defineix els sous dels treballadors.

Observant aquestes intervencions de l’Estat, com podem mesurar el seu grau d’implicació en la qualitat de vida dels espanyols? Com està Espanya comparativament amb els altres països europeus?

Tenim una sèrie d’indicadors:

1. El percentatge de riquesa (PIB) que es dedica a aquestes tasques: Espanya hi dedica el 20%, Suècia el 32%, la mitjana europea dels quinze és del 27%.
2. La despesa pública oficial per habitant. La xifra espanyola és de 3.700€, mentre que a Suècia és de 7.000€ i a Europa dels quinze 6.000€
3. El percentatge de la gent que treballa en els serveis públics de l’estat, sanitat, educació, serveis socials, etc. A Espanya el 6%, a Suècia el 20% i a Europa dels quinze el 12%.

Aquestes xifres demostren que tenim un dèficit important. Ho confirma també la despesa pública sanitària que és molt baixa: 5,8% (Suècia el 8,6%, la mitjana europea el 7,2%). El 25% de despesa pública sanitària va a farmàcia. Aleshores si descomptem aquesta xifra de la despesa pública destinada al ciutadà, el resultat és d’un 4% quantitat molt minsa. (3 minuts per pacient).

Una enquesta realitzada en el centres d’Atenció Primària demostrava que els 78% dels pacients opinava que a les consultes del metge hi manca temps. Això crea una dinàmica que és preocupant. No és bo ni pels que van a la privada. Si bé hi ha un consens que la pública és millor, disposa de millors infraestructures tecnològiques i una gran qualitat professional. Està demostrat que avui és impossible fer una bona medicina finançada privadament. Els millors hospitals d’EEUU tenen financiació pública, però tot el sistema és un desastre; ho il•lustra el film de Michael Moore, SICKO, on es veu com és la medicina americana: el capitalisme sense rostre.

A Espanya tenim un sistema multiclassista (treballadors i classe mitjana) això vol dir que necessita més diners i requereix una despesa pública elevada. Navarro es pronuncia a favor d’un sistema públic multiclassista

Educació. A l’educació l’Estat Espanyol hi destina un 4,3% per a tots els cicles, entretant a Europa arriba fins al 5,3%. L’informe Pisa (2004) recull unes dades molt importants d’una investigació feta a l’escola secundària pública. Compara el total d’hores de classe dels alumnes espanyols amb el total d’hores d’altres estats europeus dins el mateix cicle. Resultat: el sistema espanyol tenia 559 hores en tot el curs, mentrestant a Europa eren 678 hores. Sumant aquests horaris durant tot l’ensenyament secundari resulta que l’estudiant a Espanya al final dels estudis ha acumulat un dèficit equivalent a un any escolar. El nivell d’aprenentatge també pateix el mateix dèficit. El Govern actual ha incrementat les hores.

Navarro valora l’educació pública i parla dels beneficis d’una escola amb diversitat de classes socials i explica que l’estudiant que està sotmès a un ambient més variat està més estimulat Això beneficia tant al fill del notari com al fill del cuiner. Hi ha estudis que demostren aquest fet i són dades molt potents.

Allà on estam més endarrerits és en els Serveis d’Ajuda a la Família.
Escoles Bressol: Si a Espanya hi ha un 8% de famílies que duen els infants a escoles bressol públiques, a Suècia són un 72% i a Europa un 38%.

Serveis domiciliaris: Només un 2% de la gent gran rep aquesta ajuda en el nostre país,a Suècia el 72%, a Europa el 18 %. És un servei concebut des de el punt de vista del dret de la persona depenent. Són dos camps molt endarrerits a Espanya.
Navarro puntualitza que a Espanya quan parlem de la família visualitzem principalment a la dona. El problema d’aquest país és que les grans deficiències de l’estat del benestar les cobreixen les dones. (Posem a la dona sobre un pedestal i després la crucifiquem).

És un cost humà, apart d’un cost social d’enormes dimensions, i Navarro ho demostra de la següent manera: a 1992 el Govern espanyol li encarregà un estudi sobre la qualitat de vida del poble espanyol. Una de les conclusions va ser que la persona que té més malalties degudes a l’estrès, tres vegades més que la mitjana, és la dona d’entre els 35 i 65 anys. És lògic i fàcil trobar una explicació a aquest fenomen, perquè aquesta persona cuida de la seva família i a la vegada dels majors, aleshores la dona cobreix unes deficiències de la societat on viu, unes mancances de l’Estat del Benestar. Qui ho farà el dia de demà? Tenim un volcà que ha explotat i l’estructura administrativa que dirigeix la societat encara no ho ha sentit.

Els problemes són molt complexes per vàries causes: s’ha registrat a Espanya el grau de fecunditat més baix d’Europa i del món (dificultats del joves per accedir a la habitatge, a un treball digne, etc, etc.). Espanya no té una estructura de serveis. En conseqüència Navarro advoca per una política de família que faciliti l’autonomia de la joventut.

Tot i que la Cambra de Comerç fa anualment una previsió de les necessitats de mà d’obra durant l’any i sentencia: necessitem cent mil immigrants per cobrir llocs de treball… Aleshores Navarro atribueix aquestes mancances també al problema de classe i al de gènere com els causants del estadi en què està el subdesenvolupament social del nostre país.

Tot el que s’ha dit ens porta a la última reflexió: Perquè hem arribat a aquesta situació?
Actualment els nostres estudiants de les nostres facultats no tenen idea del què va suposar per a Espanya la dictadura franquista, els de Suècia, de Londres, d’EEUU demostren tenir més informació que els del nostre país. Això demostra una enorme insensibilització social de les classes dirigents i de la societat, un dèficit important, una gran depressió.

A 1975 Espanya compte amb la despesa social més baixa d’Europa, un 14%. al mateix temps que en el països que formaran els quinze a Europa estaven en un 22% de la mitjana. El cost que això ha significat pel nostre país és alt, cosa que a la gent jove no els hi hem ensenyat.

La democràcia, a pesar de les seves deficiències, és la millor institució que permet canalitzar els desitjos del poble: el què interessa a la gent són les escoles bressol, el treball, l’habitatge, la sanitat, les pensions. En els anys 80 la despesa pública va començar a augmentar i a 1993 Espanya havia passat del 14% al 24% quan en el mateix període a Europa havia passat del 24% al 28%. Això suposà una clara millora, però a 1993 per convergir amb la Comunitat Econòmica Europea, el criteri de Maastricht era que el dèficit de cada estat no podia superar el 3%. Per poder corregir aquest dèficit només hi ha dues maneres de fer-ho, retallar la despesa pública o augmentar els impostos. En aquell moment es va optar per retallar la despesa pública, cosa que observant les dades econòmiques a partir de 2003, veiem que la despesa pública social a partir d’aquesta dada baixa en termes absoluts. Aleshores, el diners que abans anaven a l’estat del benestar ara van a cobrir el dèficit de l’estat (setanta mil milions) de tal manera que la convergència monetària amb Europa ha estat a costa de l’Estat del Benestar i de les classes populars que són les que utilitzen més aquests recursos.

Com s’explica que un problema de tanta transcendència no se’n parli? Navarro per contestar llança aquesta pregunta: Qui configura l’opinió? Els mitjans de comunicació, els tertulians que pertanyen a la classe mitjana i que no coneixen les insuficiències del sistema públic, perquè és una ciutadania que utilitza la privada, aquest són els que configuren l’opinió. Pertanyen a una estructura molt classista. Els fons de la qüestió no és de diners és de voluntat política.

En definitiva i des de el punt de vista del dret, l’Estat del Benestar té quatre pilars: el dret a l’educació el dret a la salut i a una pensió, (aquest no és encara dret, excepte les pensions no contributives). Ara tenim un quart pilar que és l’ajuda a la família (Llei de dependència) Dins aquest pilar falten les Escoles Bressol.

A Europa del quinze l’estat del benestar representa el 65% de la despesa pública, al nostre país està a un nivell molt més baix i això jo no ho puc aprovar.

Vicenç Navarro és catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra, catedràtic d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i col•laborador amb diversos governs i organismes internacionals en polítiques socials.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 22 de juliol de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu