Joan Buades – ATTAC Mallorca

És fantàstica la versatilitat dels mercats i del capitalisme verd. No paren d’“innovar” i “donar valor” a allò que no valia “res”. A Copenhaguen, assegurava ahir Luis Figueiredo, el cap de la delegació brasilera, si hi ha alguna cosa segura és el consens que genera a tots nivells és que es donarà carta de naturalesa oficial als anomenats programes REDD, és a dir, de “reducció d’emissions generades per la deforestació i la degradació forestal als estats en desenvolupament”. El problema a resoldre és evident: la desforestació dels boscos del Sud genera a prop del 20% dels gasos hivernacle provocat molt majoritàriament pels interessos ramaders i de producció de biocombustibles de les corporacions transnacionals com Monsanto o Cargill.

I què pretenen els REDD? Bàsicament, que els estats del Sud que alenteixin la seva desforestació guanyin crèdits. Gràcies a ells, podran vendre’ls en els mercats del carboni a països nòrdics que no puguin o vulguin reduir emissions a casa seva. També podran ser compensats a través d’un fons gestionat pels països del Nord (els que han creat el problema) o les dues coses a la vegada. Sona realment bé: tots guanyen, ja que el Nord paga al Sud per descontaminar o per deixar-li seguir contaminant a casa mentre que el Sud treu uns diners que no esperava. Tant és així que prestigioses veus com el IIED de Londres o el Green Belt Mouvement de la premi Nobel de la Pau keniata Wangari Maathai s’han convertit en entusiastes promotores de la solució REDD i la llista d’espera per accedir a aquests fons per part de col·lectius del Sud no fa més que créixer.

No tot el món ho veu així. A la mateixa seu oficial de la Cimera Climàtica, hem pogut sentir a representants de la Global Forest Coalition assenyalar dues idees fonamentals. Al Nepal, el que ha permès recuperar la meitat dels boscos del país ha estat l’autoorganització camperola amb suport d’ambientalistes coneixedors de les necessitats locals. Per al representant ugandès, els REDD redueixen els boscos a simples abocadors de carboni i, per això, els “marxants de carboni” intenten expulsar els pobles indígenes de les seves terres perquè aquestes estiguin disponibles per quadrar els comptes nòrdics del carboni. La Red Indígena sobre el Medio Ambiente també ho té clar. Vista la dura experiència a llocs tan diferents com Nigèria, Austràlia, Perú o Alaska, REDD no significa altre cosa que “Ràpid Enriquiment amb Desallotjaments, Usurpació de Terres i Destrucció de la Biodiversitat”. Una amenaça cada vegada més propera per a molts pobles allunyats de l’estil de vida del Nord (el pulmó amazònic del Planeta està en el punt de mira) en la mesura en que es dispara l’estrès de transnacionals com Shell o BP, aliades amb el Banc Mundial, per trobar desguassos de carboni al Sud. El motiu és obvi: surt molt més barat que reduir emissions al Nord. També hi ha governs poderosos que recorren a això. Espanya, oficialment la vuitena potència mundial, cerca desesperadament comprar o subvencionar drets de contaminació a països del Sud per a no haver de reduir emissions (Le Monde, 8 de desembre). Hi ha por a perdre vots: no en va, la urgència climàtica es situa com a segona preocupació, després de l’atur, en regions del Nord com la UE, segons l’últim Eurobaròmetre. Atents a la jugada. Els REDD tenen tots els números per convertir-se en un cavall de Troia del vell colonialisme i, a sobre, no ajuden a mitigar sinó amb prou feines a maquillar les letals emissions hivernacle.

Joan Buades, membre d’ALBA SUD
Article publicat a http://www.albasud.org/