Menu

Sobra mitja humanitat? Un diluvi de refugiats climàtics a l'espera

17 Desembre, 2009 - Cròniques, Organismes internacionals

Joan Buades – ATTAC Mallorca A poc més de dues jornades per al seu tancament, avui la fira amenaça ruïna en mig del caos organitzatiu i les diferències de fons. És important no perdre de vista què ens depara el futur proper si no s’aconsegueix un acord vinculant, just i d’execució ràpida a Copenhaguen. Davant […]

Joan Buades – ATTAC Mallorca
A poc més de dues jornades per al seu tancament, avui la fira amenaça ruïna en mig del caos organitzatiu i les diferències de fons. És important no perdre de vista què ens depara el futur proper si no s’aconsegueix un acord vinculant, just i d’execució ràpida a Copenhaguen. Davant el cop de porta africà i els indicis de la revolta del Sud contra propostes d’acords irrellevants i vergonyosos, el propi Obama va trucar ahir a Meles Zenawi, president d’Etiòpia, i a Sheikh Hasina Wazed, primer ministre de Bangladesh per calmar-los.
Quina és la por que va prenent cos al Nord ric i contaminant però també a les megalòpolis industrials del Sud (a la Xina, l’Índia, Brasil o Mèxic)? Senzillament, que si no es fa alguna cosa rellevant ja, creix l’amenaça de noves guerres i crisi contra la majoria de la humanitat que s’està quedant sense terra, sense boscos, sense possibilitats de viure decentment a les seves llars. Naturalment, el “risc” migratori pot disparar-se, perquè emigrar és una de les primeres estratègies que ha usat la humanitat durant la història quan s’han modificat radicalment les condicions climàtiques. Fins i tot un dubtós acord global per a no superar un augment del 2°C de les temperatures mitjanes seria insuficient, perquè per a molts estats insulars caribenys, a l’Índic i al Pacífic tot el que estigui per sobre de 1.5°C pot ser catastròfic. Un cas paradigmàtic el constitueix el destí de Tuvalu que, amb 10.000 habitants, pot desaparèixer aviat completament. Malgrat la seva gravetat, aquests impactes empal·lideixen davant el cas de Bangladesh o el Sahel, on podrien perdre les seves terres (per inundació o sequera) decenes de milions de persones. De fet, si no hi ha un canvi real en la nostra interacció amb el clima, la International Organization for Migration (IOM) preveu més de mil milions de refugiats climàtics per al 2050.
És així com la catàstrofe climàtica torna a mostrar-se com una qüestió de justícia. Com deia avui Antonio Guterres, l’alt comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (UNHCR), cal distingir entre l’emigració com opció de vida, individual i per millorar les condicions de vida, i les noves migracions forçades. En aquest sentit, l’exprimer ministre portuguès ha advertit de la disparitat creixent entre l’augment de la migració forçada de desenes de milions de persones cap al Nord i les polítiques de seguretat cada vegada més xenòfobes de la Unió Europea. Per a ell, la UE, el continent amb menys fecunditat, necessita més immigrants per sobreviure com potència econòmica i, a més, és un deure humanitari facilitar legalment la migració dels refugiats climàtics cap a Europa. L’alternativa és l’apartheid planetari contra la part més vulnerable del Sud.
A dia d’avui, res d’això sembla inquietar gens ni mica a actors com els EUA, la UE o la pròpia Xina. John Kerry, senador demòcrata i responsable legislatiu per a canvi climàtic d’Obama, ha donat avui una esperpèntica roda de premsa en clau de política interna i ha demanat al món que comprengués les complexitats del sistema de representació dels EUA. A més, ha apostat per reduir la contribució pública del seu país al Sud en benefici de crèdits del Banc Mundial i del FMI i ha deixat caure que una mica més d’energia nuclear ajudaria a protegir el clima. Ni una paraula sobre la vulnerabilitat del Sud ni la marea de refugiats que es veu venir. Mereixeria figurar en l’orquestra del Titànic, aquella que va seguir tocant mentre el colós s’enfonsava. Com deien els manifestants de dissabte, “hem de canviar de polítics, no de clima”.

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.