Menu

Hores americanes mentre el món conté l'alè

18 Desembre, 2009 - Cròniques, Portada

Joan Buades – ATTAC Mallorca Ha arribat la neu a Copenhaguen per primer cop aquest hivern. Tal vegada sigui una metàfora de les gèlides perspectives d’acord que destil.la un Bella Center higienitzat, sense ONG i amb zones prohibides a la premsa. Hi ha qui comença a parlar de “Xinamèrica” i del G2 contra el G190, […]

Joan Buades – ATTAC Mallorca
Ha arribat la neu a Copenhaguen per primer cop aquest hivern. Tal vegada sigui una metàfora de les gèlides perspectives d’acord que destil.la un Bella Center higienitzat, sense ONG i amb zones prohibides a la premsa. Hi ha qui comença a parlar de “Xinamèrica” i del G2 contra el G190, fent referència a l’eix de bloqueig que, en perfecta, disharmonia, condueixen els Estats Units i Xina, responsables del 40% de les emissions globals.
En realitat, hem viscut avui el “dia de les Amèriques” a Copenhaguen. Tot el món cerca signes d’esperança i, certament, la mirada està posada en els senyals que vénen del continent americà. Inevitablement, el primer fil ens porta a Obama. Malgrat la patètica posició que mantenen encara avui els Estats Units, prometent com a màxim una reducció del 3% de les seves emissions per a 2020 i donant el seu vist-i-plau a “participar” en un fons de, amb prou feines, 100 miliards de dòlars per al Sud al final de la dècada que ve, la reserva d’esperança lligada al nou hoste de la Casa Blanca segueix intacta. Té alguna cosa mística i George Monbiot, un dels grans en el moviment altermundista, li regala a The Guardian el discurs que tots voldríem escoltar demà. Comparant la tasca urgent a fer a la de l’economia de guerra que van haver d’improvisar els Estats Units el 1941, Monbiot suggereix que Obama digui: “No em faig il.lusions sobre l’oposició amb que xocaran aquestes propostes. Serà la batalla política de la meva vida. Però sé que val la pena. Si fracasso, les generacions futures no m’oblidaran mai, ni a mi ni a cap d’aquesta Cimera per haver estat incapaços de superar el repte més important de la nostra època. És la batalla que devem als nostres fills. És hora de fer no el que toca sinó el que cal”. Potser no tingui l’oportunitat de pronunciar-les perquè corren rumors que, si la cosa no dona un gir radical en poques hores, el president nord-americà preferirà no venir a Copenhaguen.
Però Amèrica és molt més que els Estats Units. Malgrat el baixíssim perfil a la Cimera d’una Centreamèrica i un Carib que seran la segona zona més vulnerable al canvi climàtic i a la desunió regional endèmica, val la pena fixar-se en dues propostes sud-americanes que pugen l’ànim. La primera és un experiment inèdit, a càrrec del govern de l’Equador. Es tracta de l’anomenat fideïcomís Yasuní.ITT. Gràcies a la iniciativa, l’enorme reserva de pous petrolífers d’aquest Parc Nacional romandrà sense explotar indefinidament. La retallada d’ingressos d’un Estat tan dependent de les seves vendes petroleres com l’Equador serà compensat per governs del Nord, empreses sensibles a la justícia climàtica, filantrops i donacions individuals. Guanya la biodiversitat, els pobles indígenes s’asseguren un futur i deixen d’emetre’s a l’atmosfera més de 400 tones de C02 a l’any. Recolzat pel moviment ecologista internacional i estats com l’alemany, és un magnífic exemple d’iniciativa del Sud a favor d’un aire respirable, renunciant tant als REDD com al trànsit de carboni que tant promovem des del Nord.
La segona suposa l’assumpció per part d’alguns governs sud-americans com Bolívia de la idea del “deute climàtic”. En un memorable discurs, el president Evo Morales va parlar d’“indústries irracionals”, del canvi climàtic causat per un estil de vida capitalista letal per a la necessitat del bon viure de la humanitat, i va proposar quatre línies de treball en el marc de Nacions Unides, absolutament prometedores: els “països amb industrialització irracional” han de pagar i acabar amb l’“esclavitud de la Mare Terra”; cal tornar al Sud l’espai atmosfèric ocupat per les corporacions del Nord i jutjar en un Tribunal Penal Internacional als Estats que violin la protecció del clima comú; l’especulació financera a costa de l’aire respirable ha d’acabar i, per això, cal abolir els mercats del carboni; finalment, va demanar que el Nord aculli als migrants forçats pel canvi climàtic, perquè només vénen per sobreviure, no per explotar ni construir imperis com ve fent el Nord a Amèrica Llatina o a l’Àfrica des de fa més de 500 anys.
Naturalment, a un li agradaria que Pare Noel Obama ens aconseguís demà un tractat de Copenhaguen climàtica real, just i vinculant. Però, per als durs temps post-Copenhaguen, caldrà mimar iniciatives pioneres com Yasuní ITT i propostes de justícia climàtica com les del president Morales.
Joan Buades, membre d’ALBA SUD
Article publicat a http://www.albasud.org/

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.