Fracàs escolar

17 agosto 2010 | Categorías: Articles, Educació | 2.642 lecturas |

Irene Salamanca – ATTAC Mallorca

Sembla que xerrar de fracàs escolar és sinònim de xerrar de fracàs d’un sistema educatiu determinat, o del sistema educatiu en general, la qual cosa té poc sentit. Així es planteja sempre quan es parla del tema, i així, per tant, els anàlisis, els arguments i les crítiques giren entorn a l’ensenyament: als centres escolars, al professorat, a les matèries i als seus continguts,… És curiós que no es plantegi, quasi mai, només amb algunes referències puntuals, l’altra cara, ineludible, de la qüestió: l’aprenentatge dels al·lots, quan precisament són ells els que suposadament “fracassen”, si seguim el fil del llenguatge emprat.

I és que molt sovint el llenguatge emmascara les coses; més ben dit, s’utilitza per emmascarar la realitat.

L’escola, és a dir, el sistema educatiu, l’ensenyament reglat, l’aprenentatge formalitzat,… no és més que una part de la realitat dins la vida dels nostres al·lots, una realitat que, tota ella, els “ensenya” i els fa confluir en una institució anomenada “escola” (qui diu escola, diu institut, guarderia,… i fins i tot Universitat, ara més que mai). Des de moltes teories diferents s’afirma que l’escola educa per a la vida i precisament aquí està, al meu parer, la clau de la qüestió, i la de l’emmascarament.

Els currículums de les matèries, els objectius de les etapes educatives, les orientacions didàctiques i pedagògiques, les activitats formatives per al professorat, la normativa d’avaluació, etc., fins i tot malgrat la seva patètica inestabilitat i multiplicitat, està plena de “bones formulacions”, que no “d’intencions”:

  • Els continguts i els objectius contemplen els aspectes més actuals i més innovadors del nostre món . Oblidem per un moment les mancances de recursos materials i humans per aplicar-los.
  • L’educació en valors, en valors democràtics i humanistes com la solidaritat, la tolerància, la igualtat, el progrés, el coneixement, la llibertat, la participació,… hi són presents a tot arreu, molt a pesar dels que han lluitat per a què desapareguin.
  • La reglamentació, la previsió, la supervisió,…, en definitiva, l’organització del procés educatiu és, teòricament, minuciosa; jo diria que fins i tot ridícula i inútilment per burocratitzada.

Però, sense entrar ara en quina és la pràctica real de tot plegat sobre la qual es venen formulant des de fa molt de temps tot tipus de crítiques, la majoria d’elles molt encertades (no totes, al meu parer), tot això segueix sent només una part de la realitat que educa els nostres al·lots.

Potser abans, fins a meitat del segle passat, l’escola era, després de la família, la institució que educava els nins i els joves, i la primera i quasi única institució que instruïa. La situació ha canviat de dalt a baix. En aquests moments la família ha perdut en gran part la capacitat i la credibilitat per educar, i no hi ha que atribuir-ho a la crisi del model familiar tradicional i quedar-se tan ample amb el veredicte. El que és lògic, precisament, és que, si tot va canviant al nostre voltant amb el pas del temps, la família també canviï i evolucioni. Les formes del passat no poden configurar el futur, s’han de conformar amb el seu paper de fer la transició. No ens enganyem, sobretot els docents: el problema de fons no és a la família; aquesta és simplement una mostra del problema.

El fracàs escolar és l’expressió i el resultat obvi del model social, ideològic i econòmic en el qual vivim, un model defensat i enaltit pels mateixos que, des del poder, xerren i xerren de fracàs escolar i es dediquen a intentar establir mesures pal·liatives per afrontar-lo sense cap intenció d’arribar al problema de fons. És una de les mostres més escandaloses d’hipocresia, de la doble moral política, perquè, sabent quin és aquest problema de fons, miren cap a un altre costat.

Els al·lots fracassen perquè l’escola no els importa, no els importa el que s’ensenya, no els importa aprendre el que l’escola els ensenya. A l’informe executiu de l’Avaluació de diagnòstic de les Illes Balears 2008 – 2009 fet públic recentment apareix un 39 % de l’alumnat d’ESO enquestat que així ho manifesta. Per a molts això resulta una prova evident de què els joves actualment estan perduts, que són “un desastre” per dir-ho d’una forma senzilla. Realment, si no anem un poc més enllà en analitzar el per què d’aquest fet, la cosa resulta depriment, i l’informe, per desgràcia, no va més enllà. Aconsella el de sempre: la motivació a les classes, les activitats pràctiques, la connexió dels continguts i de les explicacions amb la realitat de l’alumne,…, tot el que sempre s’ha dit i que, any rera any, resulta de cada vegada més inútil. L’informe no diu, ni tan sols insinua, que els alumnes aprenen molt més, moltes més coses que els interessen, fora de l’escola, a través d’aquests mitjans de comunicació i de (des)socialització tan atractius i tan adictius, tan ben presentats i tan manipuladors, tan motivadors i tan adaptats als seus interessos (i als dels grans propietaris dels mitjans de comunicació, evidentment). La veritat és que posa a l’abast t de tothom, amb tota la facilitat del món, un allau de coneixements immens, el coneixement global d’Internet per exemple, sense demanar rendiment ni resultats del que hom ha après, sense compromís ni exigències. Això sí que és aprendre segons els interessos de cadascú i cadascú segons el que el motiva i res més: música, futbol, geografia, esoterisme, història, moda, ciències naturals, astronomia, poesia,… A més a més l’escala de valors està molt ben definida i respon al moment evolutiu dels alumnes: els diners, el consum, l’èxit social, el culte al cos, la satisfacció dels desitjos, el sexe, l’emulació, l’instint gregari,… Per què els ha d’interessar l’escola?.

A casa, pares i germans, veïns i amics, tampoc viuen, majoritàriament, el món de l’escola; viuen Belén Esteban y Tele 5, la passió de la Lliga i del Mundial de futbol, l’obligació de bauxa el cap de setmana, la il·lusió-necessitat de comprar una moto o un cotxe millor, de fer-se una piscina, de tenir una tele nova més moderna,… o, en alguns casos i moments, l’angoixa de poder arribar a final de mes com sigui amb els doblers de l’atur sense haver-ne de demanar a algun familiar. El que l’escola predica, coneixements o valors, és només per a l’escola, perquè la vida real, amb els seus interessos i els seus problemes, no hi té res a veure; la tele i el Facebook ho corroboren.

Però, sobretot, per què preocupa tant a les altes instàncies polítiques el fracàs escolar quan permeten i col·laboren amb la immundícia dels mitjans de comunicació de masses i amb la publicitat que, saben molt bé, tenen els seus receptors principals en els joves?. Com es pot entendre un reportatge, una notícia o un col·loqui sobre l’anorèxia o la bulímia amb un tall publicitari de productes per amagrir?. Per què es parla de la delinqüència i dels grups violents de joves i a continuació s’emet una sèrie amb un al·lot/a protagonista que és model-víctima-heroi de la violència?. Per què pràcticament ja no hi ha cinema a la televisió abans de les 12h de la nit i tot són sèries i “teleplays”?. S’és conscient que als joves se’ls presenta la confrontació política no com a una confrontació ideològica amb base històrica sinó com a un partit de futbol Barça – Real Madrid?. Algú pretén que els al·lots creguin que el raonament, la discussió i l’argumentació tenen algun valor veient els programes televisius de debat sobre assumptes del tot barroers que transcorren a crits i amb insults?. Quin valor pot tenir per a un jove el coneixement quan els triomfadors promocionats en tots els àmbits de la comunicació són, majoritàriament, persones que fan ostentació constant de la seva incultura i de la seva manca d’educació o, simplement, no la tenen?. Quina nina es pot creure que per aconseguir de veres la igualtat i la dignitat com a persona és necessari la intel·ligència i no basta anar ensenyant les mames per ser més que les altres?

Se m’ocorren un munt més de preguntes – exemple de com a l’escola oferim el contrari del que ofereix el món, és a dir, de com qui engega els programes educatius s’omple de glòria amb continguts lloables mentre la resta dels seus col·legues treballen dia a dia, des de la política i a través dels mitjans de comunicació, per mantenir el “el millor dels sistemes possibles” basat en una escala de valors absolutament oposats però imprescindibles per a la seva subsistència.

El fracàs escolar és, en gran mesura, l’èxit del sistema: aconsegueix al·lots que pensen poc i consumeixen molt, com a mínim tot el que poden; que no són crítics sinó dòcils a la manipulació; que tenen pocs coneixements, només un petit grup privilegiat els aconsegueix; que arriben amb molt de temps a saber fer coses sense plantejar-se ni com, ni per què, ni per a qui; que no tenen capacitat de resposta davant els problemes, manco col·lectiva, perquè sempre han sigut receptors passius i no agents actius. L’únic que passa és que, de vegades, com les crisis, el fracàs escolar s’escapa un poc de les mans.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 17 de juny de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu