Crisi, desprestigi i expropiació de la política

27 octubre 2012 | Categorías: Opinió | 675 lecturas |

Antoni Aguiló – Diario de Mallorca

El quadern 220 de Gadeso i el baròmetre d´opinió de setembre del Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) constaten de nou la crisi de confiança ciutadana envers la classe política. Segons el CIS, després de l´atur i la situació econòmica, els polítics s´han convertit en la tercera preocupació de la nostra societat. De fet, un 26,9% de la població enquestada considera que són un dels principals problemes d´Espanya. Una xifra significativa si es compara amb el 18,1% de 2010 i es té en compte que és la dada més elevada des que es tenen registres d´aquest indicador. La tendència és clara: els representants, els partits i les institucions cada vegada són valorats més negativament. Al carrer pren força la percepció que els polítics, més que servidors públics, són, en general, una casta parasitària, privilegiada i incompetent; una casta de mediocres atrinxerada en les institucions que perverteix la sobirania popular. “No ens representen” és el lema dels indignats que denuncia la corrosió de la política i reflecteix la deslegitimació del sistema representatiu.

Què hi ha de cert en tot això? Quina és la responsabilitat dels nostres representants polítics en l´expansió d´aquesta percepció social? No sóc partidari de les desqualificacions generals, però sí de criticar determinades idees i comportaments que reforcen tal percepció, desprestigien la política i l´expropien a la ciutadania. Vivim en una època en què els processos d´expropiació s´han multiplicat i intensificat: expropiació de sous, de recursos públics, de drets socials i laborals, etc. Pel que fa a la política, també assistim a fenòmens d´expropiació i desprestigi de la participació popular. El sorprenent és que molts d´aquests fenòmens són promoguts per persones que professionalment es dediquen a aquesta activitat. Vet aquí tres mostres representatives.

Primera: proposar mesures demagògiques sota el llenguatge del sacrifici col·lectiu i l´austerirat pública, però que en realitat amaguen una concepció elitista i aristocràtica de la política. És el cas de la proposta de María Dolores de Cospedal d´eliminar el sou fix dels diputats de Castella-La Manxa i reduir a la meitat el nombre de representants. És una mesura populista que corre el perill de convertir la política en una activitat ociosa i reservada als rics. Mesures d´aquest tipus fan un flac favor a la dignitat de la política, ja que s´envia a la societat el missatge que és una activitat de segona categoria que es pot retallar i deixar en mans d´una minoria privilegiada. S´arriba així a la paradoxa que són els mateixos polítics qui expressen el seu menyspreu per la política.

Segona: la concepció arrogant de la representació política i la interpretació interessada del mandat electoral. És la lectura que el president Bauzá fa de la seva majoria absoluta i “silenciosa” quan apel·la a la “manifestació de les urnes” com a font incontestable de legitimitat, com si els governants fossin portadors d´una autoritat i d´un poder independents que poden oposar-se legítimament a la voluntat ciutadana. Es tracta d´una forma d´exercir la representació que ignora que la legitimitat democràtica (el consentiment atorgat al poder) no només s´obté amb les urnes, sinó també servint la societat i que es pot perdre quan l´exercici de l´autoritat no és representatiu de la voluntat popular ni està dirigit al bé comú. Rousseau, en aquest sentit, ens ensenya que la representació política no és un xec en blanc, sinó una activitat subjecta a control i revocació: els representants són funcionaris subordinats a la voluntat general que poden ser cridats en qualsevol moment per retre comptes i destituïts dels seus càrrecs. De manera semblant, la democràcia comunitària dels pobles indígenes entén que els càrrecs públics no signifiquen acumulació de poder i protagonisme, sinó servei col·lectiu. Per això l´autoritat política només pot manar obeint el poble i no, com passa en la nostra democràcia representativa, que qui mana no obeeix i qui obeeix no mana.

Tercera: el recurs a la mentida i l´incompliment dels programes electorals, una pràctica que tant el PP com el PSOE han dut a terme sense assumir responsabilitats polítiques. L´incompliment o traïció de les promeses electorals és una estafa democràtica i una burla a la ciutadania que deshonra la política i la converteix en un joc de mentides. La mentida s´ha convertit en una condició necessària de la política neoliberal dominant: si els partits al servei del neoliberalisme fessin públiques les seves intencions reals, gairebé ningú no els votaria. Cal recordar les reveladores declaracions de Jesús Aguirre, el senador popular que en unes jornades de debat va afirmar que “ara que ja no estem en campanya electoral és el moment de dir el que pensem de veritat”.

La demagògia, l´arrogància i la mentida formen part d´un discurs antipolític que alimenta el descrèdit dels polítics i de la política entre la gent. És amb aquestes maneres de fer com alguns dels nostres representants parlamentaris pretenen dignificar la política i regenerar la democràcia.

Antoni Aguiló és filòsof polític i membre del grup de recerca Política, Treball i Sostenibilitat de la UIB

Artículo y foto publicados en El Diario de Mallorca

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.
Etiquetas: , , , , .

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns Telegram ATTAC España

20 aniversari d’ATTAC España

Economía para la ciudadanía

Opinió gràfica

No a todos los machismos - Forges

ATTAC Mallorca dóna suport

PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Arxiu