Menu

Sobirania de la terra

19 Març, 2013 - Internacional, Opinió, Portada

Gustavo Duch – Consejo Científico de ATTAC España A Moçambic, empreses brasileres i japoneses estan fent prospeccions de terres a la zona coneguda com a corredor de Nacala per desenvolupar en 14 milions d’hectàrees una agricultura industrial de cultius que alimentaran les multinacionals de la venda de pinso per a animals o agrocombustible per a […]

Gustavo Duch – Consejo Científico de ATTAC España
A Moçambic, empreses brasileres i japoneses estan fent prospeccions de terres a la zona coneguda com a corredor de Nacala per desenvolupar en 14 milions d’hectàrees una agricultura industrial de cultius que alimentaran les multinacionals de la venda de pinso per a animals o agrocombustible per a camions. A la República Dominicana, la població es manifesta davant de l’ambaixada del Canadà per aturar la mina a cel obert que busca or a Pueblo Viejo; a la gent camperola els preocupa la contaminació de cianur a les seves terres. La biodiversitat agrícola argentina en poques dècades s’ha convertit en un monocultiu de soia que, en mans de pocs terratinents, és un fabulós negoci per engreixar la ramaderia europea. I ara, a Catalunya, com en molts altres llocs, afloren les intencions de perforar el territori rural a la recerca de quatre gotes del gas anomenat d’esquist.
Els interessos de l’agroexportació, els cultius energètics, la mineria o el fracking els podem interpretar com un veritable assalt de les grans corporacions del planeta per apoderar-se dels béns naturals i col·lectius. En tots aquests casos estem parlant de tres elements comuns: acaparar grandíssimes extensions de terra fèrtil i cultivable; controlar les grans quantitats d’aigua que aquestes terres amaguen i que són necessàries per al seu cultiu o per a l’extracció dels minerals o del gas, i, amb la terra i l’aigua a les seves mans, utilitzar-les amb tanta agressivitat que, amb total seguretat, portaran a l’esgotament i a la mort de tots dos recursos, abans renovables i sempre vitals.
És en aquest marc d’un global acaparament de terres que hem d’entendre les propostes de fracking , en què s’enfronten cara a cara dos models civilitzadors. D’una banda, l’actual, un capitalisme que, exigint un creixement perpetu per incrementar l’acumulació de capital, entén la terra i el territori com un recurs més per cremar abans d’assumir la seva fallida, visible en forma de crisi multidimensional. I, d’altra banda, un nou paradigma que sap i defensa que la terra i l’aigua són béns comuns que, com a tals, no estan a la venda perquè no són de ningú, sinó que pertanyen a tot un poble i a les seves futures generacions.
Fetes aquestes consideracions globals, ¿a qui afecta en particular elfracking ? Les denúncies que ens arriben dels EUA i el Canadà són clares. Afecta les terres rurals i, per tant, l’agricultura i la pagesia, sectors sempre oblidats. Les fonts d’aigua per als cultius propers a pous defracking disminueixen perillosament i arriben contaminades de tòxics que beu el seu bestiar o que acaben regant els seus cultius; les mateixes perforacions i les carreteres i conduccions que les comuniquen són terres que perden la seva dedicació agrària; arriben elements tòxics també a la terra cultivable, cosa que afecta la vida animal i vegetal; i fins i tot s’observen efectes negatius en el bestiar a causa de la convivència amb un enrenou de maquinària i camions… És a dir, a mesura que a Catalunya es perforin pous, el que aconseguirem serà, d’una banda, aprofundir en les dificultats de tenir un territori rural viu -amb població activa en l’agricultura o en la transformació d’aliments, cuidant el paisatge, etc.- i, de l’altra, aprofundir en la nostra ja delicada vulnerabilitat alimentària -el 60% del nostre menjar no el produeix la nostra pagesia sinó que arriba de l’exterior.
Enfront d’aquests atacs corporatius per les terres està sorgint també una resposta global que reivindica una mateixa expressió, la defensa de la sobirania del poble, com els moviments a favor de l’agricultura local i ecològica que estan fent arribar gent jove als pobles a treballar la terra i a reconstruir masies abandonades; els moviments que declaren els seus territoris lliures de mineria, de fracking o de cultius transgènics; o les lluites històriques per la justa redistribució de les terres i la reforma agrària. ¿No és aquesta lluita la voluntat dels pobles per recuperar la seva sobirania?
Cap poble que es vulgui lliure i sobirà no ho serà si no assegura, en primer lloc, la sobirania de la seva terra, és a dir, el dret que té la població a l’accés efectiu a la terra, a ser-ne usufructuària i a controlar-la, entenent-la com un bé comú del qual som part, i que hem de preservar com a territori i com a paisatge. I per a això solament hi ha una fórmula vàlida: prioritzar la terra per als que conreïn amorosament el nostre menjar, assegurant el més gran dels beneficis i el més gran dels guanys: la reproducció de la vida.
No acceptem, doncs, ni una sola prospecció de fracking , perquè, com han dit al petit poble de Riudaura, “millor vius que fòssils”.
 Article publicat en Diari ARA
 PALABRE-ANDO

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.