El món encantat de la moneda comuna. Al voltant d’un article de Frédéric Lordon

9 octubre 2013 | Categorías: Opinió, Unió Europea | 725 lecturas |

“El problema actual no és tant l’euro com les polítiques neoliberals. Lordon sens dubte té raó en assenyalar la congruència de la política monetària per part del Banc Central Europeu (BCE) amb les polítiques d’austeritat. Però res garanteix que sortir de l’euro significaria la fi d’elles.”

Pierre Khalfa – Consell Científic d’ATTAC França

Lordon realitza en aquest article [1] (N. del T: Publicat en castellá a LMD en Español d’agost de 2013) una crítica radical de la construcció europea. Només podem aprovar quan assenyala “la singularitat de la integració europea com una gegantina operació de sustracció política (…) ni més ni menys que de la sobirania popular.” De la mateixa manera, només podem compartir la seva crítica de la proposta de François Hollande d’un govern econòmic de la zona euro, que en la situació actual, seria un pas més cap a un federalisme autoritari introduït gradualment des del Tractat de Maastricht i què ha experimentat una considerable acceleració amb la crisi financera i l’adopció del Tractat sobre l’estabilitat, la coordinació i la governança (TSCG) a la zona de l’euro i les diverses directives (sis packs, dos packs). La seua denúncia dels eurobons com a resposta a la crisi actual és benvinguda, ja que aquesta idea va ressorgint amb regularitat.

Això significa que hi ha similituds significatives amb Lordon en l’anàlisi de la situació actual. El desacord és sobre l’estratègia, ja que argumenta en aquest article per una sortida de l’euro i la creació d’una moneda comuna en lloc de la moneda única [2]. Per dir-ho en poques paraules, aquesta estratègia és il·lusòria i políticament nociva.

En primer lloc, el problema actual no és tant l’euro com les polítiques neoliberals. Lordon sens dubte té raó en assenyalar la congruència de la política monetària per part del Banc Central Europeu (BCE) amb les polítiques d’austeritat. Però res garanteix que sortir de l’euro significaria la fi d’elles. Gran Bretanya ha mantingut la seva moneda nacional i, a més, el seu banc central condueix, a diferència del BCE, una política no convencional de recompra massiva de bons del govern. Això no impedeix que el govern britànic porte endavant una de les polítiques d’austeritat més severes d’Europa. Això demostra que el problema està en una altra part, cosa que Lordon no esmenta. Els Tractats europeus i altres directrius que exclouen a les polítiques econòmiques del debat democràtic i la decisió ciutadana no es van imposar als estats. Són els governs nacionals els qui maniobren per dur-les endavant.

Res s’ha fet a la Unió Europea contra els Estats, són ells els que han fet de la UE el que és. Tal cosa ha pogut passar perquè la sobirania popular ha estat violada en el context nacional. Recordem l’episodi del Tractat Constitucional Europeu. Lordon sembla sobreestimar el funcionament democràtic dels Estats-nació, fent cas omís de la profunditat de les transformacions patides per aquests amb la globalització [3], i no veure que estan dominats per l’oligarquia política i econòmica adherida al neoliberalisme. El dèficit democràtic de la Unió Europea té la seua contrapart en els Estats-nació. Això és particularment cert en el cas de França, on les institucions de la V República donen un pes considerable als poders executiu, que no executen res sinó què governen sense control real. Les peripècies actuals entorn de l’aplicació de l’impost sobre les transaccions financeres que han vist l’intent del govern francés per buidar de contingut el projecte, encara que siga modest, de la Comissió, confirma que l’oposició maniquea entre l’Estat-nació i les institucions europees no deixa entendre correctament les dinàmiques actuals. Sense una transformació profunda dels Estats-nació que els evitara aquesta dominació, el que requereix un canvi radical de política, la sortida de l’euro no pot permetre una ruptura amb el neoliberalisme i si aquesta transformació es porta a terme, s’elimina la necessitat d’una sortida l’euro.

Per Lordon, “la idea de passar de l’actual euro a un euro progressista és un somni buit. Per construcció, si és progressista, els mercats financers, que tenen tot el poder ara, no deixarien que això passe”. Però per què aquests mateixos mercats financers anaven a deixar vindre la moneda que Lordon proposa? Perquè esta moneda comuna estaria “per complir amb l’imperatiu categòric de la democràcia, anomenat sobirania popular”. Ja siga comuna o única, una moneda al servei de la sobirania popular europea o fins i tot estrictament nacional, no serà acceptada pels mercats financers o per les oligarquies al poder.

Lordon sembla ser conscient perquè afirma que “L’alternativa és doncs la següent: o bé l’empantanament final amb un euro liberal (…) o un xoc frontal amb les finances, què guanyaran segur … i amb això ho perdrien tot, perquè la seua “victòria” destruiria l’euro i crearia precisament les condicions d’una reconstrucció d’on estarien exclosos els mercats! (èmfasi de l’autor) “. A més de no veure, a priori, com una tal victòria crearia les condicions per una sortida progressista de la situació actual. Lordon veu clar que l’enfrontament amb els mercats financers és inevitable, però creu que una tal victòria va a restaurar la sobirania popular sobre la moneda, un nou aspecte de l’optimisme de la raó probablement. Un cert desconcert atrapa el lector … perquè fins i tot suposant que el pronòstic de la destrucció de l’euro es produïsca, com podem creure que uns mercats financers què han aconseguit imposar la seua llei deixarien tranquil·lament crear una moneda comuna progressista?

Hi ha en Lordon la nostàlgia d’una gran explosió destructiva -l’explosió de la zona de l’euro- que crearia una pacificació salvadora amb la creació d’una moneda comuna. Car, amb aquesta, tots els problemes que va assenyalar sobre l’euro desapareixerien com per art de màgia. Així, el BCE seria “privat de tot poder polític monetari (…) (i estaríem) protegits dels mercats de divises de fora d’Europa a través dels nous Euros (…) la pau interior d’una zona monetària europea alliberada del flagell dels mercats de divises, mentre que les polítiques sobre devaluacions, tornarien a les negociacions interestatals d’acord sobre noves paritats”. Per tant, s’afirma que els controls de capital serien restaurats i que Alemanya es podria veure obligada a acceptar una apreciació de la seua moneda per impulsar la demanda a la zona de l’euro i ajudar a reduir els desequilibris interns. Tot el que era impossible en el quadre de la moneda única es fa possible en el marc d’una moneda comuna. Misteri de la transsubstanciació i nou miracle Eucarístic!

Lluny d’aquest món encantat, la realitat pot ser més cruel. Lordon liquida en poques paraules la qüestió del deute en afirmar, seguint a Jacques Sapir, que el 85% del deute francès es va emetre en el dret contractual francés i la redenominació de la moneda nacional, per tant, no influeix en el resultat de la devaluació. Açò és, probablement, anar una mica ràpid. En efecte, si l’emissió de deute sota la llei francesa garanteix que en cas de conflicte entre l’Estat i els seus creditors, el conflicte es resoldrà davant els tribunals francesos (el que no garanteix que l’Estat prevalga) no veiem per què, si l’euro continua existint, els creditors, especialment els no residents, estaran d’acord en què el deute denominat en euros ho siga en una moneda més feble. Caldria forçar-los per clàusules d’acció col·lectiva, el que equival a una cancel·lació parcial del deute. Sens dubte, això és encara possible, ja siga amb una moneda única o una moneda comuna. Només cal la voluntat política de fer-ho.

A més, moneda única o comuna, el problema segueix sent el mateix, com mantenir una cooperació monetària en un context de guerra econòmica? Si l’euro desapareix, no es faria de manera tranquil·la, sinó caòticament. Els governs, sotmesos als imperatius de la competitivitat, tractarien de recuperar l’espai per a les operacions monetàries i no veiem per què anaven a sotmetre’s a la nova disciplina exigida per una nova moneda comuna. Això és probable que siga sols una idea pietosa.

La pregunta que ens hem de fer és si una sortida de l’euro permetria o no una major solidaritat. La resposta és fàcil de concebre. En una Europa on els governs, qualsevol que siga el seu color polític, es neguen a qüestionar res en la lògica del capital, el col·lapse de la zona euro donaria lloc a una sèrie de devaluacions competitives. Cada país tractaria de guanyar quota de mercat dels seus veïns amb la devaluació de la seua moneda, aquesta orientació es traduiria també en un joc de suma zero en una Europa on les economies estan integrades. Aquestes devaluacions externes ens protegirien d’una devaluació interna amb la baixada de les nòmines? Òbviament no, perquè caldria lluitar aleshores per “les nostres exportacions per defensar els llocs de treball” argument que, de segur, els governs i les classes dominants utilitzarien al màxim. A més, l’augment dels preus de les importacions tindria un impacte en el poder adquisitiu de la gran massa de la població que pagaria el cost.

Una estratègia de devaluació competitiva, amb l’objectiu de guanyar quota de mercat davant d’altres països, crea una espiral de polítiques econòmiques no cooperatives. Jacques Sapir diu també que caldria devaluar regularment la moneda nacional. Lluny d’induir una major solidaritat entre els pobles, aquesta estratègia donaria lloc a una major competència i al dúmping social i fiscal, amb el consegüent empitjorament de les tensions xenòfobes i nacionalistes en una situació en què, a tot Europa, l’extrema dreta té el vent a favor. La sortida de l’euro es mostra com un miratge perillós.

Llavors, què [4] ? Estem condemnats a la impotència mitjançant l’acceptació de la situació actual,o s’embarquem en una aventura arriscada amb una sortida de l’euro? Però hi ha una tercera via per als pobles europeus. Passa per una confrontació amb les institucions europees i els mercats financers. Cap canvi de fons substancial es farà sense obrir una gran crisi a Europa i sense recolzar-se en les mobilitzacions populars. Un govern d’esquerra ha d’explicar el seu compromís amb la integració europea, però diguent que es nega a que, en el seu nom, els drets socials siguen destruïts i empobrides les poblacions.

S’hauria de prendre el següent discurs: “L’euro és la nostra moneda. Però els tractats l’han col·locat sota el domini de les finances. El BCE finança els bancs privats amb un interés prop de zero i després aquests presten als estats a preus exorbitants. No volem restar mai més subjectes als mercats financers. Volem fer funcionar l’euro al servei de les necessitats socials i ecològiques. Volem col·locar els nostres bancs sota control ciutadà de manera que responguen a les necessitats reals de la societat i no a l’avarícia dels seus accionistes. Nosaltres, el govern d’aquest país, anem a començar a fer-ho al nostre país. Convidem als moviments socials i els pobles d’Europa a fer el mateix a tot arreu, per reapropiar-nos junts de la nostra moneda i refundar la Unió Europea sobre unes altres bases.

El govern emetria llavors una sèrie de mesures unilaterals, explicant que estaven destinades a ser esteses a escala europea. Es tractaria de mesures unilaterals cooperatives, ja que no estarien dirigides contra cap país, a diferència de les devaluacions competitives, però sí en contra de la lògica econòmica i política, i que com més gran sigui el nombre de països que les adopten, major serà la seua eficàcia. És en el nom d’una concepció diferent d’Europa, que un govern d’esquerra ha de posar en pràctica mesures que trenquen amb l’actual construcció d’Europa. Per exemple, un govern d’esquerra podria exigir al seu banc central, per finançar el dèficit públic, la creació de diners. Això es podria fer indirectament sense violar formalment els tractats de la UE utilitzant com a intermediari un establiment públic de crèdit com, per exemple, a França. La Caixa de Dipòsits(5). Bàsicament, es tracta d’iniciar un procés de desobediència als tractats i, per tant, un enfrontament amb les institucions europees.

Aquesta actitud mostraria concretament que hi ha alternatives a les polítiques neoliberals. Posaria els governs europeus contra la paret i els enfrontaria a les seues opinions públiques. Seria un incentiu perquè la gent es mobilitzara. Un discurs decididament pro-europeu, orientat cap a la democràcia, la justícia social i ambiental, trobaria una resposta significativa dels altres pobles i moviments socials europeus. Els líders europeus intentarien dirigir l’opinió pública en contra dels “farsants” que fabriquen euros per evitar sacrificis i descansar sobre les esquenes dels països virtuosos. Hi hauria represàlies. Amenaçarien la gent desobedient amb un boicot econòmic total -una amenaça més creïble contra els països petits que contra els grans, especialment França.

El resultat d’aquesta lluita no es pot donar per segur. Forçat l’exclusió del país rebel, fins i tot quan el Tractat de Lisboa no preveu excloure un país de la zona euro, seria com quan Grècia es va veure amenaçada en cas de victòria electoral de l’esquerra radical Siryza? Un efecte dòmino progressista podria estendre a altres països que es separarien i podrien establir un Euro-bis, amb innovacions fiscals i pressupostàries, solidàries i ecològiques, que la farien viable? Hi hauria un canvi a la zona euro per una revisió dels Tractats? Tot dependria de la correlació de forces que es pogueren construir a escala europea. La desobediència Europea, començant si cal en un país, pot ser desenvolupada i popularitzada, no com el començament d’una explosió de la solidaritat europea, sinó més aviat com una eina per accelerar el sorgiment d’una comunitat política europea, un embrió de “poble europeu”.

La diferència amb Lordon per tant, se centra en dos punts: en primer lloc, a diferència d’ell, creiem que és possible avançar cap a la construcció de la sobirania popular en l’àmbit europeu, el que implica una transformació radical de la situació actual; per altra part, si no es pot excloure, en alguns casos, una eixida de l’euro, seria el resultat de la conjuntura i d’una batalla política per una reforma de la Unió Europea i no un projecte polític a priori. Aquests dos punts estan evidentment vinculats. És perquè nosaltres no hem renunciat a la batalla per “una altra Europa”, que nosaltres no podem portar un projecte, l’eixida de l’euro, que n’és la negació [6] .

[1] Contra una austeritat a perpetuïtat, sortir de l’euro? Frédéric , Le Monde diplomatique, agost 2013
N. del T:: Lamentablement, no he trobat a la xarxa una traducció d’aquest article que aparegué a LMD en Espanyol ‘d’agost 2013

[2] La principal diferència entre una moneda única i una moneda comuna és que esta deixa subsistir les monedes nacionals. Com Lordon mostra, hi ha diverses maneres de considerar una moneda comuna. El Sistema Monetari Europeu (SME), que va existir entre 1979 i 1993 va ser una que va esclatar com a resultat de l’especulació financera produïda mitjançanta la llibertat de circulació de capitals.

[3] Vegeu, per exemple, Saskia Sassen, Critique de l’État. Territoire, autorité et droits, de l’époque médiévale a nos jours, Editions Démopolis, Paris 2009.Thomas Coutrot, Pierre Khalfa, Crise de l’euro : sortir du carcan, dans Nous désobéirons aussi sous la gauche !, sous la direction de Paul Ariès et René Balme, Editions Golias, septembre 2012 ; Fondation Copernic, Changer vraiment !, Editions Syllepse, juin 2012 ; Pierre Khalfa, Catherine Samary, La monnaie, l’euro, ne pas se tromper de débat, janvier 2011 ; Michel Husson, Quelles réponses progressistes ?, Les Temps Nouveaux, automne 2010 ; Jean-Marie Harribey, Sortir de quoi ?, avril 2011, http://harribey.u-bordeaux4.fr/travaux/europe/debat-sortiedeleuro.pdf ; Daniel Albarracín, Nacho Álvarez, Bibiana Medialdea (Espagne), Francisco Louçã, Mariana Mortagua (Portugal), Stavros Tombazos (Chypre), Giorgos Galanis, Özlem Onaran (Grande Bretagne), Michel Husson (France), Que faire de la dette et de l’euro ?, Un manifestehttp://tinyurl.com/euro13.
[4] Vegeu: Thomas Coutrot, Pierre Khalfa, Crise de l’euro : sortir du carcan, dans Nous désobéirons aussi sous la gauche !, sous la direction de Paul Ariès et René Balme, Editions Golias, septembre 2012 ; Fondation Copernic, Changer vraiment !, Editions Syllepse, juin 2012 ; Pierre Khalfa, Catherine Samary, La monnaie, l’euro, ne pas se tromper de débat, janvier 2011 ; Michel Husson, Quelles réponses progressistes ?, Les Temps Nouveaux, automne 2010 ; Jean-Marie Harribey, Sortir de quoi ?, avril 2011, http://harribey.u-bordeaux4.fr/travaux/europe/debat-sortiedeleuro.pdf ; Daniel Albarracín, Nacho Álvarez, Bibiana Medialdea (Espagne), Francisco Louçã, Mariana Mortagua (Portugal), Stavros Tombazos (Chypre), Giorgos Galanis, Özlem Onaran (Grande Bretagne), Michel Husson (France), Que faire de la dette et de l’euro ?, Un manifeste http://tinyurl.com/euro13.

[5] L’ús de les possibilitats ofertes per l’article 123-2 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea.

[6] Fem notar que Lordon presenta la seua posició “en la forma d’un sil·logisme.” Recordem que un sil·logisme connecta una important proposta que estableix un suposat veritable (tots els homes són mortals), una proposició menor, també suposada com a veritable, el que proporciona una funció (Sòcrates és un home), per arribar a una conclusió que lògicament es dedueix d’aquestes dues propostes (per tant, Sòcrates és mortal). Lordon part de la proposició (A): “l’euro actual neix d’una estructura que té la intenció de complir amb els mercats de capitals”, que ell defineix com la principal. Encadena després el que ell va a anomenar “menor” del sil·logisme (B) “, qualsevol projecte de transformació de l’euro és ipso facto un projecte per desmantellar el poder dels mercats.” No obstant això, B no és en absolut una menor, car no avança cap propietat característica particular, sinó que, per contra afirma una nova generalitat que presenta com induïda (A). Finalment, conclou Lordon les seues dues propostes per a una política de desenvolupament que només fa que comentar el que diu la menor, mentre que la conclusió d’un sil·logisme ha d’aportar un nou element lògic. Tot això no importa molt, però és lamentable que es presente en la forma d’una lògica implacable, cosa que tan sols és una opció política.

Original en francés  ACÍ

Traducció: Enric Pastor

Article de Lordon amb arguments similars als que refuta Khalfa

 

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns Telegram ATTAC España

20 aniversari d’ATTAC España

Economía para la ciudadanía

Vinyetes

Crida

No a todos los machismos - Forges

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Arxiu