Contra el miratge tecnològic

22 octubre 2013 | Categorías: Estatal, Opinió | 653 lecturas |

“Ho sent pels meus fills/es i pels meus néts/es i pels fills/es i néts/es dels possibles lectors i dels qui no ho siguen, d’aquestes lletres, però solament en el carrer, amb autèntiques lluites de masses en confrontació directa amb els antidisturbis o contra els exèrcits, si cal, es podran portar endavant les reformes necessàries, recuperar els drets que es creien -suposadament- consolidats i els avanços socials que moltes anhelem.”

 

Enric Pastor – ATTAC-País Valencià

Com hem rebotat en la nostra web, encara que sembla que ja ha cessat a data d’avui, durant una setmana aproximadament els mitjans mes coneguts i acceptats com a via d’informació d’allò que anomenem “contrainformació” -acceptem el terme- han estat bloquejats informàticament, en una operació que als seus autors els ha costat una suma enorme de diners. És a dir, no ha sigut una acció boja d’un grupet de “fatxes” avorrits una vesprada de diumenge, sinó una acció estudiada, coordinada i finançada per grups de poder econòmic que saben molt bé el que fan i contra qui ho fan. Sembla un assaig d’una acció posterior de més abast.

Voluntàriament hem arreplegat com a títol d’aquest escrit el titular d’un article d’Isaac Rosa en Le Monde Diplomatique del mes d’octubre, on comentava un llibre -que promet llegir- del conegut periodista Pascual Serrano “La comunicación jibarizada”. Recomane també llegir l’article-comentari. A més d’un “activista de tuiter” pot ser que se li ‘òbriguen les carns’ en llegir frases com “…convocatòries de manifestacions que tenen mil vegades més ‘retuiteigs’ que assistents”, o “…la gratuïtat del periodisme que ix car en termes d’independència i qualitat, el bon periodisme té un preu i pocs estan disposats a pagar”.

Un altre bon exercici pot ser ser llegir els titulars d’alguns dels articles publicats avui, dia 21 d’octubre, -encara que supose que qualsevol altre dia donaria resultats similars- en la plana de Rebelión.org. Vegem: “El global-imperial contra el cooperativisme”, a compte del tema de Fagor/Mondragón; “La NSA espiava el correu electrònic del president de Mèxic”, recordem a Snowden; “Oracle torna a mostrar “el seu suport” al programari lliure no recomanant-ho a Estats Units”, recordem que Oracle ‘va comprar’, matant-ho, l’OpenOffice; “Els ciberatacs seran armes de destrucció massiva”, declaracions del ministre de defensa rus,…

En el seu article, I. Rosa, citant a Serrano, parla de “…l’endogàmia de la xarxa que et porta a pensar que tothom pensa com tu [...] fins que desendolles, i en eixir al carrer descobreixes que la realitat és una altra…”.

En una altra cita assenyala que “a Egipte, molta gent va acabar per tirar-se al carrer quan el govern va bloquejar internet [...] Si ho hagués sabut, tal vegada el govern ho hauria deixat obert per a mantenir a milers de joves tuitejant en les seues cases”.
Ja sé que aquest article està sent un “refregit d’uns altres”, però és que quan una cosa està ben dita no cal “millorar-la”, tan sols em conforme amb difondre-la. En aquest cas per a insistir en alguna cosa que dic fa molt de temps: si bé des del punt de vista intern del funcionament “orgànic” l’eina informàtica és barata i eficient per a grups com la nostra organització, és en els carrers on es forgen els canvis. Es deia fa alguns dies -en termes històrics, quan la “caixa tonta” era , com contínua sent majoritàriament, l’ÚNICA via d’informació- que, en els nostres dies, la revolució serà televisada. Avui es diu -es va dir de les “primaveres àrabs”- que la revolució havia estat “tuitejada”. Ja es va veient en què van acabant les suposades revolucions “tuitejades”.

No volguera ser fatalista, però els recorde als fans de les revolucions per internet, que les altres, les vertaderes, les que ens van portar on estàvem fa uns vint anys -sanitat i educació pública i de qualitat, correus i telecomunicacions gestionades per l’estat…- van costar -en frase d’un polític conservador i en una altra situació històrica, Churchill, però que ve al cas- SANG, SUOR I LLÀGRIMES. Ho sent pels meus fills/es i pels meus néts/es i pels fills/es i néts/es dels possibles lectors i dels qui no ho siguen, d’aquestes lletres, però solament en el carrer, amb autèntiques lluites de masses en confrontació directa amb els antidisturbis o contra els exèrcits, si cal, es podran portar endavant les reformes necessàries, recuperar els drets que es creien -suposadament- consolidats i els avanços socials que moltes anhelem. Perquè l’”altre” terreny, el de la comunicació tecnològica, el del debat entre escrits en una web -com el meu- i les suposades rèpliques, si és que les hi ha, que es facen per la mateixa via, seran tan eficaces com l’escopir a l’aire.

No sóc cap valent i, per edat, la meua capacitat d’enfrontament amb qualsevol dels citats serà poc eficient si es dóna el cas, però no oblidem el que s’ha dit en l’anterior paràgraf. Ah! i se m’oblidava, la lluita per recuperar espai en les institucions del sistema, en la denominada “democràcia formal”, és un paset que, val!, està bé, però per als qui somien amb un “sorpasso” en les pròximes eleccions o en les següents o…, solament els aconselle que s’informen de quan es va poder i es va intentar el susdit “sorpasso”, que per alguna cosa es diu en italià, en la Itàlia dels setanta, amb uns sindicats forts i combatius i una esquerra potent i bastant ben organitzada. En resum, allò va acabar en un colp d’estat, dissenyat per la CIA i portat endavant per l’exèrcit i l’extrema dreta…i amb sang, amb atemptats salvatges i indiscriminats per a “acollonar” al personal. Els “anys de plom” anomenen a aqueixa època a Itàlia.

El carrer. El carrer. Aquest és l’espai que cal guanyar i del que estem bastant lluny no ja de controlar, sinó ni tan sòls d’influir decisivament.
Bé està que la gent que estem pel canvi anem comprenent -com sembla ser en alguns casos, com el de València- que cal treballar units i oblidar la possibilitat de protagonismes estúpids (i ineficients, afig) tractant de coordinar treballs, accions i reflexions, però el punt de concreció exacte, definitiu, la “prova del nou”, és el que veiem que hem aconseguit quan eixim al carrer, a la realitat, a la realitat de la gent que solament veu la “tele”, la que solament sent “les ràdios”, les “de debò”, no les dels intents valuosos, quasi-heroics, la que ni se li ocorre connectar-se a internet per a contrastar una informació per altres vies.

Recordeu la frase del feixista Fraga en temps de la transició quan, per un breu temps, va semblar que el carrer podria deixar de ser dels de sempre: “El carrer és meu”, va dir, i va traure al carrer, al “seu” carrer, tot el que tenia en les seues mans com a ministre de l’interior i sempre amb un exèrcit enormement fascistizat “al lloro” per si calia eixir “al carrer”, com al final va fer el 1981. Malament, però amb resultats tangibles malgrat tot, que encara marquen el funcionament institucional i diari de la política “professional”.

El carrer. El carrer. El carrer…

 

 

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns Telegram ATTAC España

20 aniversari d’ATTAC España

Economía para la ciudadanía

Opinió gràfica

No a todos los machismos - Forges

ATTAC Mallorca dóna suport

PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Arxiu