Construcció de la memòria col·lectiva

15 diciembre 2013 | Categorías: Opinió | 1.013 lecturas |

Lluís BallesterEl Periscopi

De què està feta la memòria? Quins són els materials que la conformen i els mecanismes que l’organitzen? Diversos estudis recents poden ajudar-nos a respondre aquestes qüestions, i fer-ho tant des de la reflexió teòrica com des dels exemples concrets del que, sent en essència pura substància privada i oral -recordar, evocar, explicar la vida-, pot trobar magnífiques expressions en forma pública i escrita -memòria privada que es converteix en memòria col·lectiva-.

Si parem esment a les ciències socials tenim, encara recents, les edicions de dos llibres fonamentals de la teoria sociològica de la memòria, escrits en les primeres dècades del segle XX per Maurice Halbawchs, un dels grans deixebles d’Émile Durkheim. Es tracta de Los marcos sociales de la memoria (Anthropos) i La memoria colectiva (Universitat de Saragossa). Halbawchs i més tard Le Goff diferencien entre record i memòria, el primer és privat i subjectiu, la segona supera els límits de la subjectivitat individual.

Al mateix temps que les obres teòriques, apareix la concreció d’una llarga trajectòria investigadora, materialitzada en diverses publicacions d’interès. Primer, com a investigador de referència en la història oral, el treball del catedràtic Joan Miralles, el qual ha permès aprofundir en l’estudi de la història narrada en primera persona (recordau, per exemple, el seu magnífic llibre Un poble, un temps. Miquel Font Editor). Segon, diversos grups de ciències socials i de l’educació (història, sociologia, pedagogia) que han desenvolupat estudis basats en la història oral i en les històries de vida com a mètodes d’investigació, juntament amb altres metodologies de recerca social (Memòries d’un segle, Di7 edicions).

Narració en primera persona aprofitada en la investigació social (històries de vida) o en la investigació històrica (història oral), però també recreada o construïda per els nostres escriptors, per els qui pensant ens pensen a tots i totes. La literatura permet tastar altres textures de la memòria. En el nivell de les concrecions d’aquesta virtut de la memòria individual per constituir-se en font d’informació, però també de reflexió profunda sobre la vida col·lectiva, s’han de llegir els treballs dels excel·lents escriptors que ens acompanyen a les illes. La novel·la directa o indirectament autobiogràfica inclou obres diverses que, deixant de costat els seus mèrits literaris específics, ens enfronten amb el sentit d’aquest tenir present que lliga i confon el que és i el que va ser, i pasta amb ells un sol pensament fet del temps.

Comptar amb autors com Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Jaume Santandreu, Antònia Vicens, Jaume Mateu i Martí, etc. representa una magnífica oportunitat de veure en acció allò que és passat, ja que va estar de pas en les nostres vides, que les va travessar i va fer d’elles una travessia; el que ens creua i no és sinó l’encreuament de nosaltres amb altres éssers i amb totes les altres coses: creences, família, paisatges, aliments, art, mestres, etc. Tot el que ens va ocórrer a nosaltres i que és justament aquest nosaltres que som, però que requereix als altres per ser autèntics. Tots ells ens ajuden a construir un imaginari que compartim. Qui ens ajudarà a entendre aquest passat recent encara calent?

El passat, que no pertany ni al personatge ni a un autor concret, correspon a la seva essència haver estat compartit i ser compartible encara en la recerca social, en la narració oral i en l’escriptura artística. L’univers de qualitats sensibles que ens descriuen: expressions, sentiments, lluites, relacions, enganys, olors, sabors, pràctiques socials, dóna testimoniatge d’un paisatge que no és purament individual, sinó que informa del que és la cultura, el conjunt de les maneres de fer, dir i pensar al nostre país, que va tenir i ha de protagonitzar moments al temps terribles i magnífics, i fer-ho des d’una perspectiva que és singularment pròpia, és a dir d’éssers humans que es podien comunicar entre si i amb el món a partir d’una llengua pròpia i unes altres que comparteixen.

Però també hi ha una memòria que reconstrueix un passat tractat injustament. Un passat del que varen ser esborrats els que perderen la guerra, la civil i les que arribaren després. És la reconstrucció de la memòria històrica. Ens trobam davant els testimoniatges dels qui s’han sentit implicats per una tasca urgent i inajornable: la de reivindicar i restituir aquest ordre de significacions i valors, aquesta pauta complexa de conductes, d’idees i lluites que van estar molt presents i caracteritzen un país, en un període narrat que abasta el temps de les nostres vides i les dels immediats avant-passats. La recuperació de la memòria social de na Margalida Capellà (Dones republicanes. Memòria de la Guerra Civil a Mallorca, Lleonard Muntaner Editor) i d’en David Ginard (Dona, Guerra Civil i franquisme, Documenta); l’expressió de la memòria personal -que és social i política- d’en Miquel Rosselló (De la foscor a l’esperança, Documenta) o Miquel López Crespí (No era això: Memòria política de la transició, Edicions El Jonc).

Aquesta forma de fer la vida que és al mateix temps una ètica i una política de la veritat restituïda, no és la que amb freqüència hem vist retratada per la penosa imaginació televisiva que darrerament ens acompanya, ni per alguns periodistes indocumentats, obstinats a promocionar una visió mesquina dels qui vivim en aquestes illes. Al contrari, allò que trobam en les històries de vida, en la literatura autobiogràfica i en la història oral, és exaltació d’un vitalisme intel·ligent, d’una lluita per recuperar la memòria negada, que interessa per la seva autenticitat, per la seva passió i intensitat. Memòries grans i no tan grans. Homes i dones que habiten un país, que recorden les seves vides o les dels avant-passats detalladament, que no odien però tampoc callen.

Memòria dels qui no només van ser gent d’una o altra classe social (normalment d’una més que de les altres), sinó també gent amb l’elegància i distinció que donen les conviccions, que van viure la seva acció pública o el seu anonimat amb una lucidesa que hauríem d’envejar, en un país que no es dóna per vençut. Esclats ocasionals, però permanents (lluita per la democràcia i els drets polítics i sindicals, lluita per la Dragonera o contra el TIL, per ses Covetes o per Cala Mondragó; lluita contra la corrupció o per pensions dignes, contra els desnonaments o pels serveis públics, lluita que no s’acaba), esclats d’una veritat simple i vertiginosa, que se sent retrunyir de tant en tant pels carrers i les places del nostre petit país, que salta pels terrats i entra i surt per les finestres, i que és la suma de tots els crits i de tots els murmuris de veïnats i vianants.

Ens creiem que emprem la memòria per dir-nos, quan és la memòria la que ens empra a nosaltres per expressar-se. Dir “fer memòria” és amagar que és la memòria la que ens fa a nosaltres. Aquesta memòria que creiem nostra no ho és tant; mai és només d’un, no ens pertany del tot, només ens habita. És la continuació d’altres memòries i continua en les memòries d’uns altres.

Un llibre d’històries de vida de lliure distribució: http://uom.uib.es/digitalAssets/253/253388_ballester2.pdf

Dr Lluís Ballester. Mètodes d’Investigació Educativa. Director del Màster MISO: Intervenció Socioeducativa amb Menors i Família Dpt. Pedagogia i Didàctiques Específiques.Universitat de les Illes Balears.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns Telegram ATTAC España

20 aniversari d’ATTAC España

Economía para la ciudadanía

Opinió gràfica

No a todos los machismos - Forges

ATTAC Mallorca dóna suport

PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Arxiu