Que pagui tothom!

16 febrero 2014 | Categorías: Justícia Fiscal y Financiera Global, Opinió | 646 lecturas |

Lluís BallesterEl Pericopi

Les reformes fiscals de la darrera dècada insisteixen en eliminar la progressivitat d’un mecanisme que havia estat dissenyat per afavorir la redistribució de les rendes, i fins i tot l’han transformat en un nou element de desigualtat. Però, el PP no s’ha conformat amb el que encara queda. El president del Gobierno, Mariano Rajoy, va assegurar al llarg del discurs de la “Convención Nacional del PP” de Valladolid, que aprovarà en breu una reforma fiscal integral (glups!). Les claus anunciades no deixen espai a la imaginació, el PP ens trasllada a un món neoliberal:

1. IRPF. Tenim un dels nivells impositius més alts d’Europa per aquest concepte, amb tipus màxims quasi tan elevats com els de Suècia. Però, això sembla que és compatible amb una situació en la que les grans fortunes, així com els alts executius, s’escapen “legalment” de l’IRPF gràcies a societats patrimonials i les SICAV. Els assalariats, treballadors de nivells mitjans i modests són els qui fan l’esforç fiscal més elevat. Davant d’aquesta situació, la reforma del PP no inclou cap mesura ni una. La gran idea és: “fomentar fiscalmente el ahorro a largo plazo mediante la creación de una nueva deducción en el IRPF por el incremento anual del ahorro“. Qui pot incrementar el seu estalvi, en les condicions actuals? Era aquesta la prioritat?

2. Impost de societats. És un impost moderat: un 25% per a les PIME i un 30% per a la resta d’empreses. Les PIME paguen, mentre que les grans empreses es beneficien de les deduccions especialment creades per a elles. El tipus efectiu segueix essent baix, el 19,3% dels beneficis, de mitjana. La proposta del PP és reduir aquest impost. Això significa encara una major concentració de la recaptació a l’IRPF i als impostos indirectes, en absolut progressius.

3. IVA. Aquest impost ve condicionat per acords internacionals, així se situa en general a la mitjana europea, però la seva recaptació es troba limitada pel frau fiscal. Rajoy va anunciar que incrementaria la lluita contra el frau, però no sabem com ho farà per a tots aquells que han deslocalitzat les seves operacions mercantils o comercials i que no paguen impostos aquí. Per identificar què significa i que s’hauria de fer en aquest tema no han d’estudiar molt, ja dit una vegada i una altra per part de Gestha, el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda.

El problema fiscal a tot l’Estat és d’ingressos, Espanya és el sisè estat de la UE que menys recapta: un 37,1% del PIB, front una mitjana del 45,4% a la UE-27. Ens posicionam en paral·lel amb estats com Romania, Lituània o Irlanda (quasi un paradís fiscal). Recordem que aquesta és la causa principal dels retalls a l’educació, la sanitat o els serveis socials. Per fer front a aquest problema, s’ha de recuperar la responsabilitat pública dels impostos: que pagui tothom, amb progressivitat (impostos directes) i sense micro-frau (feines sense IVA) ni macro-frau (evasió fiscal amb les SICAV, paradisos fiscals, deduccions per a les grans empreses, etc.).

Recordem els dos principis que fonamenten el sistema fiscal progressiu.

  • Primer: els ingressos d’una persona han d’estar relacionats amb les seves capacitats, els seus coneixements, les seves habilitats i el seu esforç, i per tant és acceptable un moderat grau de desigualtat.
  • Segon: el sistema fiscal pretén compensar els excessos d’aquesta desigualtat, i per això ha de taxar més als qui més guanyen i donar serveis bàsics gratuïts als qui no poden pagar-los.

Respectant aquests dos principis se suposava que es podia avançar cap a una societat moderadament menys injusta. John Rawls, al seu llibre Una teoria de la justícia, recorda que el propòsit dels impostos així organitzats és “corregir de manera gradual i contínua la distribució de la riquesa, i impedir concentracions de poder que vagin en detriment del valor equitatiu de la llibertat política i de la igualtat d’oportunitats equitativa.” (2010, p.361) Justament, aquest és el problema per als neoliberals.

Els principis de progressivitat s’han desbaratat: si una persona guanya un any 60.000 euros amb el seu treball, amb el seu esforç, aplicant els seus coneixements per produir un bé o un servei útil a la societat, pagarà uns impostos d’aproximadament 21.600 euros; si un altre guanya aquesta quantitat amb rendes del capital o amb algunes operacions en borsa de caràcter especulatiu, i per tant amb molt poc esforç, en pagarà segurament la meitat, i amb un assessorament per a pirates molt menys; i si rep una donació, un regal o una herència, és a dir, sense cap esforç, és probable que no pagui res. Per altra banda, un pensionista, un treballador precari, un aturat, etc. pagarà el mateix percentatge d’IVA pel pa, la llet o l’electricitat que Miguel Blesa, Iñaki Urdangarin, Amancio Ortega o Emilio Botín.

És evident que l’IVA és un impost més injust que l’IRPF, però l’IRPF també és molt injust si es redueix la seva progressivitat o no el paguen tots aquells que capten recursos al marge d’una nòmina. Aquesta és una descripció i interpretació que respon a una realitat generalitzada a tot l’Estat. Tot això, és la conseqüència dels canvis introduïts en el sistema fiscal i que ara encara seran més injustos: manteniment de la pressió aplicada a les rendes del treball modestes i moderades (IRPF), reducció de la pressió aplicada a les rendes de l’estalvi i les plusvàlues, supressió de l’impost del patrimoni, supressió de l’impost de successions i donacions, etc. Així es produeixen les paradoxes que ens sorprenen a tots: especuladors que quasi no paguen impostos, treballadors que en paguen per tots.

Part dels casos que ara s’analitzen a alguns jutjats, practicats per les elits extractives de l’Estat, es relaciones amb aquesta manera d’actuar que els perdona totes les seves accions il·legítimes. Actualment, seria impossible encausar Al Capone, encara li farien un homenatge. Tot plegat, una barreja de cinisme i irresponsabilitat política inacceptable si volem mantenir i millorar un estat del benestar. La crisi fiscal la pagarem en forma de més injustícia.

John Rawls, (2010). Una teoria de la justícia. Girona: Editorial Accent. Primera edició en anglès: 1999.

El Periscopi

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 22 de juliol de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu