Menu

L'oligarquia espanyola promou la nova coronació

21 Juny, 2014 - Estatal, Opinió

Josep Valero – El Periscopi L’abdicació de Juan Carles I no es pot entendre com un fet aïllat ni casual. L’abdicació trenca por complet el discurs oficial del govern de Rajoy. Si ho feien tan bé, per què de tot l’enrenou per justificar l’abdicació i el posterior discurs de Felip VI?. També explica el per […]

Josep Valero El Periscopi
L’abdicació de Juan Carles I no es pot entendre com un fet aïllat ni casual. L’abdicació trenca por complet el discurs oficial del govern de Rajoy. Si ho feien tan bé, per què de tot l’enrenou per justificar l’abdicació i el posterior discurs de Felip VI?. També explica el per què Rubalcaba no deixa immediatament la secretaria general, després del desastre electoral del PSOE. L’abdicació i el discurs del nou rei Felip VI, situen el debat polític amb uns nous paràmetres:
– Es parla de una nova etapa de regeneracionisme.
– De netejar la imatge de corrupció de la vida política.
– De promoure el protagonisme d’una nova generació.
– D’atendre als que més pateixen, especialment als aturats.
– De trobar un nou encaix a les aspiracions territorials, sempre dintre la unitat de la nació espanyola. S’insinua la possibilitat d’una reforma constitucional.
– Del paper impulsor de la corona d’aquestes propostes, aportant l’exemple del canvi dinàstic.
– Es visualitza que en darrer terme, el rei segueix essent el cap de l’exèrcit.
Sembla que forces molts importants han actuat per damunt de la voluntat de Rajoy i fins i tot de la pròpia voluntat de Juan Carlos. Forces que han llegit les eleccions europees, en el sentit de que s’han encès les llums vermelles de perill per al estatus quo vigent. Forces que han provocat una nova situació per intentar recuperar la iniciativa política, que trobaven absenta en el govern de Rajoy. La part més dinàmica de la oligarquia espanyola ha mogut fitxa. Una part significativa de la patronal catalana, els propietaris dels mitjans de comunicació estatals, la patronal espanyola menys parasitària, els lobbys defensors dels interessos nord-americans, els aparells de l’estat que no volen enganar-se a sí mateixos, els sectors monàrquics que entenien urgent el recanvi de la imatge de la Casa Reial…Un sectors de la oligarquia que tampoc volen renunciar a comandar com sempre el país, i que se’n adonen que cal canviar qualque cosa per evitar uns veritables canvis de fons. Uns sectors que s’han imposat i que pretenen posar en marxa una operació semblant a la transició del franquisme a la actual democràcia.
La nova coronació es el començament d’una nova disputa per a l’hegemonia ideològica i política del país. Es pretén que el PP i el PSOE s’acomodin ràpidament a la nova situació. Aconseguir guanyar a Convergència i al Partit Nacionalista Basc per a la nova estratègia. Aïllar als sectors que promouen un procés constituent de major radicalitat democràtica. Afavorir en torn a la corona, una reforma constitucional que pugui obtenir al manco un suport molt majoritari de les forces polítiques i socials. Sempre controlant els temps polítics des de el poder i conformant a l’opinió pública des de els mitjans de comunicació. El nou Rei es la figura que “liderarà” i “animarà” els canvis que formalment hauran de fer-se des de altres instàncies.
La segona transició sembla que s’ha posat en marxa. Molt greu deuen haver vist la situació, per fer-la tan aviat, de manera tan improvisada i fent agafar uns riscos considerables a la monarquia. La imatge d’una monarquia “neutral” i la figura del cap d’estat “merament representatiu”, es fa impossible amb aquesta operació. A més una cosa son les intencions, i altra les possibilitats reals de que surti be la maniobra. Les reivindicacions nacionals i sobre el dret a decidir de Catalunya, Euskadi i la resta de pobles de l’estat espanyol, no son poca cosa. El malestar social i els efectes de la crisi ajuden a que la ciutadania crítica s’organitzi i vulgui mantenir els seus drets per garantir una vida digna.
Podríem estar en el principi d’una nova fase de confrontació política, com las que Gramsci definia amb el símil, de “que se passava de la guerra de posicions estable a una guerra de moviments accelerats, i de la qual sortia una nova correlació de forces que modificava sempre l’escenari anterior”. L’oligarquia espanyola ha mogut fitxa. De la resposta cívica i política de la gent, dependrà el resultat final de la maniobra. En qualsevol cas, sembla que ho tenen més difícil que en la primera transició. L’oligarquia espanyola es dona a sí mateixa, molt poc marge de maniobra.
Llicenciat en Geografia. Membre de l’Ateneu Pere Mascaró

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.