Sàhara, 40 anys. Ja n’hi ha prou!

18 enero 2015 | Categorías: Internacional, Opinió | 707 lecturas |

 Lluís Ballester - El Periscopi

Enguany es compleix el 40 aniversari dels Acords de Madrid. El 14 de novembre de 1975 es van signar els Acords sobre el Sàhara Occidental. Res justificava la signatura d’aquets acords de part d’Espanya. No tenia cap dret a fer una descolonització traspassant el domini il•legítim a un altre potència ocupant per la força.

En 40 anys han passat moltes coses. Mentre Marroc ha intentat eliminar el poble sahrauí, aquest ha organitzat una resistència exemplar, creant la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), reconeguda per més de seixanta països i que forma part de la Unió Africana. Després de 16 anys de guerra, el mateix Hassan II va assumir que no podia aconseguir una victòria militar sobre els sahrauís i va intentar influir en les Nacions Unides perquè la seva intervenció legitimés en fals l’ocupació. Però, ni tan sols el republicà, James Baker, els va donar la raó. Al març de 1997, va ser nomenat pel secretari general de l’Organització de les Nacions Unides, Kofi Annan, enviat especial pel Sàhara Occidental. Va aconseguir, després de diversos intents sense resultat, que ambdues parts (marroquines i sahrauís) acceptessin una proposta de compromís per desbloquejar el conflicte sobre la identificació dels votants del referèndum d’autodeterminació. En 2004 va renunciar definitivament al càrrec, resignat per la manca de col•laboració del govern del Marroc.

Pel que fa a l’Estat espanyol, si la posició de la dictadura espanyola era inqualificable, encara ho és més la posició d’una democràcia que no ha donat suport decididament al poble sahrauí. No obstant això, molts governs locals i alguns autonòmics, sindicats i qualque partit polític, sí han donat resposta a algunes de les seves demandes. No es pot justificar la posició de molts dirigents socialistes i centristes de suport a la causa sahrauí quan estan en l’oposició, però de falta de compromís quan estan al govern. L’última oportunitat perduda va ser amb el govern Zapatero, el qual no va donar suport de forma clara i ferma al referèndum per al poble sahrauí ni va fer la més mínima pressió sobre el Marroc.

L’enviat de Nacions Unides posterior a Baker, el suec Peter Van Walsun, fa anys va insistir en què Marroc no havia acceptat les resolucions de l’ONU i s’havia posicionat al marge de les recomanacions internacionals. Els sahrauís són els únics que han acceptat la legalitat internacional. La situació no ha canviat amb en Mohamed VI; la única proposta que han produït és basa en una autonomia que no podria ni comparar-se amb la de qualsevol comunitat autònoma de l’Estat. És a dir, una proposta inacceptable.

Al llarg dels quasi 40 anys d’ocupació il•legal, el govern del Marroc ha reprimit de manera brutal totes les manifestacions i lluites dels sahrauís. Els judicis sense garanties, la presó i la tortura s’han repetit una vegada i una altra. Davant d’aquesta actuació, el Consell de Seguretat de Nacions unides, amb l’excusa de la difícil situació internacional i la inestabilitat política al nord d’Àfrica, accepta de facto tot el que fa Marroc. Si sobre Israel hi ha un focus internacional i tota situació de violència té darrera un periodista que la documenta, al Sàhara no se coneix quasi res d’una situació de violència perfectament comparable a la de la franja de Gaza.

Els observadors internacionals que han pogut entrar al Sàhara Occidental, han documentat la violació sistemàtica dels drets humans, la violència sobre infants, dones, persones majors, etc. Han pogut veure què representa demanar feina per a un sahrauí: cosses, cops de pedres al cap, cara i ulls, amb total impunitat. Tot això en presència de la MINURSO, missió de l’ONU que, casualment, no té competències en la vigilància dels drets humans. Han comprovat l’espoli de les riqueses naturals feta pel Marroc incomplint la legalitat internacional. Han pogut experimentar què suposa que controlin tots els moviments, ser retinguts per la força, ser assetjats a empentes i amb pedres per la policia marroquina.

És lamentable la impunitat amb què actua Marroc, que li permet expulsar del Sàhara Occidental ciutadans que intenten fer d’observadors. Però també és vergonyós que l’Estat espanyol i la Unió Europea, no mostrin cap reacció davant tots aquests fets. La reacció del govern espanyol i el seu silenci còmplice serien els mateixos si aquests fets es produïssin a Israel, Veneçuela o Cuba?

Què han de fer els sahrauís perquè el món escolti les seves justes reivindicacions? Tal vegada s’han d’apuntar al terrorisme internacional? Han de tornar a la guerra oberta? Sembla que les lluites populars pacífiques i democràtiques són silenciades. Ja n’hi ha prou! Si reivindiquem el dret a decidir dels pobles, hem de ser coherents i reivindicar el dret del poble sahrauí a la seva autodeterminació. El problema del Sàhara és de descolonització, ha de trobar la seva solució en resolucions internacionals que forcin l’abandonament de la potència ocupant actual. L’aniversari dels acords de Madrid podria ser un bon moment per canviar aquesta història i fer justícia a poble sahrauí.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

20 aniversari d’ATTAC España

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Arxiu