Menu

Alí, Abbud, Fath, Fátima, Tarek, Yaiza, Yasser, Zayed, Aisa, Bashira, Abdul, Hakim, Jalil, Mahmud

19 Gener, 2015 - Internacional, Opinió

“L’odi que eixes actuacions de tropes estrangeres escamparen pels països d’Alí, de Fàtima, etc. les hem patit també ací -atemptats indiscriminats d’Atocha i del metro de Londres- i en patirem més…” Enric Pastor – ATTAC-País Valencià Ja han passat uns quants dies i crec que es pot dir algunes coses, amb el cap una miqueta […]

“L’odi que eixes actuacions de tropes estrangeres escamparen pels països d’Alí, de Fàtima, etc. les hem patit també ací -atemptats indiscriminats d’Atocha i del metro de Londres- i en patirem més…”

Enric Pastor – ATTAC-País Valencià
Ja han passat uns quants dies i crec que es pot dir algunes coses, amb el cap una miqueta més fred i l’ànima més reposada.
Després de l’onada d’hipòcrita de solidaritat “euro-cristiana”, de falsa defensa de la llibertat d’expressió pels qui estarien encantats que no hi haguera tanta i fan el que poden des dels seus imperis mediàtics o els seus contactes polítics. Amb imatges tan estrafolàries com la de veure a l’orquestrada manifestació de París a gent com Netanyahu o el ministre d’interior del Marroc, aferrissats defensors dels drets humans i de la llibertat de premsa com se sap, als seus països. Després de veure la significativa distància entre l’encapçalament de la manifestació i el gruix dels manifestants, crec que cal dir unes quantes coses. No massa, algunes breus reflexions en són prou per a dir el que vull dir. Una lleugera ullada a les pàgines interiors dels diaris o a les notícies que no són portada als informatius de ràdio o TV en són prou per a explicar-ho.
Estem al segle XXI, però per estes coses el món, inclòs l’europeu-occidental, continua, com a mínim, en el XVIII o el XIX: les vides europees són més importants que qualsevol altra vida.
Les vides de Wolinsky, Cabut, Bernard Maris (fundador d’ATTAC França) i els seus companys màrtirs són, per a mi, tan importants i respectables com les de Alí, Abbud, Fath, Fátima, Tarek, Yaiza, Yasser, Zayed, Aisa, Bashira, Abdul, Hakim, Jalil, Mahmud i tantes altres vides que són massacrades per exèrcits “legals”, com l’israelí, o “il·legals” com els de Boko Haram o l’OEI a Nigèria, Síria, Gaza, l’extinta Líbia, etc. És més, si de quantitat parlem, les vides truncades amb eixos noms, exòtics per nosaltres, ens guanyen per una diferència abismal.
Però ells no són notícia per nosaltres, no són “dels nostres”. Allí el combat no és per la llibertat d’expressió, evident avanç de les societats “modernes”, allí el combat és per la vida, per l’aliment del dia a dia, per les morts per no tindre medicaments quasi trivials d’aconseguir ací.
Cada cinc segons un menor de 10 anys mor al món, “assassinat” per manca d’aliment en un món on es destrueixen tones d’aliments per mantindre els preus (*), però això no és notícia. Cada dia moren a l’estat espanyol les mateixes persones que a la redacció de Charlie Hebdo per “manca de diners” per pagar un medicament, però no he vist cap titular a la premsa al respecte comparant les dades.
La manipulació emocional de les gents en aquest món sa, ric, culte, informat, demostra que l’ànima humana no ha evolucionat al ritme dels avenços científics ni tecnològics. Ja sé que és lògic que la mort d’un pròxim, d’un familiar, ens afecte més que la d’una altra persona llunyana en l’espai, en la relació, en les vivències, però la manipulació produïda per l’atemptat contra la revista francesa recorda, pas per pas, la tàctica descrita per Naomí Klein com “La doctrina del shock”.
Després dels atemptats de l’11S als EE.UU. es varen produir una sèrie d’efectes polítics i socials que conduïren a un retrocés dels drets civils i polítics als mateixos EE.UU. -Patriot Act- i a la resta del món per ells controlat -presons de Guantánamo i altres repartides arreu del món, guerres d’Iraq i Afganistan, amb probablement més d’un milió de morts- i per eixes coses no ens manifestem ja. Les grans manifestacions contra la guerra d’Iraq s’han esborrat en l’oblit.
L’odi que eixes actuacions de tropes estrangeres escamparen pels països d’Alí, de Fàtima, etc. les hem patit també ací -atemptats indiscriminats d’Atocha i del metro de Londres- i en patirem més, però no he pogut oblidar mai una entrevista que, crec recordar, a un ciutadà iraquià li va fer un periodista anglés arran dels atemptats al metro de Londres. Amb una enorme indiferència, va dir que allí, al seu país, eixos eren els morts d’una estona o d’un dia, que no pensarem que ens anaven a eixir gratis tots els seus morts.
Ací, a la nostra vella Europa, en menys d’un segle hem patit dues guerres devastadores i dictadures sagnants de tots tipus, on la sàtira o la crítica al poder era durament penada, fins i tot amb la mort “legal”. Recordem: Franco va morir al seu llit.
Fa no res, un setmanari satíric espanyol va tindre un judici per fer burleta de la “família reial”. Afortunadament, ara i ací, no s’estila per això ni la pena de mort ni mil fuetades ni coses per l’estil, però encara es pot perdre un ull o, si no tens sort, la vida, per exercir eixe famós dret a la llibertat d’expressió als carrers. Eixe que els “nostres líders” deien defensar a París, quan les seues tropes estan generant el verí que durà a una altra barbaritat a les nostres portes un dia qualsevol.
Cada cop que un “dron”, guiat còmodament des del seu despatx, durant les seues vuit hores de jornada “laboral”, per un honrat funcionari militar estatunidenc que paga els seus impostos i es veu com un bon ciutadà, mata una persona o dues o massacra una boda “per error” a qualsevol país, està generant el verí, eixe que altres ciutadans, innocents en principi, veïns nostres, nosaltres mateix, patiran/patirem un dia qualsevol a casa, o al mercat o al cine o…
En som conscients de les causes últimes de tant d’odi? Realment es tracta d’intolerància religiosa sols? No veiem qui controla els fils de la tramoia?
Recordem estes coses, quan els “nostres” “líders” ens criden a manifestar-nos.
(*)Jean Ziegler: http://www.lavanguardia.com/libros/20120527/54300351384/jean-ziegler-hambre-espana-generacion-debiles.html

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.