Una política universitària insostenible

28 febrero 2015 | Categorías: Educació, Opinió, Serveis Públics | 698 lecturas |

Lluís Ballester - El Periscopi

Ahir, dia 26, els estudiants varen fer una vaga i manifestacions justificades contra el decret Wert. Les intencions del Govern de l’Estat, la seva política s’ha anat perfilant amb les declaracions públiques dels màxims responsables ministerials. La secretària d’Estat d’Educació, FP i Universitats, Montserrat Gomendio, va afirmar fa ja uns dies que el sistema universitari espanyol “no és sostenible” i que caldrà iniciar en algun moment el debat sobre quin tipus de sistema volem. Aquesta dona segurament desconeix els debats que ja s’han fet sobre el sistema universitari i els estudis diversos realitzats en els darrers vint anys, sigui pel CES, la CRUE, per Victor Pérez Díaz i el seu equip, així com molts d’altres. Però sobretot vol ignorar que fa cinc anys es va produir una profunda reforma que encara no ha sigut avaluada.

Gomendio va qualificar d’ “equació impossible” el fet que a Espanya es tingui una de les majors taxes d’accés a la universitat de tota la Unió Europea, una de les taxes més baixes de matrícula i impostos baixos.
La secretària d’Estat va afegir que “l’educació no és gratuïta” i la pregunta és “qui ho paga, quan i com”. Sí, ho sabem, no és gratuïta, la paguem tots i totes!

Molt bé, és cert, hi ha una taxa d’escolarització universitària acceptable. Un èxit de la democràcia educativa. Pel que fa als estudis de grau, en el curs 2013-14 es van matricular 1.450.036 estudiants, mentre que per als màsters es van presentar 111.087 persones. La taxa d’escolarització entre els joves de 18 a 24 anys és del 28,6%.

Gomendio deixa clara la seva opció quan explica que als Estats Units la universitat pràcticament la paga l’estudiant, mentre que als països nòrdics, gairebé no hi ha taxes però tenen un elevat nivell d’impostos que no li sembla recomanable.
D’acord, quin sistema volem? Una matrícula en una universitat pública com UCLA a Berkeley costa molt per sobre dels 20.000 dolars anuals, en els casos més reduïts. Els estudiants amb aspiracions universitàries i les seves famílies estalvien tota la vida. El resultat és un sistema molt selectiu, fins i tot a les universitats públiques. Un sistema universitari dividit entre centres per a l’elit i centres de tercera per als qui no disposen de recursos. Crec que preferim el sistema nòrdic, amb importants beques-salari per als estudiants universitaris i una elevada qualitat. No és el model que defensa el PP.

Gomendio nega que Espanya inverteixi “poc” en beques, però no pot negar les dades de les pròpies publicacions del MECD. En el curs 2012-2013 la convocatòria general l’han gaudit 263.682, el que suposa 6.608 beneficiaris menys que el curs anterior, això és un 2,5% menys. En la convocatòria de mobilitat ha hagut 33.101 beneficiaris enfront dels 35.164 del curs anterior, és a dir 2.063 estudiants menys (-5,9%). (MECD, 2014) Malgrat les dades, segons Gomedio, “Espanya és molt generosa”.
Això també és fals, una cosa és el pressupost destinat, als pressuposts inicials, a beques i una diferent el pressupost gastat en beques. El canvi en els requisits d’accés, així com el nombre d’alumnes que abandonen les universitats per no poder pagar les taxes i mantenir-se, fan que sigui ridícul el triunfalisme. Però, sobretot, cal prestar atenció al pressupost destinat a universitats i recerca, el qual no ha deixat de baixar en els darrers quatre anys i ja ens posa en una situació de greu deteriorament del sistema. (CCOO, 2015)

Segons l’estudi de CCOO (2014), les transferències corrents i de capital de les administracions públiques a les universitats s’han reduït any rere any: el 2013 la quantitat total va ser de 5.668 milions d’euros, inferior als 5.858 milions d’euros transferits el 2004 per les administracions educatives.
S’han reduït també dràsticament els fons destinats a la R + D + I: el col·lectiu “carta per la ciència” denunciava, a finals de 2014, que “les reduccions pressupostàries en R + D + I superen el 30% en el que portem de legislatura” i exigien la “recuperació dels nivells de finançament públic existents en 2009, al llarg dels tres propers exercicis pressupostaris”. Res a veure amb el triunfalisme del Govern de Madrid.

La secretària d’Estat va insistir també que el reial decret que flexibilitza la durada de les carreres, permetent graus de 3 anys (el ja famós “3 + 2″), és una mesura positiva.
Per al govern de Madrid, un grau de 3 anys no implica que l’estudiant surti pitjor format que amb un de 4 anys o que hagi de fer de forma obligatòria un màster després ni que aquest sigui de dos anys en lloc d’un.
 Com pot dir això? Disposa de qualque avaluació? No, és només la seva opinió.

També va afirmar Gomendio que “tenen millor ocupabilitat les persones que solament tenen el títol de graduat que els que conclouen un màster”, suposadament com un argument a favor de la seva política universitària: la universitat per a uns pocs. Però, si llegim les pròpies publicacions oficials del ministeri, el resultat no és el que presenta aquesta senyora. L’educació universitària redueix l’atur. El 2012, un dels pitjors anys de la crisi, en el conjunt d’Espanya la taxa d’atur era del 25%, però només del 15% entre la població amb educació superior. Un any després d’haver-se titulat, el 48% ocupa un lloc de treball en el qual el requisit és ser universitari. (MECD, 2014) És a dir, segons els propis estudis del ministeri i la sèrie de dades de l’EPA dels darrers 20 anys, els estudis universitaris milloren l’ocupabilitat dels joves de forma clara, al marge d’altres beneficis formatius i maduratius indiscutibles.

Pel que fa a la proposta 3+2, sabem que amb aquest model de 3 anys els Màster seran imprescindibles per exercir una professió qualificada, però pel seu alt cost només podran realitzar-los una minoria privilegiada. Ja ho vàrem explicar a un altre article (El Periscopi, 19-09-2014). Les conseqüències negatives de la reforma proposada són moltes. A l’article citat en vaig destacar tres:

 

  • Primer, les possibles incoherències entre les diverses universitats de l’Estat. En la pràctica, comporta que un alumne de la UNED, tal vegada podria fer Dret en tres anys, mentre que un altre de la Universitat de les Illes Balears ho podria fer en quatre.
  • Segona, podria augmentar el cost dels estudis de manera considerable. Pel que la a la UIB, la Conselleria d’Educació cada any publica un decret sobre els preus públics per als ensenyaments oficials de la UIB. Actualment, la matrícula dels cursos de grau pot costar una mitjana de 15 € per crèdit (un any acadèmic inclou uns 60 crèdits), mentre els màsters tenen matrícules molt més cares, d’una mitjana d’uns 28 €. Passar de 4+1 a 3+2, significar incrementar els costos per a completar els 5 anys.
  • Tercera, és cert que la majoria d’universitats europees ofereixen graus de 3 + 2 anys, és a dir, graus de 180 crèdits i màsters de 120 crèdits; però també és cert que el model actual a Europa (3+1) s’ha criticat en profunditat en molts països de la UE. A més, amb el model actual (4 + 1 any), la formació dels titulats de les nostres universitats públiques és molt valorada, en una àmplia varietat d’àrees (salut, enginyeries, ciències experimentals o socials, per exemple).

 

La reducció dels graus de 4 a 3 anys suposarà retallar el finançament públic: si abans es finançaven públicament els 5 anys de les llicenciatures; a partir de la reforma de Bolònia, es financien 4 anys i ara només seran els 3 anys de graus, traslladant a les famílies el cost global dels Màster i beneficiant a les universitats privades i als bancs privats amb l’impuls de les beques préstec que suposa un endeutament de les famílies.

El que no és sostenible són les mesures del PP, CIU i la resta de la dreta, que privatitzen i endeuten les universitats publiques. L’educació superior es troba en una cruïlla. Confondre o equivocar-nos en les prioritats ens conduirà inevitablement a la irrellevància com a societat. La creació d’un sistema universitari públic sostenible, de qualitat, democràtic, que desenvolupi una profunda relació amb la societat i encoratgi la producció i l’intercanvi científic i tecnològic ha de ser una línia estratègica dels qui governin a les Illes Balears durant el proper mandat 2015-2019.

Referències:

CCOO (2015). Evolución de los Presupuestos de las Universidades Públicas 2009-2013

Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (2014). Datos y cifras del sistema universitario español 2013-2014. Madrid, Ministerio de Educación, Cultura y Deporte.

El Periscopi de 19-09-2014: Universitat 4+1 o 3+2, un debat innecessari, una proposta sospitosa

Professor de la UIB

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria de la reunió ordinària de socis d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà el Dilluns dia 27 de Novembre de 2017 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca (Francesc de Borja Moll, 10 Entl B . 07003 Palma Illes Balears).

Arxiu