“Hi ha un patró de violació dels drets humans per part de les transnacionals”

13 julio 2015 | Categorías: Opinió | 547 lecturas |

Gema García - Directa

Entrevista a Lyda Fernanda, de la xarxa internacional d’activistes investigadores Transnational Institute (TNI)

“Quan parlem de l’arquitectura de la impunitat ens referim, principalment, als tractats de lliure comerç i inversions i, també, a tota la xarxa de tractats o de legislacions que es van adaptant a favor de les transnacionals”

El mes de juny de 2014 es va aconseguir una fita històrica. L’ONU va aprovar una resolució per lluitar contra les violacions dels drets humans perpetrades per multinacionals, tot i que molts països europeus i Estats Units o el Japó s’hi van oposar.  Durant aquesta setmana se celebra la primera sessió del Grup de Treball encarregat d’establir les pautes per a un tractat vinculant. Coincidint amb la reunió, la campanya internacional “Stop la Impunitat de les Transnacionals”, ha organitzat diverses accions. Algunes organitzacions socials han denunciat un intent per part de la Unió Europea (UE) de paralitzar les negociacions, segons Tom Kucharz d’Ecologistes en Acció: “ “han endarrerit la negociació durant sis hores amb propostes per trencar l’esperit de consens del Consell”. Fa uns mesos, la Directa va entrevistar Lyda Fernanda, de la xarxa internacional d’activistes­investigadors Transnational Institute (TNI), una de les organitzacions que impulsen la campanya contra la impunitat de les transnacionals. Per a Fernanda, tot i no ser suficient, l’acord significa reconèixer els crims i dóna un impuls a les comunitats en lluita. Fins ara, l’espai habilitat pels pobles on fer justícia és el Tribunal Permanent dels Pobles, de caràcter no governamental, que examina les violacions sistemàtiques dels drets. El TNI és una de les organitzacions que hi participa i des de 1974 posa la lupa en les pràctiques empresarials i proposa alternatives.

En el darrer Tribunal Permanent dels Pobles celebrat a Ginebra (Suïssa), van aparèixer noms de diverses empreses com Chevron, Shell o Coca-Cola. Les grans multinacionals tenen conductes semblants?

De fet, la sentència del tribunal que vam celebrar a Madrid el 2010 diu que hi ha un patró sistèmic i sistemàtic de violació dels drets humans per part de les transnacionals. A través dels 48 casos presentats aleshores, ja s’evidenciava que els crims ecològics, econòmics i de lesa humanitat no són aïllats, sinó que es repeteixen. A més, no solament els cometen les empreses europees a l’Amèrica Llatina. Trobem aquest patró a escala global: no només al Sud, també al Nord.

La gent que ho denuncia també és perseguida. Es pot demostrar la responsabilitat de les empreses en aquestes represàlies?

No és casualitat que els objectius siguin líders i lideresses de comunitats que oposen resistència als megaprojectes, com la construcció de mines o carreteres. A Guatemala, s’està assassinat gent i la complicitat de l’Estat és evident. Qui resisteix és assassinat o judicialitzat, dos dels mecanismes que utilitzen les empreses per expandir-se pels territoris i destruir la comunitat i l’organització social. És molt difícil demostrar l’autoria dels crims. Malgrat tot, les comunitats continuen organitzant-se mitjançant consultes populars.

Quin grau d’impunitat hi ha davant les pràctiques que denuncien les comunitats?

Desgraciadament, la impunitat és molt elevada. El Tribunal Permanent dels Pobles (TTP), la continuació dels Tribunals Russell, sorgeix davant l’absència de justícia per a les comunitats afectades. El Tribunal és un espai on poden expressar i presentar les seves denúncies, ser escoltats i escoltades. Això ja és un avenç en la recerca de justícia. En alguns casos, s’han presentat denúncies als jutjats formals, però normalment topen amb moltes traves i s’obvien els testimonis. Hi ha un espai molt ampli per a la defensa de les transnacionals. Un dels casos més sonats és el dels vessaments de petroli de Shell al delta del Níger. Davant la denúncia d’un grup d’organitzacions, les corts van arribar a dir que no tenien jurisdicció i que la responsabilitat era de Nigèria. Després de vàries dilacions, es va acceptar el cas i, finalment, s’ha produït una sentència a favor de les comunitats. No es reconeixen els crims, però això significa un avenç. Perquè és tracta d’un cas excepcional, perquè la norma general és la impunitat. No solament falten escenaris on demanar justícia: quan hi són, s’evadeixen responsabilitats.

De fet, en el cas del Rana Plaza (l’esfondrament d’una fàbrica tèxtil a Bangla Desh), hi ha empreses que encara no han complert els acords d’indemnització…

Aquests acords s’havien criticat des de diverses organitzacions. Eren voluntaris i sorgien de l’impacte que van tenir els fets en l’opinió pública, de la necessitat d’un rentat d’imatge corporatiu. L’acord no canviava les condicions de treball d’una majoria de dones a Bangla Desh i la indemnització era força precària. No s’estaven resolent les causes reals de l’accident. A sobre, les empreses no han acabat de pagar. A més, era important que assumissin que tenien responsabilitats en la subcontractació, però això no es va aconseguir. Quan els col·lectius exigeixen justícia, topen amb una paret. Troben estats còmplices, tant al Nord com al Sud, i tribunals que no tenen jurisdicció o que no en volen tenir. De totes maneres, creiem que s’han d’esgotar les instàncies nacionals i regionals, exigir que funcionin i compleixin el seu deure. Però continuen faltant instàncies, per això s’està avançant en la creació d’un tractat vinculant per jutjar les transnacionals.

Quan hi ha sentències desfavorables, com es burlen les condemnes?

Chevron-Texaco és un cas emblemàtic de com actuen les multinacionals, de com utilitzen els mecanismes comercials per evadir la justícia, continuar cometent crims i assegurar-se els beneficis. Chevron va contaminar i destruir el territori, va generar malalties i desplaçaments a l’Equador, fins i tot incomplint les normes de la mateixa empresa als Estats Units. Les comunitats van posar una demanda davant el tribunal del país, que va sentenciar a favor. Però Texaco ja s’havia retirat de l’Equador. A més, es va fusionar amb Chevron i va canviar la seva identitat jurídica, fet que va provocar que el procés judicial hagués de tornar a començar. A banda de les dilacions, l’empresa ha perseguit i criminalitzat les comunitats, que han estat denunciades per ser terroristes, han estat amenaçades… Chevron també va demandar el govern de l’Equador davant el Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions (CIADI), una institució del Banc Mundial. Acusava el govern d’haver fet una expropiació indirecta argumentant que el tribunal que va fallar a favor de les comunitats estava viciat i que s’havia malmès la seva imatge pública. La petroliera demana prop de vint milions de dòlars, una indemnització altíssim en relació amb el PIB del país; és a dir, no només no compleix, sinó que demanda. Chevron pot denunciar l’Equador en virtut d’un tractat d’inversions en el qual –tot i que no arriba a cobrir el país llatinoamericà– es pot emparar perquè aquest inclou una clàusula per poder recórrer als tribunals d’arbitratge internacionals.

Com es garanteix que els tribunals d’arbitratge –que resolen les demandes de grans empreses contra els estats– siguin equànimes?

El mecanisme Solució de Controvèrsies entre Inversors i Estats (ISDS, en anglès) es vol incorporar al Tractat de Lliure Comerç i Inversions (TTIP). És una mesura que ja existeix a tots els tractats de comerç i inversions i permet que les multinacionals denunciïn els estats quan les regulacions les perjudiquen. En el cas de la Unió Europea, el sistema està inclòs als tractats bilaterals d’inversions d’estats membres perquè, fins ara, la Comissió Europea no tenia autorització per negociar. Sota l’argument fal·laç que la clàusula és necessària amb els països del Sud perquè els sistemes jurídics són incomplets i corruptes, es posa en igualtat de condicions jurídiques els estats i les empreses, en virtut del dret comercial. Permeten que les empreses demandin els estats davant d’uns centres internacionals, el més conegut dels quals és el CIADI. Per resoldre la demanda, es crea un tribunal amb tres àrbitres internacionals: un designat per cada part i el tercer de comú acord. Si no hi ha consens, és el centre (el CIADI, per exemple) qui el proposa. Sota aquestes condicions, és impossible que siguin equànimes. Els àrbitres tenen un incentiu per legislar a favor de les empreses perquè són les demandants i, per tant, són garantia de feina. Alhora, s’ha demostrat que alguns àrbitres tenen vincles amb les empreses: són o han estat part dels seus consells d’administració. Per acabar, les mateixes normes del CIDAI estan fetes per afavorir les empreses: si l’Estat guanya, igualment ha de pagar una part del cost de l’arbitratge; si perd, ha de pagar una indemnització i totes les despeses. En qualsevol cas, les demandes estan afectant els pressupostos nacionals.

El risc d’haver d’assumir els costos situa les empreses en una posició de força per condicionar la legislació?

Ha passat. L’arquitectura de la impunitat posa els drets de les transnacionals per sobre dels pobles. En la gran majoria dels casos, una legislació que podria afavorir la comunitat és objecte de demandes. Fins i tot a Grècia, unes empreses van demandar l’Estat per la renegociació del deute. Un exemple és el de Philip Morris, que va denunciar l’Uruguai per obligar a advertir que fumar és perjudicial per la salut als paquets de tabac. L’empresa s’empara en un tractat bilateral d’inversions amb Hong Kong, on té una empresa pantalla. Es disposava a demandar Malàisia pel mateix, però, finalment, el govern va decidir tirar enrere la mesura. En lloc de legislar pensant en la població, es pensa a evitar una demanda de les multinacionals. L’Estat comença a regular defensivament i no està complint la seva funció de garant de drets.

Aleshores, les empreses s’acaben emparant en la llei i no saltant-se-la?

“Els tribunals d’arbitratge internacionals tenen un incentiu per legislar en contra dels estats i a favor de les empreses, perquè aquestes són les demandants i, per tant, són garantia de feina per als àrbitres”

Quan parlem de l’arquitectura de la impunitat ens referim, principalment, als tractats de lliure comerç i inversions i, també, a tota la xarxa de tractats o de legislacions que es van adaptant a favor de les transnacionals. En el cas colombià, es parla de seguretat inversionista, d’adaptar una sèrie de lleis per oferir garanties a la inversió estrangera: que paguin menys impostos, obtinguin incentius i l’Estat garanteixi que no hi haurà irrupció de les comunitats. Ens alguns casos, la policia defensa els projectes de les empreses. A Colòmbia, el codi de mines i la legislació ambiental s’han reformat per permetre que tot el territori pugui entrar en concessió. Hi ha un cas emblemàtic de fa uns tres anys, quan la minera canadenca GreyStar volia extreure or en una font natural d’aigua que proveeix una ciutat mitjana. Finalment, arran de les mobilitzacions, no es va concedir la llicència ambiental; ara, però, s’ha reformat la legislació, l’empresa ha canviat de nom i sembla que s’ha obert un procés per concedir-la. Aquest és un exemple clar que no es viola la llei, però sí que s’afecten les comunitats i la natura. Els tribunals populars són necessaris perquè, tot i que potser les corporacions no infringeixen lleis nacionals, estan cometent crims econòmics, ecològics i socials contra la humanitat.

Per a vosaltres, quins principis haurien de regir un tractat per fer front als abusos empresarials?

La campanya global per desmuntar el poder corporatiu proposava un tractat dels pobles davant les transnacionals des de feia molt temps. La proposta incorpora dues dimensions: una jurídica i una altra d’alternatives. La primera està desenvolupant principis que garanteixen la universalitat dels drets humans i, a més, fan que aquests prevalguin per sobre de qualsevol altre dret. L’objectiu és que es condemni la casa matriu i els directius, no només les filials. Que els tribunals d’arbitratge no puguin regir sobre aquests drets. Que es reconeguin els escenaris de justícia a escala nacional i regional. En l’apartat de les alternatives, s’aborda com ens imaginem una societat sense el poder corporatiu, com entenem la democràcia, la sobirania o la plurinacionalitat i com definim una nova economia en harmonia amb la natura. En el cas de Catalunya, la llei d’acció exterior hauria de servir per definir com es pot demanar justícia a les transnacionals.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 2 de setembre de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu