Menu

L'autonomia municipal amenaçada per la nova generació de tractats de comerç i inversió

5 Octubre, 2015 - Estatal, Internacional, Justícia Fiscal y Financiera Global, TTIP / CETA / TISA

Sandra SouttoATTAC País Valencià-Castelló
Una nova generació de tractats de comerç i inversió s’imposa. La Comissió Europea de Comerç negocia sense la participació ciutadana i amb la participació de les empreses multinacionals, l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions, coneguda per les seues sigles en anglès TTIP que es negocia amb EE.UU, l’Acord sobre el Comerç de Serveis (TiSA) que es negocia entre 22 estats i la Unió Europea, i l’Acord Integral Econòmic i de Comerç amb Canadà, (CETA), pendent de ratificació.
El govern del PP i els defensors d’aquests tractats pretenen liberalitzar determinades barreres “no aranzelàries” (controls sanitaris, fitosanitaris, de qualitat, de seguretat i protecció als treballadors i als usuaris), assegurant les inversions estrangeres, amb la finalitat d’augmentar les exportacions nacionals, promoure l’eficàcia econòmica, l’especialització, i combatre la desocupació. Però una reducció de controls, com la pretesa pels negociadors, perjudicaria els drets laborals, els drets del consumidor, el medi ambient i a l’autonomia municipal, com ha passat amb el NAFTA (Tractat de comerç i inversions per a Amèrica del Nord).
Les multinacionals aprofitant-se de les seues majors economies d’escala, oferiran els seus productes a preus més baixos, i imposaran un model econòmic basat en, la competitivitat i els baixos salaris, amenaçant la supervivència de les empreses locals del sector, ja que les empreses que no aconsegueixen vendre el que produeixen no podran obtenir beneficis ni cobrir costos, no podran ni mantenir ni generar llocs de treball. Les que sobrevisquin ho faran com a subcontractistes de les multinacionals a preus molt baixos, modificant els seus processos productius i baixant els salaris per a complir les condicions lleonines que imposaran les multinacionals.
Aquests tractats consagren el principi d’igualtat de tracte, que imposaran a les autoritats un tracte igualitari entre multinacionals i empreses locals, impedint el desenvolupament de polítiques d’impuls a l’economia local. És a dir, amb aquests tractats les multinacionals podran participar en els concursos convocats pels Ajuntaments i fer-se amb els contractes públics, ja que gaudeixen de majors avantatges comparatius que les empreses locals, i a més, podrien controlar a les autoritats municipals en la gestió d’ajudes i subvencions a les empreses locals, mitjançant l’amenaça de demandes arbitrals.
Si no s’evita l’aprovació i ratificació d’aquests tractats de comerç i inversió desapareixerà l’economia local tal com l’entenem ara, ja que les empreses nacionals no podran competir amb les multinacionals ni en territori nacional ni a EUA, sota aquestes regles, i hem de tenir en compte que el 66% del total dels treballadors a Espanya, són emprats per les xicotetes i mitges empreses (PIMES), que representen el 99,88% de les empreses espanyoles. Llavors, si el TTIP i el TiSA s’aproven, o el CETA es ratifica, quina classe d’ocupació es generarà?.
El TTIP, el TiSA i el CETA en compliment dels dogmes neoliberals, facilitaran les privatitzacions dels serveis públics mitjançant la seua externalització, per a augmentar la rendibilitat econòmica dels mateixos, i impediran el seu posterior remunicipalització, en incloure en els mateixos l’anomenada “clàusula trinquet”. El cedit, serà el perdut.
És a dir, si l’Ajuntament volguera recuperar la gestió de l’aigua i de l’energia amb la finalitat d’assegurar el seu subministrament a totes les famílies del municipi, açò no seria possible. Ni tampoc es podrien reduir les *externalizaciones dels serveis en l’àmbit regional, com pretenen el PSPV i la coalició Compromís, ja que els inversors transnacionals, a través de les demandes indemnitzatòries (ISDS), els imposarien uns costos multimilionaris, que difícilment l’economia valenciana podria afrontar.
A més, s’ha d’evitar l’aprovació i ratificació d’aquests tractats perquè amenacen la capacitat normativa de les institucions municipals, autonòmiques i estatals, a través d’un òrgan transnacional denominat Consell de Cooperació Reguladora, format pels negociadors, incloses les multinacionals, i encarregat de cerca la convergència de les normatives entre els estats membres per a evitar els conflictes entre inversors estrangers i estats. Així, encara que en les negociacions no s’arriben a prendre acords en determinats punts, el Consell de Cooperació Reguladora podrà vetar les normes dictades pels nostres representants polítics, democràticament triats. Per exemple, si l’Ajuntament per a protegir a la ciutadania, regula l’ús, transport o emmagatzematge de productes molests, tòxics o perillosos en el seu terme municipal, i algun dels inversors estrangers assentats en el municipi veuen perillar els seus beneficis per la mesura en procés d’adopció o adoptada, aquest òrgan vetaria aquesta norma. Aquest òrgan li confereix al TTIP el caràcter de super-constitució.
Un altre instrument que legitimaria aquests tractats per a limitar la capacitat de decisió de les institucions democràticament triades, és el ISDS, mecanisme de resolució arbitral de conflictes que els inversors esgrimeixen contra les actuacions normatives dels Estats receptors de la inversió. És a dir, els inversors estrangers, i només ells, perquè els Estats no podran utilitzar aquest mecanisme, podran demandar als estats receptors de la inversió davant tribunals arbitrals, per qualsevol de les següents causes:
a) La discriminació que puguen patir davant els inversors locals o nacionals, per exemple en la contractació pública o davant la concessió d’ajudes i subvencions.
b) Expropiació directa o indirecta; com va ocórrer amb la modificació de la legislació sobre les energies renovables realitzada pel govern del PP, per la qual els inversors estrangers es van sentir expropiats dels seus beneficis al no haver mantingut l’anterior legislació sobre renovables.
c) Lucre cessant derivat de qualsevol acció pública que puga perjudicar l’obtenció de beneficis per les inversions estrangeres fetes en el municipi. Com a exemple, prou recordar el cas Castor, magatzem de gas submarí situat en les costes de Vinaròs, tancat pel govern per a protegir a la població, després de produir-se més de 500 sismes, per la qual cosa va ser condemnat a indemnitzar amb més de 1.300 milions d’euros a ACS.
Els tribunals arbitrals encarregats de resoldre aquestes demandes es constitueixen ad hoc per a cadascuna d’elles, per membres de destacades signatures internacionals d’advocats especialitzats en aquest tipus de litigis, i només les multinacionals poden permetre’s pagar les factures d’aquests advocats, que solen cobrar fins a 1.000 dòlars l’hora. Demandes que, en un 70% dels casos solen ser guanyades pels inversors transnacionals. Si fóra al contrari, s’acabaria el negoci per a les signatures d’advocats, que freqüentment es veuen implicats per conflicte d’interessos.
En conclusió, aquests tractats legitimen el transvasament de recursos econòmics de la ciutadania a les grans multinacionals, mitjançant les indemnitzacions multimilionàries imposades als estats receptors de la inversió, en detriment de la salut pública, l’educació, i altres despeses públic socialment necessaris.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessariament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la propia organizació.