Mas, la CUP i l’últim error de la cadena

7 enero 2016 | Categorías: Estatal, Opinió | 522 lecturas |

Josep Carles Rius – eldiario.es

Al final, Artur Mas i CDC han descobert que la seva victòria el 27-S era amarga, molt amarga. I que l’astúcia té un límit. Que la ideologia encara existeix. Que la CUP no és ERC. Que no ha acceptat immolar-se en favor d’un objectiu superior i que ha mantingut la paraula donada durant la campanya electoral, malgrat una pressió insuportable. El passat 12 d’octubre vaig publicar un article sobre la ‘cadena d’errors’ comesos a Catalunya. Aquella cadena acaba d’arribar al final. I ara hi ha la possibilitat d’aprendre la lliçó i començar de nou. O iniciar una nova seqüència d’equivocacions.

Recordava en aquell article, que els mons que representen Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) només comparteixen, i des de fa molt poc, l’aspiració de la independència. Abans, durant els vint anys d’història de la CUP, ni això. És més, en centenars de ciutats i pobles de Catalunya els membres de la CUP exercien la principal oposició als governs municipals de Convergència. Eren els que fiscalitzaven els possibles casos de corrupció. Eren el contrapoder. I acaben de reafirmar-se en aquest paper. Perquè Artur Mas, i Convergència, han estat, i són, el poder a Catalunya. Per a la CUP, Artur Mas és una figura vinculada a les ombres dels Pujol i els múltiples casos de corrupció oberts a CDC. I malgrat això, en l’assemblea de Sabadell, la meitat dels militants estaven decidits a investir-lo com a president de la Generalitat. Tal és la força del relat escrit per Junts pel Sí.

Tots els passos donats per Artur Mas i la cúpula de CDC anaven encaminats a salvar el poder, tot i la sostinguda decadència del partit, desgastat per la gestió de la crisi i la corrupció. Fins ara la tan proclamada astúcia del president havia donat resultat. El moment estel·lar d’aquesta estratègia va ser aquella tarda del 13 de juliol al Palau de la Generalitat, quan Artur Mas va dir als partits i a les entitats sobiranistes que, o anaven junts, o no hi havia eleccions. Van ser Junts però no van aconseguir els escons suficients. En va faltar un. Amb 63 diputats, únicament haguessin requerit l’abstenció de la CUP. Però no va ser així, i la tempesta que Junts pel Sí va albirar la mateixa nit electoral ha acabat en catàstrofe. La convocatòria de noves eleccions és la prova definitiva. L’error final, l’última baula de la cadena, que apuntava en l’article del 12 d’octubre.

La CUP surt amb profundes ferides de la batalla per la investidura d’Artur Mas. Un debat diabòlic, en paraules d’Antonio Baños, perquè enfrontava les seves dues ànimes, la revolucionària i la independentista. Al llarg de la seva història, la CUP havia aconseguit unir aquestes dues ànimes, però la figura d’Artur Mas les va fer incompatibles. I el cost de la seva decisió final és evident, tant com si l’opció escollida hagués estat la contrària. La CUP sabia que, fos quina fos la decisió, pagaria un alt preu per ella. Però Convergència també surt tocada, perquè la seva gran basa, la seva única basa, era aconseguir la investidura d’Artur Mas, el líder que encarna el patrimoni polític que els queda. I perden el temps que necessitaven per refundar el partit des del poder i intentar vorejar la cadena de processos per corrupció que s’acosten.

A més, en el seu intent de guanyar-se a les CUP, Artur Mas i Convergència van estampar la signatura en una declaració de desobediència a l’Estat que, en el fons i la forma, anava molt més enllà del que estaven disposats a acceptar els seus sectors més moderats. Molts convergents no van entendre llavors per què Mas va cedir a l’hora de redactar la declaració sense tenir lligada la investidura. Menys ho entenen ara. Aquestes contradiccions tenien sentit si eren útils per aconseguir el poder. Si no és així, es converteixen en un llast perquè demostren que estaven disposats a tot, fins i tot a la humiliació de suplicar la investidura.

El major èxit de Junts pel Sí va ser instal·lar en l’imaginari col·lectiu l’existència d’un plebiscit el 27-S. Significava una distorsió de la realitat perquè en el suposat ‘bloc del no’ es situaven forces polítiques que defensen el dret a decidir (Catalunya Sí Que És Pot), la confederació (Unió), el federalisme (PSC) i dues cares de l’estatus quo , Ciutadans i Partit Popular. I la distorsió de la realitat afectava també al bloc sobiranista per la pròpia composició de Junts pel Sí, i perquè se situava a la CUP com un simple apèndix quan, després, s’ha demostrat que no era així. Catalunya té una societat complexa i plural que el 27-S va ser sotmesa a una simplificació majúscula. Però la pluralitat és tossuda.

Les eleccions al març poden ser l’ocasió de tornar a situar la política catalana en la pluralitat que mai hauria d’haver perdut. Que cada partit acudeixi amb les seves sigles i que, després, puguin formar majories a partir dels resultats electorals i dels pactes. Quan Esquerra Republicana de Catalunya va acceptar anar amb Junts pel Sí, va renunciar a ser un actor polític en el moment decisiu. Ara té ocasió d’esmenar l’error. De tornar a tenir veu i capacitat de teixir una estratègia pròpia. Així mateix, Barcelona En comú i Ada Colau tenen la oportunitat de implicar-se en les eleccions catalanes en lloc d’inhibir-se com van fer el 27-S. I les noves majories que s’acabin formant a Catalunya i a Espanya haurien d’obrir una etapa de diàleg i negociació. D’alguna forma és tornar a l’estadi anterior, el de la defensa del dret a decidir, la reivindicació que gaudeix de la majoria social a Catalunya, té aliats a la resta d’Espanya i pot tenir el reconeixement de la comunitat internacional. Una altra opció, és tornar a iniciar una nova cadena d’errors.

Josep Carles Rius (Valls, 1956) ha estat degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya i sotsdirector de La Vanguardia. Durant 16 anys va ser professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Va ser redactor en cap a El Periódico de Catalunya i redactor d’Economia a El Noticiero Universal i a TVE a Catalunya, a mes de participar en la fundació de setmanaris com Mestral i El Pati.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 2 de setembre de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu