Espanya i la hipoteca de la monarquia

28 febrero 2016 | Categorías: Estatal, Opinió | 519 lecturas |

Josep Valero - El Periscopi

Javier Pérez Royo, en el seu llibre “La reforma constitucional inviable”, descriu el procés de la tercera restauració borbònica. Franco en la Llei Fonamental de Successió de 1947, torna a donar a Espanya la consideració de Regne, és proclama cap de l’estat i és faculta per a nomenar successor. Don Juan de Borbó s’oposà a aquesta decisió en el manifest d’Estoril. Posteriorment Franco anomena successor a títol de rei a Joan Carles, ratificat per les Corts franquistes a l’any 1969, trencant la cadena de successió dinàstica que correspondria a Joan de Borbó. Al maig de 1977 abdica del seus drets dinàstics don Joan, a favor del seu fill Joan Carles, proclamat ja Rei per les Corts franquistes el 22 de novembre de 1975.

Com bé senyala Pérez Royo, la Constitució espanyola afirma que els poders de l’estat emanen del poble. Però no diu TOTS els poders de l’estat. De fet encaixa la monarquia com un fet consumat i tan sols regula alguna de les seves funcions. És el matís que hi ha entre el que és considera una monarquia parlamentària i el que seria una monarquia constitucional. A la primera hi ha una coexistència de legitimitats. La legitimitat dinàstica coexisteix amb el mandat popular, però aquest no pot qüestionar-la. A la segona la legitimitat del monarca prové del mandat del poble, que també té la potestat de poder revocar-la, com sembla ser el cas de les monarquies escandinaves.

La història d’Espanya és constitucionalment una història de monarquia parlamentària, excepte les etapes de trencament republicanes. La monarquia borbònica absoluta és transforma en parlamentària, sota els paràmetres d’un pacte tàcit entre la monarquia i els representants elegits (al principi i en molt de temps, de manera restrictiva) pel poble. La realitat política espanyola sempre queda encaixada dintre del marc d’aquest acord tàcit. Tot el que ho pugui trencar, és vilipendiat pels poders econòmics, socials i polítics espanyols. L’acord tàcit formal entre monarquia i el suposat poble, acaba sent el pacte d’interessos entre l’oligarquia econòmica, els partits que apuntalen el règim i la lògica de la supervivència dinàstica. D’aquesta manera és podrí el mandat d’Álfons XXII i Alfons XXIII. Un podriment que primer intentà salvar la Dictadura de Primo de Rivera, i que després dels interregnes dels governs de “dictablanda” de Berenguer i Aznar, s’enfonsà en les eleccions municipals de 1931, que obriren el pas a la segona República.

En la magnífica conferència que el mateix Pérez Royo realitzà el passat 23 de febrer al Club Diari de Mallorca, el ponent posava l’èmfasi en la base de l’actual constitució que creu irreformable. La restauració monàrquica, el sistema electoral dissenyat per mantenir un model bipartidista i un Senat basat en una equivalència representativa provincial per tal d’impedir qualsevol model federal de l’estat. És el que cuinà la monarquia de Joan Carles amb Suárez i les Corts franquistes per posar el límits de la reforma política. Uns límits que encara estan vigents. Uns límits que és volen que segueixin així. Uns límits que són el rerefons que mou tota la tramoia del teatre de l’absurd, en que s’ha convertit la negociació política sobre els possibles pactes de govern.

L’abdicació de Joan Carles en el seu fill Felip és una maniobra per intentar salvar el descrèdit de la institució. La recent declaració de Joan Carles sobre les paraules de Franco abans de morir:“Majestad, sólo os pido que mantengais la unidad de la patria”, semblen més una advertència que un recordatori. Aquest límit sembla respectat pels partits estatals quan obvien qualsevol proposta concreta i alternativa de model d’estat, i a lo màxim s’arriba a una declaració genèrica de model federal i per a combatre “el desafiament sobiranista”. I en el preàmbul del “Acord per a un Govern reformista i de progrés” que signen el PSOE i Ciudadanos, tota una declaració de principis: Debemos reformar España entre todos, para fortalecerla y no fracturarla”.

Espanya sols la volen i poden pensar d’una manera. Des de la seva unicitat. Des de la base d’un suposat dret monàrquic a regnar sobre un territori indivisible, tal com si fos una possessió adquirida per drets d’herència. Des de la reproducció d’un imaginari polític homogeni per a tot l’estat. Des de l’entestament en seguir el model bipartidista d’una manera o altra, sols podem triar entre Rajoy o Sánchez. En voler pervertir el concepte federal, sota l’embolcall d’un nou centralisme “eficient i harmonitzador”, per tal de desnaturalitzar qualsevol procés de federalisme real, que sols és pot basar en el reconeixement de la sobirania dels diferents pobles d’Espanya i en l’exercici del dret a decidir, dels que així ho vulguin.

La Tercera Restauració borbònica segueix la dinàmica d’estancament i de podriment de la segona. La por a afrontar els problemes democràtics de fons i a no considerar les realitats que estan fora del camp de joc polític que han marcat, aprofundeix la separació entre la política oficial i la seva capacitat per generar il·lusió i esperança a la ciutadania.

L’acord PSOE- Ciudadanos sembla una primera passa per intentar una segona transició. Falta el PP que és resisteix, perquè vol esser el protagonista principal i no l’artista secundari. En realitat tan sols apunta a una maniobra d’emblanquinament i de rentada de cara de la primera transició. Això si no és queda únicament com una posada en escena per preparar millor les eleccions anticipades. En qualsevol cas, falta saber la lletra exacta del guió final i el muntatge teatral en el moment de les investidures. Però ja sabem de que anirà la trama. Podem imaginar el final. Tot dependrà si els espectadors que restaran fora del Congrés, es conformen en aplaudir o escridassar als protagonistes. O si en lloc de ser pacients contempladors del actual teatre de l’absurd, assumeixen també la voluntat d’esser els actors d’un nou concepte integral de creació democràtica.

Llicenciat en Geografia. Membre de l’Ateneu Pere Mascaró

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria de la reunió ordinària de socis d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà el Dilluns dia 27 de Novembre de 2017 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca (Francesc de Borja Moll, 10 Entl B . 07003 Palma Illes Balears).

Arxiu