El fons i les formes en la negociació política

10 marzo 2016 | Categorías: Estatal, Opinió | 533 lecturas |

Josep Valero

Què són de rars aquests dirigents estatals, igual comentarien Àsterix i Òbelix! Sí, aquests que han sortit contínuament als mitjans de comunicació, per anunciar combinacions i propostes de govern diverses, cap d’elles sense majories suficients, i sense haver creat les condicions per a fer­les possibles.

Rajoy insisteix amb la seva proposta de gran coalició, però renuncia a l’encàrrec del Rei per intentar la investidura. PSOE i Ciudadanos pacten pel seu compta un programa de govern sense majoria i conviden als altres a sumar s’hi. Garzón reuneix al PSOE, PODEMOS i Compromís, per fer un pacte d’esquerres, malgrat no tenen els vots suficients per assegurar­lo. Iglesias parla d’un pacte d’esquerres però es nota que no hi posa totes les ganes que caldria.

Un pacte d’esquerres sols podria sortir si el PSOE, UP, PODEMOS i Compromís, obtenien el suport del PNB i l’abstenció d’Esquerra Republicana i Democràcia i Llibertat. Perquè sortís aquesta combinació calia abordar un tema clau: Com trobar una sortida política a la situació de Catalunya i, a la vegada, assentar les bases pel debat de com encarar el futur territorial de l’estat.

I això no es pot debatre en clau esquerra­dreta espanyola, com ha enfocat tota la estratègia negociadora l’esquerra estatal. El primer responsable el PSOE, al que li fa vertigen qualsevol proposta de consulta democràtica a Catalunya. Fa ser el primer que va posar línies vermelles amb aquest tema. Cap combinació a on els independentistes catalans fossin imprescindibles! I els altres dirigents estatals de les altres esquerres, acceptant de facto aquesta retxa vermella, demanant reunir­se per parlar d’un pacte d’esquerres, però sense convidar a participar­hi, a cap de les forces d’esquerres independentistes d’Euskadi i Catalunya, ni a procurar guanyar­se a les altres forces nacionalistes necessàries per a garantir un suport o una abstenció imprescindible.

Per arribar a un Pacte entre diferents forces polítiques, pot haver­hi una fase prèvia de contactes bilaterals per ajudar a atracar posicions. Però si es creu que hi ha possibilitats reals de que surti endavant, cal passar a l’etapa de visualitzar la negociació conjunta de totes les forces interessades i demostrar que és tenen els vots suficients per garantir una majoria estable. I si hi ha voluntat d’aconseguir el pacte, es cremen les hores que facin falta per aconseguir­ho. Aquest escenari no s’ha donat en cap moment. L’esquerra estatal no volia escoltar el que segurament posarien sobre la taula les esquerres independentistes. Guanyar­se l’abstenció d’aquestes forces sembla lògic que no és faria a canvi de res. Tal volta en una taula comuna, el fet de reconèixer la legitimitat d’interlocució d’aquestes esquerres independentistes, ja era una passa valenta i necessària. Parlar­ne del tema, és l’única manera d’aconseguir una “comprensió” des de l’altra part. Era una gran oportunitat per a convidar a aquestes forces a participar, o a “deixar fer” d’una manera proactiva, en la política espanyola. Segurament tothom hagués sortit beneficiat amb aquesta situació.

Amb el tema de les formes, s’ha evidenciat el que es pretenia amb els continguts. S’han produït les típiques formes “espanyoles” de negociar, a on les forces nacionalistes sempre queden en segon terme quan són imprescindibles, i totalment oblidades quan no són necessàries. La coartada de l’enfrontament esquerra­dreta a l’àmbit estatal, sempre va bé per obviar i no posar en primer pla el que realment ha qüestionat l’estabilitat del sistema: El procés independentista català.

El PSOE i Ciudadanos han fet un acord per aconseguir una determinada imatge de “responsabilitat” i no per aconseguir un acord d’investidura. Així el PSOE ha demanat l’abstenció de la resta de l’esquerra per garantir unes polítiques de reformes “progresistes” i Ciudadanos ha demanat l’abstenció del PP per garantir l’estabilitat d’Espanya. Tot plegat fa ganes de riure, si no fos dramàtica la situació de la gent que ho passa malament i necessita unes polítiques de veritat progressistes. En el fons el qui ha posat les línies vermelles són els poders fàctics de l’estat. Ha de sortir una gran coalició vestida o disfressada. Ciudadanos ja s’ha aplicat. Per això va nàixer com a projecte estatal. Al PP i al PSOE li sortiran conflictes interns fins que es posin a les ordres. El PSOE haurà d’aclarir cap a on es vol decantar.

I l’esquerra que de veritat vol exercir com a tal, ha d’intentar articular una estratègia de reflexió de llarga volada, tal com apunta el moviment paneuropeu de Varoufakis. Els límits dels estats­nació són cada vegada més estrets per a fer polítiques de canvi a la UE. Construir un projecte real de transformació en un estat plurinacional, és una cosa molt més complexa i difícil que articular estratègies per arribar al poder polític espanyol quan abans. Si determinades formes d’actuació de PODEMOS entren en contradicció amb el que diuen que pretenen fer, que vagin vius, no fos cosa que en lloc d’esmolar, acabin fent osques.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Arxiu