El CETA, o la versió amb Canadà del TTIP

15 junio 2016 | Categorías: EE.UU., Justícia Fiscal y Financiera Global, Opinió, Portada, TTIP / CETA / TISA, Unió Europea | 774 lecturas |

Pau de Vilchez laltramirada.cat

Malgrat que encara és poca la gent que coneix el TTIP, encara és manco aquella que ha sentit a parlar del CETA. I són dues cares de la mateixa moneda.

Després de dècades de repetir als quatre vents el dogma neoliberal que per gaudir d’una major llibertat res millor que l’absència de normes, les societats europees ens trobam a punt de signar dos tractats que suposen el més gran exponent d’aquesta tramposa idea. Perquè, si bé llibertat i liberalisme comparteixen la mateixa arrel, si una cosa ens hauria d’haver ensenyat la crisi (i sembla que no ho hem après encara) és que suprimir les regles no ens fa més lliures, sinó més dependents, ja que la teòrica situació d’igualtat davant la llei és veu substituïda per la molt real desigualtat de forces. Que quedi clar, en un món sense normes, el més fort és qui guanya.

Precisament d’això, de suprimir normes, és del què s’ocupen els nous tractats multilaterals de comerç i inversions, tant el TTIP (entre la Unió i Europea i els Estats Units) com el CETA (entre la Unió Europea i Canadà). Sembla ser que el problema de pobresa no deriva d’uns salaris mínims per sota del necessari per viure dignament, tampoc no deriven d’unes normes laborals que permeten l’explotació permanent de les treballadores i treballadors, tant dels empleats com dels nous “empresaris”, molts d’ells autònoms per obligació per tal de reduir les càrregues socials de l’empresari real. Sembla que la causa de la pobresa tampoc no és un sistema impositiu que cada cop més ha anat augmentant els impostos a les classes mitjanes mentre els reduïa a les classes altes. Ni tampoc hi ha jugat cap paper el fet que milers de milions d’euros s’hagin destinat a cobrir les pèrdues de les entitats financeres, dels bancs, per la seva mala gestió, sense cap retorn a canvi.

No, per als defensors del TTIP i del CETA el problema és que les normes per a fabricar un intermitent a Europa sembla que no són les mateixes que per fabricar un intermitent a Amèrica del Nord, i per això, proposen aquests benefactors desinteressats de les classes populars, la solució a la pobresa a ambdues bandes de l’Atlàntic Nord és passar per sobre de les normes que regulen les activitats econòmiques, d’inversions, comercials i industrials a tots dos continents.

Que els intermitents es facin igual a totes dues bandes i, al·leluia!, haurem retrobat la senda del creixement i la prosperitat per a tothom. O això és el que diuen.

Però, és realment així? Les xifres, tossudes, semblen indicar que no. De fet, el volum d’intercanvis comercials entre els Estats Units i la UE és el més gran del món ja ara mateix. I els aranzels entre una i altra zona són els més baixos de tota la història. I pel que fa a un suposat impacte dinamitzador del PIB europeu, les projeccions optimistes semblen assenyalar que aquest podria augmentar un…0,5%! Miracle! Per donar una certa perspectiva aquesta xifra, recordem que el Deustche Bank calcula que els refugiats que vénen a Europa fugint de la guerra de Síria tindran un impacte positiu sobre el PIB alemany de l’1,5%, i la Comissió Europea (que sembla que no els vol veure ni en pintura, aquests refugiats) calcula que l’impacte sobre el conjunt del PIB europeu serà del 0,3%. Si això fos una pel·lícula de judicis de Hollywood, seria el moment de dir: “Nada más que añadir, señoría”.

Però és que hi ha més coses que afegir. El problema bàsic d’aquests acords, com dèiem a l’inici de l’article, és que cerquen ignorar la legislació existent i futura dels països que en formin part. Si, i futura també. Però anem per parts. Un dels aspectes principals d’aquests acords és allò que s’anomena “cooperació reguladora”, que no és sinó un sistema que permeti reconèixer mútuament els estàndards legals de cada país. Què vol dir això? Que si als Estats Units es poden alimentar els animals amb substàncies que estan prohibides a Europa, és possible que els productes càrnics derivats d’aquests animals acabin sent venuts als supermercats europeus, gràcies a aquesta “cooperació reguladora”. I això pot passar en matèries tan sensibles com la salut, els fàrmacs, els productes agrícoles i ramaders i molts altres.

Però és que per garantir els més grans beneficis a les grans empreses, aquests acords permeten mecanismes que dificultaran que facem noves lleis per protegir millor els nostres drets. Per exemple, en termes de salut, de seguretat o de condicions laborals. Allò que importa, són les expectatives de guany d’una empresa quan “inverteix” en un altre país. Si aquest país, posteriorment, pren una decisió pel bé comú, per l’interès general, que fa que aquesta empresa guanyi menys diners, l’empresa podrà denunciar a l’Estat i obtenir una quantiosa compensació econòmica que pagarem entre tots. Un exemple real: Egipte decideix augmentar el salari mínim i Veolia, una empresa francesa, decideix denunciar-lo perquè això redueix els seus guanys. Conseqüència: Veolia denuncia Egipte davant un Tribunal privat i demana milions en compensacions. Ens imaginam que a l’Estat espanyol no s’augmenti a partir d’ara el salari mínim inter-professional? Un salari mensual de 655€?

El problema sembla evident. Els Estats (o les Comunitats Autònomes, o els Consells o els municipis) que vulguin prendre decisions per millorar les condicions de vida de la seva ciutadania, s’ho pensaran dos cops abans de fer-ho si entren en vigor el TTIP i el CETA, de por d’haver de pagar milions d’euros d’indemnització.

Potser vos preguntareu perquè explic aquestes coses tant pel TTIP com pel CETA. Idò perquè són pràcticament idèntics. Només hi ha dues diferències. La primera, geogràfica, és que el CETA és entre Europa i Canadà. La segona, molt més rellevant, és que el TTIP encara està en fase de negociació; és a dir, encara no hi ha un text definitiu de l’acord. Malauradament, el CETA si que està negociat, i ja hi ha un text adoptat . Això vol dir que el CETA està molt més a prop d’aprovar-se que el TTIP. Si ho ratifiquen la UE i els estats membres, aquest tractat, que és exactament igual de nociu i perillós que el TTIP, entrarà en vigor i farà molt més pobra no només la nostra economia sinó també la nostra democràcia. Ens farà més pobres a tots.

I si s’aprova el CETA, que causa menys rebuig perquè molt menys gent el coneix, la UE tendrà molts pocs arguments per no aprovar el TTIP. Però és que fins i tot si no s’aprovés el TTIP, les empreses dels Estats Units podran aprofitar el CETA com un cavall de Troia, ja que entre els EUA i Canadà ja hi ha un tractat de lliure comerç, el NAFTA.

Per això és tan important, per això és vital que la gent conegui el CETA. Perquè l’hem d’aturar, igual que el TTIP. Esperem que, aquest cop, els troians escoltin Cassandra.

Documents adjunts

 

Pau de Vilchez és professor adjunt de Dret Internacional públic de la UIB.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Arxiu