Privatitzar la Sanitat, privatitzar l´Educació

21 septiembre 2016 | Categorías: Educació, Estatal, Opinió, Serveis Públics | 627 lecturas |

Irene Salamanca

Privatizar la sanidad por la puerta de atrás es el títol d’un article publicat recentment a la web d’ATTAC Espanya. Aquí, a Balears, el podríem titular d’una manera semblant aplicant-ho a l’educació; això sí, jo el faria una mica més llarg: Privatizar la educación por la puerta de atrás con el silencio por respuesta.

Perquè és curiós el que passa a casa nostra. Jo pensava que, malauradament, en Educació, a diferència del que s’explica en l’esmentat article respecte a Sanitat, no hi havia una contestació ni una oposició contundent, per part del que s’anomenen els partits d’esquerra o els grups progressistes, a la privatització lenta, progressiva i soterrada que està sofrint l’educació pública a tot l’Estat. I ara resulta que no només és que la privatització de la Sanitat com a servei públic sí que viu una oposició ferma a diversos indrets mentre que en el cas de l’Educació no és així, o no es deixa sentir de la mateixa manera, sinó que, durant aquests dies de campanya electoral gallega, els socialistes gallecs, per exemple, inclouen en el seu programa retalls en els concerts educatius en favor de l’educació pública (segons alguns per la malèvola influència i xantatge de Podemos en l’aprovació del pressupostos autonòmics).

I resulta que la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears, en mans dels socialistes illencs, està absolutament abocada a perpetuar, millorar i ampliar la subvenció als centres educatius privats, el que eufemísticament s’anomena “concerts educatius”. No hi ha res millor que utilitzar el llenguatge per camuflar les coses.

Què passa a Balears?. És que a Podem no són tan dolents com a Podemos de Galícia?. I que en diuen els de MÉS? No diuen res?.
Tots som conscients que mai resulta tan greu un problema en educació com un problema en sanitat. La privatització de la Sanitat pot arribar a desencadenar situacions immediates escandaloses; a Educació no és així. Potser per això molts detalls, processos, mesures, acords, normatives,… passen més desapercebudes a l’opinió púbica mentre la fal·làcia de la llibertat dels pares de poder elegir col·legi per als seus fills va arrelant, en gran part avalada per les polítiques d’aquest “nostro govern d’esquerres”.

Entre altres coses, i d’entrada, el concert educatiu no es percep com a la privatització d’un servei públic: l’Educació, un dret universal reconegut per tothom dins la oratòria política. I quan amb doblers públics es transfereix al sector privat una activitat pública, segons el diccionari, estem davant un fet de privatització.

Però la privatització de l’Educació va més enllà de l’aspecte purament econòmic d’utilitzar doblers públics per afavorir interessos i guanys privats. La privatització suposa també privatització de valors (escola catòlica), manipulació ideològica en els mateixos continguts de les matèries (Història, Ciències Naturals, Biologia,…), manca de pluralitat (negació de la diversitat entre el professorat i per tant de punts de vista diferents), segregació de l’alumnat (per religió, sexe,…), classisme (inexistència d’una total gratuïtat),…; tot plegat en centres sostinguts amb fons públics, com els agrada dir a alguns, en aquest cas de forma molt encertada.

I és lògic, una empresa privada està dirigida per un cap (director) que mana els treballadors (professors) i que té clients (alumnes i pares) als quals ha de satisfer (notes) intentant obtenir el màxim benefici econòmic que és el que li dóna sentit com a empresa. No és una ONG. Basta observar les reticències i incompliments de l’escola concertada en acollir alumnat immigrant, d’altres cultures, de les classes més desfavorides o amb dificultats de qualsevol tipus.

Tampoc hi pinta res la comunitat de clients i de treballadors (comunitat educativa) en la gestió de l’empresa, exceptuant en part alguna cooperativa. No hi pinten res aquests pares i mares per als quals es demana llibertat d’elecció però sense participar en l’educació dels seus fills al centre. I tampoc hi tenen res a dir els professors que l’únic que han de fer a les classes és aplicar un programa determinat, explicar i llegir el que diu el llibre de text i avaluar els alumnes amb els criteris pedagògics, i no pedagògics (empresarials), establerts per la direcció en un centre privat sostingut amb fons públics.

En realitat, la privatització de l’Educació respon a aquest fiançament del capitalisme neoliberal que ve acompanyat de la seva propaganda ideològica basada en el valor de lo privat i el descrèdit de lo públic. La suposada pluralitat, eficàcia i llibertat que empara la subvenció a l’ensenyament privat és la gran excusa per afavorir interessos econòmics i ideològics privats. Perquè la pluralitat, l’eficàcia i la llibertat només es poden garantir des del control públic, obert, transparent i participatiu, que una empresa privada, exercint el seu dret com a tal, mai acceptarà i que un vertader govern interessat en millorar la qualitat dels seus serveis públics dedicarà tots els seus esforços a aconseguir .

Veient les elevades ràtios d’alumnes, l’escassetat de professorat, la manca i precarietat de les infraestructures, les minses dotacions pressupostàries,… per a l’educació pública perquè “no hi ha doblers”, costa acceptar que els pocs que hi ha es destinin a subvencionar l’escola privada i a millorar les seves prestacions.

Els tímids, i en algun cas enganyosos, remeis pal·liatius de l’actual govern envers els centres públics intenten emmascarar la manca de mesures reals i efectives que puguin fer pensar que la política educativa ha començat a canviar, en el darrer curs, més enllà de les formes, quan els concerts educatius es mantenen i milloren les seves condicions.

El control de les condicions del concert de determinats centres; l’augment del nombre de professors en l’ensenyament públic (destinat sobretot a fer desdoblaments en una única matèria: l’anglès); les converses del conseller amb diferents col·lectius i grups lligats a l’educació, … són algunes de les grans fites d’un govern del qual, en política educativa, s’esperava molt més perquè havia promès molt més i es deia d’esquerres.
Es veu que a casa nostra la timidesa i la covardia, a l’igual que el fracàs escolar,  són superiors a altres indrets de l’Estat on, per exemple, s’han oposat a la LOMCE amb actuacions concretes i no només amb paraules mentre duen a terme la seva aplicació, i on s’atreveixen a parlar obertament d’educació pública en detriment de l’educació privada.

També es veu que, a casa nostra, el professorat i els pares i mares es conformen amb aquesta millora de les formes de governar en Educació després de la lluita tan intensa i espectacular d’ara fa dos anys. O, potser, és un cansament i un desencís massa fort per, fins i tot, reconèixer que no era això el que esperàvem ni pel que vam lluitar. Perquè ni tan sols, com a ciutadans, hem arribat a aconseguir el que teníem en educació al nostre país abans del cataclisme de l’anterior govern.

Massa silenci, massa fredor, massa gestors de lo públic que no creuen en lo públic i que convindria que, abans de desmantellar-lo del tot, abandonessin una tasca que no va ser, poden estar segurs, la que la majoria els havia encomanat.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria a reunió ordinària d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà dilluns 2 de setembre de 2019 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca.

LLOC: Seu d’ATTAC Mallorca, carrer Francesc de Borja Moll, 10, entresòl B, Palma.

Arxiu