La Llei de Canvi Climàtic que necessitam (2a part)

27 abril 2017 | Categorías: Opinió, Portada | 1.084 lecturas |

Tomeu Ferrer – ATTAC Mallorca

A principis del mes passat publicarem un primer article sobre el Projecte de Llei de Canvi Climàtic (8) del Govern Balear. Però el primer esborrany de la llei se farà esperar fins passat l’estiu, així que podem tancar aquesta sèrie i ja tornarem a sobre el tema quan tinguem més informació.

El primer que cal saber sobre el projecte de llei de Canvi Climàtic (CC) és l’objectiu que persegueix, les expectatives que proposa. Voldríem que fos una proposta de molt llarg abast, analitzant el problema a fons i proposant solucions concretes i properes, però amb objectius ambiciosos a llarg termini.

I d’això és del que volem parlar aquí: del significat del CC, de les conseqüències que esperam i del que cal fer per afrontar el problema.

Vagi per davant que, en un tema tan important per al nostre futur, hem de fer esforços sobrehumans per col·laborar i ajuntar esforços per tal d’assegurar els millors resultats possibles. No hi caben els enfrontaments personals, típics del debat polític espanyol, que acaben bloquejant-ho tot. La proposta que s’aprovi ha de resistir els canvis de govern dels propers 30 anys i per tant hem d’aconseguir implicar a tothom dintre d’aquest projecte comú que s’ha de enfocar, necessàriament, a llarg termini, cosa poc habitual a la política actual.

A continuació començarem per analitzar els coneixements actuals sobre el problema i després intentarem, a pesar de la complexitat de la situació, aclarir quines són les possibles estratègies a llarg termini.

La sostenibilitat és un problema complex 

El problema del CC s’emmarca dintre de una problemàtica més general d’aconseguir que l’activitat humana sigui sostenible (en el temps), es a dir, que no comprometi les necessitats de les futures generacions.

La sostenibilitat així entesa és un conjunt de problemes molt complex, en el sentit de que un problema (com el CC) no té una sola causa i també una causa de problemes (com per exemple utilitzar petroli) no té una única conseqüència. Realment tenim un conjunt de moltes causes que genera també un conjunt molt gran de problemes (de insostenibilitat).

La primera conseqüència d’aquesta complexitat es que són difícils d’entendre, que ens costa veure la magnitud del problema, que ens costa trobar solucions i, com no, ens costa posar-nos d’acord en el que hem de fer. I això pot ser un gran entrebanc, ja que si la població no entén el problema (per complex) i no exigeix solucions als seus polítics (i al poders econòmics…) aquests no fan res, o fins i tot lluiten a la contra, com fa Donald Trump i molts cops en Rajoy, com ha passat amb l’impost al Sol.

 

Què entenem per conseqüències complexes?

Parlam de conseqüències complexes quan una o poques causes generen múltiples conseqüències. Un exemple pot ser el consumisme. Occident és addicte al consum:

1. Consumim matèries primeres desbocadament, com podem veure a diferents articles (9) que ens avisen que moltes d’elles s’estan esgotant (fig. 5).

2. Si pensam en el petroli i en la quantitat de productes que sintetitzam d’ell (plàstics, medicaments, materials tecnològics…), veurem ràpidament que robar-lo a les properes generacions ¡per cremar-lo! és un crim imperdonable.

3.  En general quan se van esgotant les matèries primeres la seva extracció se va fent de cada vegada més difícil (tècnicament), més cara i més contaminant.

4. Però és que a més a més cremar-lo contamina l’atmosfera i genera el CC.

5. En general el consum sol ser destructiu (reciclam molt poc), i al final generam immenses quantitats de residus, com els plàstics que contaminen els nostres mars.

 

Al quadre anterior hem posat com exemple de conseqüències complexes el consumisme, que ens du a exhaurir moltes matèries primeres que no tindran les següents generacions.

 

Fig. 5: Combustibles i materials tecnològics que s'exhauriran en breu (USGS i fastcodesign.com)

I al quadre següent mostram com el propi canvi climàtic és un bon exemple de problema amb causa complexa (una conseqüència amb moltes causes).

Què és una causa complexa?

És una situació o un problema que té múltiples causes (que no en te una de principal), com per exemple el propi CC. Podríem intentar actuar a sobre moltes variables per aturar-lo:

1. Una de les causes fonamentals és el consumisme, la nostra addicció a productes que necessiten molta energia per produir-se, transportar-se i utilitzar-se.

2. Una segona és l’excés de població, ja que si fóssim la dècima part (menys de 1000 milions) d’habitants, el problema (el CC) seria fàcil de controlar.

3. Una tercera és la liberalització de l’economia (eliminació de controls), especialment a nivell internacional, ja que el que les nostres empreses no poden fer aquí (baixos salaris, inseguretat laboral, contaminació…) ho fan impunement a països tercermundistes.

4. I la que possiblement és més determinant, la falta de solidaritat i col·laboració entre diferents països i cultures, que se nota especialment en l’incompliment del acords climàtics un any rera l’altre.

 

Una conseqüència evident és que els problemes complexes no tenen una única solució. Això podria ser una benedicció, però fàcilment se torna una maledicció, ja que cada un s’estima més la solució que perjudica als altres i el beneficia a ell. I encara més: cada un pot escollir les causes que vulgui o les conseqüències que vulgui i negar les altres… i ningú li podrà demostrar que no te raó (ni ell que sí la té). És un gran entrebanc per discutir seriosament el problema i especialment per negociar les solucions a adoptar.

Per tant convindrà començar per aclarir el que sabem de veritat a sobre el CC.

Però abans tenim que parlar un moment d’economia.

La sostenibilitat és també un problema econòmic 

Com dèiem al primer article, la comunitat internacional du 45 anys parlant de la sostenibilitat del planeta (veieu els principis aprovats a Estocolm el 1972 a la primera Cimera de la Terra, nota 2) però s’han aconseguit molt pocs avanços. El problema fonamental és que cada país està molt gelós de la seva sobirania, rebutjant totes les ingerències. I els organismes econòmics, vertaders poders internacionals, no sols no estiren sinó que frenen tot el que poden la lluita contra el CC.

Sens dubte tenim un problema econòmic.

Per una banda la lluita contra el CC costarà molts esforços i això significa diners. Malgrat això, l’economia no són sols els diners. L’economia és també i sobretot la capacitat d’organitzar la societat, però l’extrema liberalització dels darrers decennis (llibertat absoluta per les grans multinacionals) ha bloquejat aquesta capacitat, que abans estava en mans dels polítics i ja no hi està.

Actualment quan algun projecte és capaç de generar beneficis els poders econòmics exigeixen que passi a mans privades. I si no hi veuen beneficis impedeixen que se hi inverteixin diners que consideren seus (els impostos). De moment està clar que al CC no hi han vist cap negoci interessant!

La conseqüència és que els poders econòmics són el gran obstacle que ens impedeix frenar el CC. La submissió de la política a l’economia, especialment a Europa i Amèrica, ferma les mans als estats i als organismes internacionals.

 

Fig. 6: L'economia ha de tornar un poc més verda (imatge de ufrgs.br)

 

El problema és polític, ja que la democràcia queda segrestada per l’economia, que imposa els seus criteris a tots els nivells, però és també un problema social, ja que els ciutadans més modests són abandonats a la seva sort i acaben pagant molts plat romputs que no els corresponen.

L’economia representa un dels aspectes més complexos de la sostenibilitat. Els organismes econòmics entenen el problema, però obeeixen a l’exigència de beneficis i a la llei d’oferta i demanda. Realment la liberalització de l’economia du a la llei de la selva: sols pot sobreviure el més fort, i això no és sostenible.

Si llegiu els acords de les Cimeres de la Terra, els acords de l’ONU referents a sostenibilitat, els documents de l’IPCC, o els acords signats a Rio, Kyoto o París veureu que sempre senyalen que no podrem resoldre el problema del CC si no aconseguim reduir la desigualtat entre els ciutadans de cada país i entre els diferents països, si no aconseguim reduir l’agressivitat de l’economia, que s’ha convertit en el vertader camp de batalla de la guerra moderna, a on les classes més humils carreguen, com sempre, amb tot el sofriment.

D’alguna manera hem d’aturar aquesta guerra econòmica fratricida que ens du cap a la destrucció de l’estructura social i fins i tot (si guanya el CC) del planeta.

Què sabem de veritat a sobre el canvi climàtic?

Com dèiem hem de començar per aclarir el que sabem de veritat a sobre el CC.

La font més important d’informació, i la que més citarem a aquests dos apartats, és el 5è informe de l’IPCC (pannell d’experts de l’ONU en CC). És una informació clara i molt fonamentada que està disponible a la web del IPCC (veieu l’article anterior). Podeu trobar versions resumides, molt bones de llegir, a la web del Ministeri de Medi Ambient (“Informe de síntesis, Guia resumida”, veieu la nota 10).

En primer lloc està comprovat que des de 1850 la temperatura mitjana ha pujat més de 0,8ºC (calentament global, veieu la fig. 1 de l’article anterior) i el nivell de la mar més de 15 cm (fig. 8). Els oceans són el magatzem més important (90%) d’aquesta energia (calor) que la Terra està acumulant.

 

Fig. 7: Augment de la temperatura mitjana a la superfície de la Terra (font: IPCC)

 

La conseqüència del calentament global és que hi ha més desastres climàtics (s’han triplicat en els darrers 30 anys) i tenen major intensitat mitjana. Això és el Canvi Climàtic (fig. 2 de l’article anterior). No se pot establir una relació directa entre un desastre concret i el Calentament Global, però si una forta relació estadística entre el Calentament Global i el conjunt de desastres climàtics (el CC).

 

Fig. 8: Augment mitjà del nivell del mar (font: IPCC)

 

I per altra banda, moltes de les conseqüències del CC comencen a ser evidents per tothom. Els canvis de temperatura fan canviar les migracions de les aus i desplacen els hàbitats de insectes perillosos (mosquits, abelles, plagues de boscos i plantacions…). Els canvis en els ritmes de pluges i l’agressivitat d’algunes tempestes estan fent molt de mal a la producció agrícola, especialment al tercer món, a on moltes vegades no hi ha possibilitat d’assegurar la producció, etc.

I què sabem de veritat a sobre les causes del canvi climàtic?

Fa ja més de 40 anys que sospitam que la causa fonamental del CC és la gran quantitat de gasos hivernacle que aportam a l’atmosfera i que el planeta no pot reciclar.

El gas més important, per la quantitat que generam, és el CO2 (diòxid de carboni) però hi ha quantitats importants de almenys dos gasos més. El metà està present en quantitats 200 vegades menors però te una capacitat de retenció de calor 25 vegades major que la mateixa quantitat de CO2. I els òxids de nitrogen que representen menys de la mil·lèsima part que el CO2, però són 300 vegades més efectius en la retenció de calor que la mateixa quantitat de CO2. Entre els dos poden aportar (depèn de com se mesuri) entre un 20% i un 40% més d’efecte hivernacle.

Si ens centram sols en el CO2, sabem que emetem quantitats importants de diòxid de carboni des de la revolució industrial (telers anglesos, 1750) i des de llavors el consum de combustibles no ha fet més que créixer (veieu l’informe del IPCC i la nota 11).

 

Fig. 9: Emissions anuals de CO2 entre 1750 i 2010 (font: IPCC)

 

Se calcula que hem generat unes 2040 GtCO2 (una giga-tona són mil milions de tones), dels quals un 40% ha quedat a l’atmosfera (unes 880 GtCO2), i un 30% ha passat a la mar, que s’ha fet més àcida, matant molts corals i canviant els equilibris dels ecosistemes. I cada any hi afegim unes 30 GtCO2 més (fig. 9 i 12).

 

Són moltes tones o l’atmosfera en pot admetre moltes més?

- Les 880 GtCO2 equivalen, en pes, a una “muntanyeta” a sobre tota Mallorca de casi 100 m d’altura. No sembla molt (pensau-ho un poc abans de dir-ho molt fort).

- Però com que és un gas ocupa un volum real més de 1300 vegades major (130 km). Si tenim en compte que l’atmosfera se va enrarint amb l’altura (a uns 30 km pràcticament no hi ha aire) veurem que és molt de volum (arribaria molt més enllà que l’atmosfera).

- També ho podem mirar d’una altra manera: la presió atmosfèrica és de un kg sobre cada cm2. Això vol dir que sobre cada metre quadrat de la Terra tenim un poc més de 10 tones d’atmosfera, per tant ompliria tota l’altura de l’atmosfera per sobre una superfície de 88000 km2. Això són més de 24 Mallorques (que té 3600 km2). És més que la superfície de Aragó, Catalunya i les Balears juntes, plenes de CO2 fins més enllà de l’estratosfera!.

- Ja començam a veure que és una quantitat important. És un 17% de la superfície d’España i això representa 170 ppm (parts per milió) de la superfície terrestre (la superfície de la Terra equival a 1000 Espanyes) i per tant un augment de 170 ppm de la quantitat de CO2 a l’atmosfera.

- Realment s’estima que el CO2 ha passat de unes 270 ppm de fa 300 anys a 400 ppm avui, un augment mesurat de 130 ppm. La diferència probablement és deguda a la desigual distribució del CO2 a diferents llocs i a diferents altures (les mesures més contrastades són les de Hawaii). 

- Ja teniu una imatge de la quantitat. Mirau un globus terraqui i imaginau Aragó, Catalunya i Balears plens de CO2. Això son les 130 o 170 ppm. És bastant menys de una mil·lèsima part de la atmosfera (o de la superfície de la Terra), però és capaç de generar el Canvi Climàtic que pot acabar amb la nostra civilització.

 

Al quadre anterior teniu una descripció molt gràfica: si reunim tot el CO2 que hem emes (les 880 Gt d’excés) a sobre Aragó, Catalunya i Balears, substituirien tota l’atmosfera, tot l’aire d’aquestes comunitats, des del terra fins més enllà de l’estratosfera. A pesar de que és una regió petita comparada amb la Terra, aquest immens volum de gas repartit entre tota l’atmosfera ha fet pujar la proporció de CO2 des de les 270 ppm (parts per milió) de fa 300 anys a 400 ppm avui.

Mai, des de fa més de 800 000 anys, havíem passat de les 300 ppm (se sap per que els gels de l’Antàrtida conserven aire de èpoques tant remotes) i segueix pujant cada any, a un ritme de 1,8 ppm cada any (veieu els informes del IPCC).

Nota: fa 800 000 anys sobre la Terra vivia l’homo antecessor, amb cervell de 1000 cm3. L’actual homo sapiens (nosaltres) sols du 200 000 anys sobre la terra i té un cervell de uns 1400 cm3. I ja el volem extingir?

 

Fig. 10: Evolució del CO2 atmosfèric els darrers 800 000 anys (font: fws.gov)

 

I si comparam amb les temperatures (fig. 11) veiem que sempre els canvis de CO2 han anat parells amb els canvis de temperatura (se sap per que els estrats marins conserven restes orgànics que informen de la temperatura), per la qual cosa sembla raonable pensar que si al passat han tingut una relació tan clara, actualment el calentament global i el CO2atmosfèric (que sens dubte és d’origen humà) han d’estar també fortament relacionats. Les simulacions informàtiques també confirmen la forta relació entre els gasos hivernacle, el calentament global i el canvi climàtic (veieu més dades al primer article).

 

Fig. 11: Hi ha una forta relació entre el CO2 atmosféric i la temperatura de la Terra (font: Royal Society 2014, Climate change: evidence and causes)

 

Quines conseqüències cal esperar? 

El fet és que des de 1750 hem augmentat exponencialment el nostre consum d’energia i les emissions de CO2, paral·lelament al progrés tecnològic i a l’augment de la producció industrial.

L’home actual (l’homo sapiens) sempre ha viscut amb unes condicions climàtiques bastant estables (de 180 a 280 ppm de CO2) i temperatures mitjanes que mai han pujat per sobre les del segle passat. Però el problema no és pròpiament la temperatura (ens hem adaptat a temperatures molt diferents), sinó el CC que generarà. Les plantes i animals amb els que hem conviscut (a moltes d’elles les necessitam per sobreviure) poden veure’s molt afectats. S’estima que entre un 20% i un 30% de les espècies actuals estan amenaçades, especialment les més grans, que tindran més dificultats per adaptar-se als canvis (massa ràpids per elles) que els esperen.

 

Conseqüències del CC que canviaran la nostra vida:

-  Directament patirem cops de calor, sequeres, tempestes més violentes… 

-  I com conseqüència directa d’això tindrem problemes de manca d’aigua, destrosses de bens urbans i agrícoles, destrosses de carreteres i estructures costeres, pèrdua de collites… 

-  Però el CC i el canvi de temperatures tindran conseqüències importants a sobre els ecosistemes com la reducció d’espècies que necessitam (com l’abella o els boscos) i la proliferació d’espècies invasores desplaçades dels seus hàbitats tradicionals (abella assassina, vespa, mosquit…) i patirem les malalties que propaguen algunes d’elles. 

-  I també tindrà efectes importants sobre els animals i plantes domèstics, com la reducció de la producció, epidèmies que atacaran plantes i animals, competència amb les espècies invasores, o directament per problemes de subministrament (aigua, aliments, medicaments, pesticides adequats…). 

-  Tot això tindrà també conseqüències econòmiques i de desorganització social. S’estima que la falta d’aigua i aliments serà el motiu principal de violència (i guerres), desplaçament de poblacions…

 

Evidentment les dificultats seran molt més greus al tercer món, però pensar que ens podem aïllar del problema o que occident estarà més preparat que ells per superar-ho és molt ingenu.

La globalització, entesa com forta interdependència de tots els països i de totes les persones, és una realitat ineludible front a la sostenibilitat i al CC (veieu l’informe del IPCC i la nota 12).

Occident sempre s’ha mostrat insensible i fins i tot cruel a l’hora de transferir el sofriment a sobre els més pobres del món (com Grècia, Congo o Bangla Desh), però el problema és massa gran (extens) i profund, i per tant tots els seus aspectes arribaran a afectar-nos.

La pregunta és, per tant, per què no estem fent tot el que podem per corregir-ho?

Hi ha un seriós problema a la natura humana, possiblement heretada del nostre passat animal, que ens fa agressius, egocèntrics i irracionals. Moltes decisions importants, i especialment quan ens enfrontam, com ara, a situacions complexes, no les prenem amb el cap sinó que decidim impulsats per l’instint.

A pesar de les nostres pretensions d’intel·ligència, als humans ens costa pensar en el futur de l’espècie i solem actuar pensant en el nostre futur immediat. Ens costa acceptar les diferències i la col·laboració, i en general volem imposar el nostre criteri i el nostre capritx. La violència, actualment econòmica, ens impedeix salvar-nos del canvi climàtic.

El que hem exposat fins aquí és la descripció del problema, pot semblar un futur tenyit de negre, però si hem estat capaços d’organitzar una societat tan complexa com la que tenim, hauríem de ser capaços de afrontar aquest nou problema, per més que sigui complex. Com afirma l’informe del IPCC de 2015, encara hi ha esperances… però tampoc motius per ser excessivament optimistes.

Lo important és, potser, fer ciutadans conscients. Fer pinya en torn a les iniciatives i tirar-les endavant. La darrera responsabilitat és dels ciutadans i a un moment o l’altre ho haurem d’assumir. No podem desentendre’ns confiant en que ho faran els altres. No podem abandonar el problema en mans de polítics i economistes, que ja han demostrat el que són capaços de fer… amb perdó dels que sí fan, que sens dubte n’hi ha.

I quines són aquestes iniciatives que hem de recolzar?

Acords anteriors al Protocol de Kyoto 

Convé recordar que ja a Estocolm, a la primera Cimera de la Terra (1972) vàrem acordar cuidar els recursos de la Terra, evitant que s’exhaureixin (principi 5), fer l’economia compatible amb la sostenibilitat (principi 11) i controlar la descarrega de matèries que poden danyar els ecosistemes en que vivim (principi 6). Se considerava fonamental l’educació ambiental, dirigida tant als joves com als adults.

Vint anys després, a la Cimera de Rio (1992) ja sabíem que el CO2 estava afectant seriosament al clima i vàrem decidir lluitar coordinadament contra el CC. Vàrem acordar eliminar la pobresa com requisit indispensable per poder fer sostenible el món (principi 5). Vàrem decidir reduir i eliminar totes les modalitats de producció i consum que fossin insostenibles, responsabilitzant als que contaminen dels costos ambientals que generen (principis 8 i 16). Se va insistir en la necessitat d’adaptar l’economia per permetre el desenvolupament (sostenible) de tots els països.

Una novetat important és que se va decidir aplicar àmpliament el criteri de precaució, segons el qual no hem d’esperar a l’evidència dels desastres (de sostenibilitat) per actuar, sinó procurar prevenir-los (principi 15). I vàrem acordar ser solidaris i resoldre pacíficament les nostres diferències, considerant que la guerra és la major enemiga de la sostenibilitat (principis 24-27).

Pot semblar utòpic, com sembla a molta gent la Declaració de Drets Humans o la Constitució, però resulta fonamental que ens prenguem en serio aquest tipus d’acords (13), ja que són la nostra darrera esperança. O aprenem a col·laborar en aquest sentit o no tenim cap futur que oferir als nostres fills.

El Protocol de Kyoto 

Els acords internacionals com els d’Estocolm o els de Rio van ser signats al llarg dels anys següents a mesura que els governs, parlaments o ciutadans dels diferents països ho van ratificar (USA ho va rebutjar). Després se varen organitzar les comissions que controlarien la seva aplicació, etc. Així que fins 1995 no se va reunir la primera comissió de seguiment (COP 1). Dos anys després (COP 3) varen proposar un document molt més concret que se considera l’acord més important contra el CC signat fins avui: el Protocol de Kyoto (14).

L’acord més important va ser la decisió de reduir, abans de 2012, les emissions de gasos hivernacle al menys un 5% per davall de les emissions de 1990.

La normativa era molt seriosa, vinculant, i els signants (especialment Europa) tenien la clara determinació de fer-ho, però basta mirar el gràfic de la fig.12 (una ampliació del que teniu a la fig. 9) per veure que no ho hem aconseguit ni d’enfora. Les emissions de CO2 segueixen augmentant any rera any com si ningú fes res.

 

Fig. 12: Som addictes al petroli. Les emissions de Gasos de Efecte Hivernacle (GEI) no aturen de pujar (font: IPCC)

 

Hem de tenir en compte que Estats Units, que era el major emissor de CO2, no va signar cap d’aquests acords i que el temps que ha passat coincideix amb el desenvolupament comercial i industrial de Xina, que s’ha transformat en el major emissor de CO2 de la Terra.

Europa, en canvi, si ha pres mesures importants per anar en aquesta direcció, però com tot occident, fa la trampa de enviar cap a altres països les indústries més contaminants i després se queixen de que els països en desenvolupament no compleixen la seva part.

De fet el protocol de Kyoto no comprometia als països menys desenvolupats sinó que acceptava la responsabilitat dels més desenvolupats. Europa se va comprometre a reduir un 8% per davall dels nivells de 1990 per l’any 2012.

Els acord post-Kyoto i les previsions a llarg termini

Al mateix document de Kyoto ja hi havia previsions de prorrogar l’acord amb objectius més ambiciosos per després de 2012, i així se va fer a desembre de 2012 a la Cimera de Doha (Qatar), a on se va fitxar que per 2020 s’hauria d’aconseguir al menys una reducció del 18% per davall dels nivells de referència de 1990 (15). Europa se va comprometre a baixar al menys un 20%.

Desgraciadament el Estats Units tampoc ho varen firmar i les economies emergents  (Xina, Índia, Brasil i Sudàfrica) no se varen comprometre a res concret (però sí a reduir les emissions).

De fet, com ja dèiem a l’article anterior, els acords climàtics són una història interminable de incompliments amb un cert aire de hipocresia, ja que molts dels signants (Espanya inclosa) després no fan casi res per complir els compromisos.

A Europa hi ha algunes excepcions, com Alemanya o els països nòrdics, que intenten acomplir els acord signats, però que sens dubte no entenen la forta relació entre la insostenibilitat i la desregulació econòmica, especialment amb la gran desigualtat generada els darrers anys dintre i fora de la Unió Europea.

Però si ens centram en les propostes vigents podem destacar les següents:

 

Europa a llarg termini

1. A la Cimera del Clima de París (2015) se va acceptar com objectiu genèric no sobrepassar els 2ºC per sobre de la temperatura del segle XIX (nivells preindustrials). L’objectiu va ser acceptat per molts països, però un any després sols l’havien signat un centenar de països.

2. El pannell d’experts climàtics (IPCC) ha indicat que per aconseguir l’objectiu dels 2ºC s’hauria de reduir les emissions en, al menys, un 20% per 2020, un 50% per 2050 (acceptat ja a la COP 15) i un 100% per 2100 (veieu la Guia de l’Informe de Síntesis, pag.26-30).

3. Europa se va comprometre (directiva europea de 2009) a reduir un 20% les emissions, a arribar a un 20% d’energies renovables i a millorar en un 20% l’eficiència de l’energia per l’any 2020 (nota 16, consideració 8, art.3.1, etc.).

4. El projecte europeu pretén aconseguir reduccions de més del 80% per 2050, en l’esperança de que la sostenibilitat se torni un estímul econòmic per créixer.

 

Nota sobre unitats: Els informes de l’IPCC estan redactats en col·laboració entre centenars de investigadors de diferents especialitats. Els físics tenen costum de utilitzar unitats del Sistema Internacional (SI) com el PgC (peta-gram de carboni = mil bilions de grams), una notació que la gent del carrer te dificultats per entendre, mentre altres especialistes utilitzen unitats menys correctes com GtCO2 (giga-tones de CO2 = 1000 milions de tones) però més fàcils d’entendre, ja que el prefix “giga” s’utilitza molt a informàtica. Les dues quantitats semblen iguals ja que una tona és un milió de grams, però el primer sols està mesurant el pes de carboni, mentre el segon mesura el CO2… Realment de vegades ho posen difícil. Si algú vol comparar els dos tipus de mesures haurà de tenir en compte que el CO2 sol te un 27% de carboni, per tant una tona de CO2conté (equival a) 270 kg de carboni.

 

Fig. 13: Si volem quedar per sota dels 2ºC no hauríem de sobrepassar les 500 ppm de CO2 (font: IPCC)

 

Conclusions 

La nostra llei de CC haurà de tenir com objectius a llarg termini al menys els objectius normatius europeus, o sigui un 20% de reducció d’emissions, un 20% d’energies renovables i un 20% de eficiència a la generació i utilització de l’energia per al 2020.

S’estima que amb mantenir-nos per sota de les 500 ppm aconseguiríem no pujar de 2ºC i no tenir un món destrossat, però no hi ha cap garantia de que ens posem d’acord ni en que no hi hagi desastres naturals o provocats que empitjorin la situació.(pàg. 29 i 30 de la guia del IPCC).

Personalment crec, com molts científics i ONGs, que hauríem d’intentar mantenir-nos per sota del 1,5ºC ja que intentant-ho i tot, podem no aconseguir-ho. Això representaria fer més esforços de cara a 2050, és a dir, baixar no un 50% d’emissions, sinó un 70% o un 80%… El que passa és que això pot ser demanar molt per una societat que no ha fet casi res en 45 anys.

Haurem de veure el que som capaços de fer d’aquí al 2020, però ens hem de mentalitzar de que els propers informes del IPCC possiblement seran més pessimistes, així que és més que probable que haguem de fer esforços més importants dels que voldríem.

 

¿Com se concreta tot això?

1. Amb mesures de mitigació (reduir el CO2): deixant els combustibles fòssils (carbó, petroli…) i l’electricitat fòssil (obtinguda d’aquells), substituint-los per energia eòlica i solar. Haurem de deixar els cotxes de gasolina, netejar els boscos per evitar incendis, educar contra el consumisme i el balafiament, promocionant els productes locals…

2. Amb mesures d’adaptació, que ens preparin per als desastres que segur que vindran, com la pujada del nivell del mar, la violència de les tempestes, les sequeres, els problemes d’aigua (al camp serà molt greu)…

3. Amb detallades mesures de previsió a llarg termini (a 50 anys vista), ja que la societat accepta millor els canvis si els pot preveure. Parlam de passar-nos a indústries més estables i sostenibles que el turisme, de dictar normatives de substitució progressiva dels combustibles i de regular l’eliminació dels vehicles a gasolina, de l’ecotaxa turística o la futura facturació de l’aigua (que segurament haurà de tenir gestió pública i propera al racionament).

4. I una seriosa programació de la formació i informació de la població per afrontar tots aquests canvis. El nins del segle XXI no poden ser educats per tenir-ho tot o per ser insolidaris, ja que no podran sobreviure a un món tan difícil sense una forta consciència social i profunds hàbits col·laboratius.

 

Com dèiem a l’article anterior la Llei de Canvi Climàtic Balear és una oportunitat més que no hauríem de desaprofitar.

L’economia no ajudarà (haurem de canviar moltes coses) i els interessos partidistes potser tampoc, així que les ONGs, associacions i fins i tot cada ciutadà conscient, haurem de fer pinya per aconseguir dur a bon port aquesta llei i sostenir durant els anys vinents els esforços que ens han de dur a un món sostenible.

 

Abril de 2017

(8) www.caib.es/govern/pidip/dadesComunicat.do?lang=ca&codi=8968480 

(9) www.luisllamas.es/el-agotamiento-de-las-reservas-minerales/ 

    www.oei.es/historico/decada/accion23.htm 

    www.bbc.com/future/story/20120618-global-resources-stock-check

(10) www.mapama.gob.es/es/ceneam/recursos/mini-portales-tematicos/cclimatico/informe_ipcc.aspx

www.mapama.gob.es/es/ceneam/recursos/mini-portales-tematicos/guia-sintesis-resumida_tcm7-446304.pdf

(11) izana.aemet.es/index.php?option=com_content&view=article&id=24&Itemid=25&lang=es

(12) http://elpais.com/elpais/2016/12/15/ciencia/1481816738_312807.html 

(13) www.un.org/sustainabledevelopment/es/cronologia-de-negociaciones-sobre-el-clima/

(14) http://unfccc.int/resource/docs/convkp/kpspan.pdf 

(15) https://unfccc.int/files/kyoto_protocol/application/pdf/kp_doha_amendment_spanish.pdf

(16) www.boe.es/buscar/doc.php?id=DOUE-L-2009-81013

 

Article complet (parts 1 i 2): llei-canvi-climatic-complet

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

ATTAC TV

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns
Canal de Telegram

Economía para la ciudadanía

Libros recomendados:

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH

Campanyes d’ATTAC

 


 

A la calle sin miedo

 

A la calle sin miedo

 


 

 

 


 

 


ILP Renta Básica

No a todos los machismos - Forges

Notícies d’ATTAC España

Convocatòria

Convocatòria de la reunió ordinària de socis d'ATTAC Mallorca, que se celebrarà el Dilluns dia 8 de Gener de 2018 a les 18.30 hores, a la seu d'ATTAC Mallorca (Francesc de Borja Moll, 10 Entl B . 07003 Palma Illes Balears).

Arxiu