Menu

La Unió Europea

14 Gener, 2020 - Opinió, Organismes internacionals, Unió Europea

Irene Salamanca / Joana Ferrà – ATTAC Mallorca Constantment se’ns presenta Europa com el paradigma de la llibertat, dels drets socials i de la democràcia. Però la realitat és una altra: la llibertat és la del capital, els drets socials es veuen progressivament retallats i la democràcia es redueix de cada vegada més a la […]

Irene Salamanca / Joana Ferrà – ATTAC Mallorca
Constantment se’ns presenta Europa com el paradigma de la llibertat, dels drets socials i de la democràcia. Però la realitat és una altra: la llibertat és la del capital, els drets socials es veuen progressivament retallats i la democràcia es redueix de cada vegada més a la paraula.
ATTAC Mallorca pretén iniciar un debat intern i extern que posi en dubte aquest fet irremeiable que suposa pertànyer a una Unió Europea neoliberal que està manllevant llibertat, drets socials i democràcia als ciutadans. Per això presentem alguns aspectes a considerar només com a punt de partida que serveixi per a una anàlisi posterior més profunda. 
 
Democràcia
Europa no és una democràcia perquè no representa realment el govern del poble. És veritat que els ciutadans voten, però el Parlament europeu que en surt elegit està sotmès al Consell Europeu i a la Comissió Europea que no surten directament d’aquest Parlament i que són els que tenen la darrera paraula. El Parlament està buit de capacitat de decisió real, no té un vertader poder legislatiu i cap influència damunt l’executiu.
Tanmateix qui mana, en darrera instància, és el Banc Central Europeu que té el control dels diners i que es dedica a controlar la inflació però sense tenir en compte altres paràmetres com l’atur, per exemple; paradoxalment, la Reserva Federal dels E.E.U.U. sí té l’objectiu de lluitar contra la depressió econòmica.
La U.E. és exclusivament econòmica i ha construït una barrera entre els poders econòmics i el poble aconseguint treure drets socials i augmentant la desigualtat en favor dels més rics; res està per damunt del negoci. Jean-Claude Juncker ha arribat a afirmar que “el mercat és la democràcia” i aquesta és la democràcia europea: l’imperi de la competència avalada per les lleis que així ho estipulen.
Així, les resolucions dels tribunals de justícia anteposen els interessos econòmics de l’oligarquia per damunt el benestar social. El “mercat” comanda i Ajuntaments, Comunitats Autònomes, com les espanyoles, i Governs estatals estan sotmesos al mercat i no tenen quasi res a fer. La Unió Europea és una organització que reforça la barrera protectora dels poders.
La tendència per canviar aquesta situació hauria de ser la redistribució, frenar l’extractivisme que fomenta el negoci per sobre tota la resta de drets i de serveis. Però la tendència existent és la inversa: privatitzar els serveis socials a tota la UE (sanitat, educació, jubilació…) i els béns i serveis comunitaris (aigua, transport públic…). La conseqüència directa de tot plegat és la transferència de diners dels pobres al rics. Els poders econòmics no permeten canvis.
Una vertadera democràcia hauria de tenir precisament com a objectius prioritaris la redistribució i els drets socials perquè són aquests els que indiquen el nivell d’una democràcia real. Un exemple que demostra que la UE no segueix aquest camí és la Directiva Bolkestein (Directiva Comunitària de Serveis). A Espanya, dues lleis per adaptar-s’hi, la “paraigües” i la “òmnibus”, han aconseguit poder modificar més de quaranta lleis (més del 50%) de Dret Administratiu i empitjorar la Sanitat Pública per afavorir la sanitat privada. Així és com la gran patronal ho controla tot.
Per tot això es pot afirmar que es tracta només d’una democràcia formal perquè, per a què sigui real, entre altres coses, es necessita la participació activa i directa de la ciutadania. En realitat estem davant una oligarquia parlamentària. I és important tenir cura del llenguatge, perquè hi ha tota una terminologia tergiversada que, tant els polítics oficials com els mateixos mitjans de comunicació, enamorats tots ells d’una visió romàntica d’Europa, no qüestionen ni desmitifiquen, sinó que l’empren enganant els ciutadans de la UE i dibuixant una realitat falsa amb paraules que no reflecteixen la realitat de fons.
Cal desmitificar el paper actual de la Unió Europea, sobretot quan sembla que existeix una clara i progressiva desconfiança envers la política que està duent a terme. La disjuntiva està entre si és possible canviar-la des de dintre o si tenim la capacitat de sortir d’aquest marc opressor.
 
Sobirania i solidaritat
En aquests moments, els estats europeus actuals no són sobirans en la seva presa de decisions, democràtiques o no, i els exemples són clars: Grècia, Itàlia, França,… Tots ells estan sotmesos a les directrius europees econòmiques que dominen tot el món de la política en el context global d’una economia capitalista neoliberal i que condicionen qualsevol posta en marxa de decisions dels diferents parlaments i executius de cada estat.
La idea de una UE democràtica, no únicament formal, no té sentit si els estats no ho són. La fraternitat i la solidaritat són a totes les declaracions de principis i a totes les declaracions de drets d’aquests estats, però mai es desenvolupen, queden com a declaracions de bones intencions. Cal simplement acudir a la Constitució espanyola: hi ha lleis que no es desenvolupen ni hi ha intenció de fer-ho; molts drets que hi figuren són paper mullat.
Canviar aquesta UE en una unió d’estats sobirans que puguin ésser al mateix temps solidaris resulta molt difícil. L’educació, els valors i la propaganda del sistema han configurat una societat competitiva, individualista i consumista, on el plantejament d’una redistribució solidària seria contrària a tots aquests valors assumits, fins i tot, de forma inconscient.
Poder incidir en el sistema educatiu és una opció poc realista si es té en compte que l’educació és part del mateix sistema, el reflecteix i el reprodueix en la seva pròpia essència. Fa pocs anys, el ministre Wert proposava com a objectiu principal de l’educació la formació laboral i la competitivitat.
Una opció que alguns plantegen és anar creant petites col·lectivitats, comunitats o estats confederats, que reforcessin el treball cooperatiu i solidari. I és veritat que la sobirania del poble té més sentit amb petits estats confederats. Però tampoc és un camí fàcil perquè, per ésser solidari, s’ha de renunciar a béns, a privilegis i a interessos individuals, i això costa molt. En l’actual sistema econòmic- polític la piràmide social s’escala amb competitivitat, i amb una certa violència, i en aquest context es fa difícil demanar solidaritat.
No podem consentir que el neoliberalisme continuï enfrontant pobres contra pobres, que perverteixi els valors humans i que ens converteixi en persones de cada vegada més agressives. Gandhi va dir: «A la Terra hi ha suficient per cobrir les necessitats de tots, però no lo suficient per satisfer l’avarícia d’alguns».
Canviar el nostre país per anar canviat la UE podria plantejar-se com a estratègia a seguir, però molts adverteixen que la lluita, dins un món global, ha de ser global, que no pot ser la de petits estats.
Tant en un cas com en l’altre, la millora dels drets socials i la progressiva redistribució de la riquesa serien els indicadors verificables d’una democràcia més real o, simplement, de què anem construint més democràcia.
Potser, l’única solució es la mobilització social, encara que no podem oblidar el que han fet la U.E. i el F.M.I. amb el poble grec, mobilitzat i exercint uns suposats drets democràtics en les eleccions. De fet, l’agressió de la UE a Grècia tenia una clara intenció d’alliçonar i de deixar clar qui mana a Europa: els diners (Alemanya).
 
Economia i sostenibilitat
La UE és principalment una organització econòmica del sistema liberal amb una estructura molt rígida i poc democràtica. Canviar aquesta organització per aconseguir una estructura més democràtica resulta difícil.
Les normatives europees van cap a la desregulació; un exemple recent és el conflicte del taxi que ha acabat en favor de les grans empreses. El principi que regeix aquesta normativa en el seu conjunt és posar el lliure mercat per sobre qualsevol altre aspecte o valor, malgrat es tracti d’un bé comú. A Occident, el capitalisme té com a valor principal i irrenunciable la propietat privada i el du a l’extrem. D’aquesta manera el poder ens guia cap a un camí absolutament contrari a la sostenibilitat.
Grups no institucionals de pressió i de decisió econòmica i política, com Bilderberg, no permeten que res canviï. Els poderosos impedeixen, i impediran sempre, la redistribució de la riquesa, defensant-la com a un dret propi, mitjançant tots els recursos necessaris, des de la prèdica de valors com la competitivitat o l’emprenedoria fins a l’agressivitat i o la violència si és precís.
Aquest extractivisme que s’apropia de tots els béns, inclosos els serveis bàsics, per treure’n tot el rendiment econòmic possible i que transfereix sistemàticament els diners dels pobres als rics augmentant la desigualtat a nivell global, és, fins i tot des del punt de vista de l’economia clàssica, un disbarat. Retirar els diners de la circulació suposa que el mercat deixa de funcionar perquè deixa de complir la seva funció de permetre el bon desenvolupament d’una societat que consumeixi.
Si l’economia és la gestió de les necessitats amb recursos limitats, la sostenibilitat exigeix adaptar-nos a l’existència dels recursos realment disponibles. La nova economia (economia crítica, economia feminista…) s’hauria de basar no només en la igualtat sinó també en la sostenibilitat, al servei de l’interès social i humà, mai per sobre d’aquests.
La sostenibilitat, que exigeix adaptar-nos a la idea de què els recursos són limitats, implica posar fre al consumisme. Cal construir una nova forma de vida, millor i compatible amb el benestar de tots i a la vegada amb la Natura. I això és possible, no és una utopia, sinó un objectiu al qual ens hem de dirigir.
De fet, els índex de satisfacció i de felicitat són més alts a països menys consumistes. Alguns autors estimen que l’esperança pot estar, novament, a l’Àfrica que encara continua sent un món més auster i acostumat a lluitar per la supervivència amb una major cohesió familiar i més proper a la Natura. El que els falta és l’essencial: garantir les necessitats bàsiques. Quan aquestes es tenen garantides, una societat pot dedicar-se amb plenitud a la vida comunitària i familiar, al desenvolupament personal, a la solidaritat, a desenvolupar activitats que ens fan créixer com a persones i que no són necessàriament econòmiques. La revolució social i la personal s’impliquen mútuament, de la mateixa manera que són indissociables el canvi social i el canvi econòmic. El benestar individual va lligat al benestar de la comunitat i de la Natura.
Malgrat tot, el canvi és difícil. L’estil de vida occidental ens fa egoistes i la societat, a través dels mitjans de comunicació, però també amb l’exemple dels adults, estimula els joves a voler tenir-ho tot i de forma immediata. Això està molt lluny de una societat amb un mode de vida sostenible que valori la vida senzilla com a eix principal de la felicitat. És veritat que els futurs europeus han de trobar per ells mateixos el seu propi estil de vida, però els adults haurien de marcar el camí cap al seu futur amb menys luxes i menys malbarataments i més respecte envers la Natura, malgrat només sigui per assegurar-los l’existència.
 
Dretes i esquerres
L’origen del terme dreta i esquerra arrenca de la Revolució francesa, d’un fet irrellevant i casual com era la ubicació dels delegats en el saló de l’Assemblea Nacional: els que recolzaven el rei en el seu poder de veto dins la nova constitució seien a la dreta del president; majoritàriament eren membres de l’aristocràcia i del clergat. Els opositors a aquesta prerrogativa ocupaven els seients de l’esquerra; pràcticament tots ells pertanyien a l’anomenat Tercer Estat. Aquesta bipolaritat s’ha estès al llarg de la Història i del món i ha anat evolucionant, però ja en els seus inicis s’observen unes característiques bàsiques: un tret ideològic (els privilegis) i un tret de classe.
Els partits socialdemòcrates són els que ara diuen representar l’esquerra per excel·lència a l’UE però mentrestant apliquen un neoliberalisme de manual, són monàrquics, protagonitzen la corrupció, fan guerres i envaeixen països, rescaten bancs, protegeixen i mimen les multinacionals, castiguen l’agricultura sostenible i deixen els drets humans sense protecció.
Què significa, llavors, i en aquests moments, ésser d’esquerres quan Rússia ha renunciat al seu passat comunista, quan Xina és el país on es practica un capitalisme internacional ferotge, quan Cuba està esborrant la paraula comunisme de la seva Constitució?.
L’esquerra, en la segona dècada del s.XXI, encara segueix demanant disculpes per l’estalinisme mentre la dreta no només no demana disculpes pel feixisme, pel colonialisme i per les guerres, sinó que reprèn sense complexes aquestes lacres del passat en les derives de l’escenari polític actual. I si la roda del sistema no és del tot satisfactòria, aplica la guerra econòmica i sempre gaudeix de la solució definitiva: cada dia es gasten 50 milions de dòlars en armament i en serveis secrets.
La URSS va tenir en el seu moment comportaments imperialistes que, paradoxalment, beneficiaren sobretot als europeus occidentals ja que la por a Moscou provocà que la burgesia europea permetés que els estats socials fossin una realitat. D’això els intel·lectuals d’occident no en parlen.
Per la seva banda, la dreta visible (els partits polítics) és senzillament la màscara de l’autèntic “poder” econòmic. Du molt avantatge a l’esquerra. Té resposta a tots els problemes i si no en té els crea per poder-hi donar la seva resposta que normalment empitjora la situació de desigualtat, aquesta que vivim de forma progressiva en aquests moments de la història de la Humanitat. Totes les receptes i les respostes del neoliberalisme a la seves pròpies crisis són més dosis de neoliberalisme i és precisament en temps de crisi quan el feixisme i l’extrema dreta augmenten per molt que els liberals siguin els que s’aixequin com a defensors d’un sistema suposadament democràtic.
Un aspecte que juga a favor de la dreta, que enforteix el seu poder econòmic, polític, religiós…, és que les noves tecnologies, principalment les referides a la comunicació i a la informació, estan en les seves mans. I la informació és poder, exercit, entre altres, a través dels mitjans de comunicació on ens fan creure, dia a dia, que vivim en un món de llibertat, això que anomenen «nuestro estilo de vida». Les mateixes institucions europees, així com les grans empreses i fins tot universitats, gasten més amb màrqueting que en el benestar i l’interès dels seus ciutadans, dels seus clients i dels seus estudiants amb la venda d’aquesta ideologia, de què a Europa vivim en el millor món possible.
Un altre recurs que empra la dreta és la por, una por que, per exemple, li serveix al gran capital per justificar els estratosfèrics beneficis en base als riscos que assumeix i que podrien revertir negativament en la població. Quins riscos han corregut els bancs rescatats amb diners públics?. Quins riscos corren amb els Tractats de Comerç, amb els Tribunals particulars d’arbitratge (ISDS), que sempre asseguren les seves inversions.?
Més enllà de la dreta, les propostes de l’extrema dreta a Europa, actualment en auge, són clares. Els diferents partits parteixen d’un posicionament comú en virtut dels seus principis proteccionistes: volen la UE com a una mena de federació o advoquen per marxar de la Unió i que aquesta quedi únicament com a una unió econòmica formada per estats formalment sobirans.
Els seus objectius principals a aconseguir a la Unió Europea són:
1. Un neoproteccionisme centralitzat front als tractats de lliure comerç existents en el Mercat Comú amb la pretensió de restringir les importacions aplicant aranzels als béns i serveis dels altres països o, en altres casos, un liberalisme extrem.
2. La antiinmigració, tancant les fronteres dels països amb mesures que sovint resulten contràries als Drets Humans.
3. La sobirania nacional contra les cessions de competències econòmiques i les ingerències del Banc Europeu. Reclamen recuperar la totalitat de la sobirania econòmica.
Mentrestant l’esquerra no té respostes. L’esquerra és la sinistra, la que porta mals auguris. Santiago Alba Rico diu: “la dreta és el bé, la moral, el poder, la força, la masculinitat, la riquesa, la destresa, la llum i la vida. L’esquerra és la debilitat, la pobresa, la feminitat, la falta de destresa, l’obscuritat».
Els partits polítics que es qualifiquen d’esquerres han deixat de presentar batalla, es conformen jugant sempre en camp contrari, amb les cartes marcades, amb les regles de joc que ha imposat la dreta. Els partits d’esquerres són actors de segona fila mentre els que comanden estan a primera divisió i, si les regles de joc deixen alguna encletxa, els àrbitres imposen les seves solucions (1973-Allende-Pinochet). Al Poder no li queda altre remei que aplicar una teràpia adequada si la gent no vota el que cal votar (Grècia).
L’esquerra hauria de treballar per tenir un programa clar i transmetre’l de forma més eficaç marcant les diferències amb els partits de dretes i mantenint els objectius anticapitalistes. Com diu Jaume Pastor, més que ocupar escons al Parlament europeu, on el marge d’incidència política és ínfim i molts dels objectius polítics inassumibles, l’esquerra hauria d’oferir uns missatges inequívocs contra actuacions europees antidemocràtiques (referèndum grec), inhumanes (refugiats), antisocials (Pacte d’estabilitat i creixement) i polítiques ambientalment insostenibles. El repte està en saber trobar el canal per arribar a la ciutadania quan els mitjans de comunicació estan copats i manipulats pel mateix capital. L’esquerra no fa el paper que li pertoca; les seves actuacions i missatges haurien d’anar encaminats constantment a demanar sostenibilitat (davant el canvi climàtic i l’exhauriment de les matèries primeres) i justícia social. És necessari un “canvi individual” i “un canvi social”. Cal crear societat front a l’individualisme existent.
L’esquerra resulta incòmoda dins la UE però ja no és perillosa i això ens hauria de dur a no conformar-nos en seguir mantenint aquest paper secundari. L’esquerra neix de la desobediència però ha de saber crear les eines per a què els seus principis no es quedin en pura teoria. L’única opció que es pot plantejar és jugar un paper principal i transformador prenent força al carrer entorn als elements claus de crítica de fons a una UE defensora dels interessos del capital. El seu objectiu hauria d’estar centrat en la resistència popular i en la creació d’una xarxa des de baix que interconnecti els moviments socials a nivell europeu tot i les dificultats existents per a poder organitzar-los.
Si a Occident les esquerres han desaparegut davant aquesta lluita és perquè s’han adaptat, han tingut por, han callat i han perdut radicalisme en les seves reaccions de defensa de la societat. El poder és molt radical amb les seves propostes, per tant el poble també haurà de ser radical amb les seves respostes.
La radicalitat és un d’aquests termes demonitzats des de les institucions. Radical significa, per al neoliberalisme, qualsevol plantejament, acció o voluntat que s’oposi al sistema capitalista vigent, i radical s’associa a violent. Però la violència esdevé de la lluita del bé contra el mal, un mal en forma de guerres, de desigualtat, de terrorisme, de contaminació,…, aquesta violència que utilitza tant sovint el poder i que obliga a una resposta contundent dels ciutadans no exempta, de vegades, de la mateixa violència.
 
Davant el panorama existent cal tenir clars un seguit d’objectius bàsics que una UE hauria d’assumir per poder defensar la seva existència:
– Ampliar els drets socials impedint la seva pèrdua.
– Desmercantilitzar els drets socials (sanitat, educació…), els serveis públics (aigua, transport…) i els recursos de la Natura.
– Lluitar contra els monopolis i els oligopolis, els privilegis il·lícits dels grans inversors (paradisos fiscals…) i la desregulació dels mercats que afavoreix els poderosos front a les majories.
– Caminar cap a la desglobalització de la realitat social, política, econòmica i cultural, recuperant la sobirania popular i el control del futur de cada poble.
– Feminitzar una Europa excessivament patriarcal i amb una important desigualtat de gènere.
– Fomentar la igualtat com a requisit per la construcció d’una Unió Europea vertaderament democràtica.
– Cercar formes de participació en les decisions importants, tant econòmiques com socials o ecològiques d’una Europa de tots, front a l’individualisme i el valor de la competitivitat.
– Lluitar contra el consumisme en favor d’una Europa sostenible a partir d’un gran debat entorn al futur del planeta.

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.