Menu

El dilema global de Pascal

1 Abril, 2020 - Coronavirus, estat d'alarma i crisi econòmica mundial, Crisi sistémica, Opinió

David Fernández – ARA Mai no és el mateix el preu adolorit que ja estem pagant que la factura que ens voldran endossar Han retornat els dofins al port de Sardenya. L’aigua de Venècia és neta. La Boqueria esdevé, de nou, un mercat de barri. Obren hotels a París per acollir rodamons. Han tancat el […]

David FernándezARA

Mai no és el mateix el preu adolorit que ja estem pagant que la factura que ens voldran endossar

Han retornat els dofins al port de Sardenya. L’aigua de Venècia és neta. La Boqueria esdevé, de nou, un mercat de barri. Obren hotels a París per acollir rodamons. Han tancat el CIE de la Zona Franca. S’han aturat els desnonaments. No és primavera a El Corte Inglés. I el que és privat lucratiu es posa –per decret– al servei del que públic universal. La sobtada llista és llarguíssima sota aquesta inèdita excepció feta catarsi. La principal paradoxa insòlita, rere dècades mercantils de neoliberalisme, és que la salut es prioritza davant l’economia. En canvi, el condicionant determinant dels nostres dies és precisament invers: que tot es fa rere un cicle caracteritzat severament pel contrari. Quan l’economia s’imposava a la salut –i a la política, i al dret a l’habitatge, i a la cultura, i a tot plegat, i al món sencer–. Ahir, dogma; avui, drama.
Hi ha l’altra cara de la moneda, esclar, perquè sempre hi ha l’altra cara de la lluna: multes per no confinar-se a persones sense llar, voltors especuladors ensumant ja deute públic, cotxes fugint a la segona residència valenciana o pirenaica, fakes xenòfobs, mediocritats roïnes, temptacions militaristes o gestió autoritària del 5G que ens desvetllen del control social reticular. Que no sigui un espòiler. Alhora i en part, no cal anar gaire lluny: les lliçons de la penúltima crisi, la de 2008, que va deixar massa vergonyes, massa dolors i massa aprenentatges, errors i horrors que caldrà no repetir, malgrat que alguns s’hi entestaran. I, tanmateix, tot és ja distint: novetat, improvisació, contingència i impotència es barregen avui estranyament. Però mai no és el mateix el preu adolorit que ja estem pagant que la factura que ens voldran endossar. Si l’origen és víric, la solució només pot ser social.

La principal paradoxa insòlita, rere dècades mercantils de neoliberalisme, és que la salut es prioritza davant l’economia

Al capdavall, ha vingut la realitat desperta i ens ha enxampat adormits en la plàcida irrealitat on estàvem instal·lats. Més paradoxes irracionals, massa velles. Aporia del temps perdut, ni l’ecologisme que fa cinquanta anys que alerta de l’extralimitació, ni els feminismes que fa cinc dècades ens reclamen de posar la vida al centre, ni vint anys de raonades crítiques a la globalització del pleonasme del capitalisme salvatge, havien aconseguit aturar-ho tot, fer-nos frenar i fer-nos pensar on carai vivim i on carai volem viure. En l’ordre caníbal del món –en cartesiana afirmació de Jean Ziegler– ha hagut de ser un nou coronavirus el que ho ha fet trontollar tot i en sec. De com en sortirem de la sacsejada, està per veure encara. Que la doctrina del xoc ja planeja és una obvietat: ja veurem on ens volen confinar alguns quan tot passi. I del que es tracta, com mai abans, és d’invertir-ho: que aquella doctrina es giri cap als seus dissenyadors i els confini en el seu nihilisme sociòpata, cruel i neoliberal. Emergència, ens falta temps ara mateix; urgència, temps ens caldrà demà passat. Per repensar-ho tot. Perquè si això és una guerra sanitària, en un recurs no neutral al llenguatge bel·licista i patrioter, la pregunta ja és quina pau en sorgirà. No solucionarem en una setmana el no-fet en dècades.
Per això, el vell dilema de Pascal –si som capaços de romandre una estona llarga a l’habitació, pensant i pensant-nos, aguantant i aguantant-nos– ja és, hores d’ara, global: una habitació nova també, on la distància, paradoxalment, s’ha fet cos –el cos dels altres i la raó de l’alteritat–; on ens tanquem, per obrir-nos; on per apropar-nos, ens allunyem; on per estimar, ens hem d’aïllar; on per fer, hem de parar. Mentrestant, no: no calen frames militars ni cal un general en prime time apel·lant a la moral de combat, la disciplina i el sacrifici per camuflar la impotència sanitària amb la prepotència militar. Perquè per a exèrcit desarmat i heroic, silent i desbordat, el de les bates blanques; l’únic que guanyarà aquesta guerra, sense un sol tret i amb precària munició. I una sola rereguarda: que ens quedem a casa.
Ara que hem après precàriament a mirar l’evolució de les corbes –la que fa pujada i espanta i la que, en forma de barret, s’atenua i calma– concorre una reflexió inevitable. Les corbes són biològiques –i ens desvetllen de la nostra antiga vulnerabilitat fundacional i constituent–, però la línia recta, no. Aquella línia recta que travessa cada gràfica amb la llegenda límit del sistema sanitari, no té res de natural: és una línia política, amb assignació retallada als pressupostos públics. L’altra variable és social i depèn un cop més, i com sempre, de nosaltres mateixos: quan cada gest compta, cada gest aplana la corba. És el que podem fer i no és poc: “Quedeu-vos tots a casa”, com diria Manuel de Pedrolo a Acte de violència. Conscients racionalment del motiu en curt i en tallafocs: no pas guanyar un virus, sinó només impedir el col·lapse hospitalari fruit d’un desbordament en els contagis. És a dir, per salvar vides i protegir els més vulnerables. Consigna i divisa, no perdre el nord avui i no oblidar tots els suds demà: la primera setmana de confinament ha valoritzat de cop la vida en comú i ha desvaloritzat, per fi, unes quantes coses. “El coronavirus ha derrotat el diner, pot ser la divinitat més cruel de l’actualitat”, ha escrit Gabriel Magalhães. Contrafàctic democràtic, postcapitalista, ecologista, pacifista, antiracista i feminista: serà molt difícil sortir-se’n de debò, però incomparablement molt més difícil i impossible serà no fer-ho.

La primera setmana de confinament ha valoritzat de cop la vida en comú i ha desvaloritzat, per fi, unes quantes coses

Donar el millor per evitar el pitjor –no hi ha altre remei casolà– xiulen des d’El Lokal del Raval, ferlosianament: que no vinguin temps cecs que ens facin més dolents, ni temps dolents que ens facin més cecs. Jorge Riechmann ja ho ha polvoritzat puntualment: el més inútil, després del després, seria tornar desastrosament al mateix lloc. Estarem indefectiblement en un de nou. La Marina Garcés, sintètica: “El virus no ens mostra la fragilitat humana sinó la fragilitat del sistema”. I la Yayo Herrero, ecofeminista anticipada: si cuidant-nos mútuament no ho fem solidàriament tot, plourà ultradreta a doll. I Alba Rico, filòsof de guàrdia, aclarint-ho i copsant sobtadament un vell, antic i imprescindible internacionalisme: “L’única forma que ens salvem cadascú de nosaltres és que ens salvem tots al mateix temps”. Així és –i així podria ser–. Quan tot passi malgrat que no passaran les seqüeles, el dilema de Pascal, com el dinosaure de Monterroso, continuarà allà. I tant de bo continuï havent-hi dofins al port de Sardenya. Aigua clara als canals de Venècia. Un mercat també de barri a la Boqueria. Un CIE tancat. Cap desnonament. I hotels refugiant persones sense llar. I ningú dormint al carrer.

ATTAC Madrid no se identifica necesariamente con los contenidos publicados, excepto cuando son firmados por la propia organización.