Per què aquí, i per què així?

10 mayo 2020 | Categorías: Coronavirus, estat d'alarma i crisi econòmica mundial | 78 lecturas |

Iván Murray i Ernest Cañada (Alba Sud)ctxt.cat

La singularitat cultural com a causa de l’expansió del COVID-19 a Espanya: una resposta des de la geografia

Bloc quirúrgic habilitat com a UCI COVID-19_10 FRANCISCO AVIA / HOSPITAL CLÍNIC

Davant els discursos racistes que culpabilitzen d’una major incidència de la pandèmia a alguns països del Sud d’Europa, recuperem l’economia política per entendre com hem arribat a aquesta situació de vulnerabilitat i les perspectives a què ens enfrontem.

Aquests dies l’allau de notícies sobre el COVID-19 és més que aclaparadora. No hi ha prou temps per llegir tot el que es publica i alhora realitzar les tasques laborals (aquelles persones que com nosaltres teletreballem), organitzar la convivència familiar i tenir cura (en la mesura del possible) de la nostra gent estimada. Entre les notícies, argumentacions i reflexions sobre la pandèmia trobem unes que fan referència a la situació immediata i dramàtica, unes altres que intenten cercar una explicació en el curt termini sobre les errades o mancances respecte de la gestió de la crisi i, finalment, tenim aquelles altres que elaboren reflexions més profundes per tal d’entendre com s’ha arribat a aquesta situació.

De nou la singularitat cultural

Tal com va ocórrer en la crisi de 2008, quan esclatà la crisi financera, que a Espanya fou particularment intensa a causa de l’explosió de la bombolla immobiliària, des dels centres de comandament de la Unió Europea (UE) i els seus mitjans de comunicació es va assenyalar que els espanyols havien viscut per damunt de les seves possibilitats. I un cop els estats centre-europeus començaven a sortir de la crisi cap al 2010, s’apuntà que els països del Sud, els nomenats PIGS, un acrònim anglès despectiu per referir-se a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, no feien el mateix a causa de la seva propensió a la peresa, la migdiada, i altres costums poc afins amb l’esperit protestant del capital.

Fins fa poc no havíem vist cap interpretació de les raons de la profunditat de la crisi a Espanya respecte d’altres estats de la UE semblants a les que vàrem veure quan esclatà la crisi financera. Però ara ja tenim l’explicació dels motius de la propagació tan intensa que patim a l’article publicat a The Guardian, How did Spain get its coronavirus response so wrong?, del passat dia 26 de març. En aquest, Giles Tremlett, corresponsal del diari britànic a Espanya, recorre a les arrels culturals  com a factor explicatiu de la ràpida propagació que es podria sintetitzar en “els espanyols es passen el dia a les terrasses del bar”, prioritzen la diversió, la socialització (posant com a exemple la manifestació feminista del 8 de març), i la cultura del futbol de masses amb celebracions de partits internacionals, quan ja hi havia advertències sanitàries sobre el COVID-19. Front aquestes suposades singularitats, val a dir que, per exemple, les manifestacions del 8 de març es celebraren a moltes altres ciutats europees o que a principis de març es celebraven partits internacionals a d’altres països (per exemple el 12 de març es jugaren els partits Lask-Manchester United; Frankfurt-Basel; Istanbul-Copenhagen; Olympiacos-Wolves); o que el primer cap de setmana d’Estat d’Alarma a Espanya declarat el 14 de març de 2020, en els Països Baixos la gent sortia als parcs a gaudir d’uns dies de sol, i fins i tot en el cas dels “exemplars” països escandinaus, Suècia segueix amb escoles obertes i fent “vida normal”. Sembla doncs que la “singularitat  cultural llatina” no seria la causa.

Si volem entendre el perquè de la profunditat d’aquesta crisi, ens haurem de fer altres tipus de preguntes. Es tracta de qüestions que invoquen a la cosa política i que han de tenir, per força, un marc temporal i espacial molt més ample. Explicar la crisi del COVID-19 a Espanya sense fer referència a la UE i la globalització capitalista resulta un exercici absurd i inútil. I intentar cercar claus per entendre aquesta crisi amb un marc temporal de com a molt un mes només pot respondre a interessos espuris.

SI VOLEM ENTENDRE EL PERQUÈ DE LA PROFUNDITAT D’AQUESTA CRISI, ENS HAUREM DE FER ALTRES TIPUS DE PREGUNTES.

Estrangulament financer

En primer lloc, cal tenir present l’estrangulament financer que ha impedit fer front a les necessitats evidenciades per l’emergència sanitària. Aquesta situació té el seu origen en el fet que la crisi de 2008 a Espanya va mudar de crisi immobiliària a crisi del deute públic, a conseqüència del rescat bancari entre d’altres, i que aquesta derivà en polítiques d’austeritat –retallades de despeses públiques en els serveis bàsics, entre d’ells la sanitat– i grans operacions de privatitzacions que han estat particularment intenses en el cas de la sanitat. A més, la prioritat de fer front als pagaments als creditors –capital financer que especulà amb el deute públic–, imposat fins i tot amb un canvi express de la Constitució Espanyola, provocà que els recursos financers públics no es destinessin a cobrir les despeses fonamentals dels serveis públics. Així doncs, ens trobem davant d’una situació en que els gegants financers, entre d’ells BlackRock, es van convertint en els principals agents que condicionen la vida social i econòmica de l’Estat espanyol, alhora que les despeses socials, per exemple, en personal i material sanitari es veuen greument reduïdes.

A més, a aquestes retallades de la despesa pública abans esmentades s’ha d’afegir el fet que les grans multinacionals espanyoles tan sols tributen un 12,6% dels seus beneficis –el tipus general és del 25%–, l’evasió fiscalsuposa una quantitat d’uns 60 mil milions d’euros (4,8% del PIB), l’economia submergida representa un 22% del PIB, quasi tres vegades superior a Alemanya o França, i a més Espanya en tenir una fiscalitat inferior respecte a la mitjana europea perd anualment una quantitat entre el 4% i el 5% del PIB. Així Espanya es situa cap a la cua en despesa sanitària en el context de la UE amb una despesa que representa el 6,4% del PIB (1.594 €/càpita) front el 9,5% del PIB (3.762€/càpita) d’Alemanya. No obstant, hi ha una gran divergència pel que fa a la despesa en sanitat per comunitats autònomes que són les que tenen les competències en matèria de sanitat. Així, aquelles comunitats on la disciplina de l’austericidi i privatització ha estat més intensa, la despesa és molt menor, com són els casos de la Comunitat de Madrid amb una despesa del 3,7%  del PIB o Catalunya amb una despesa del 4,6% del PIB.

Així doncs, l’escassetat de material sanitari en el moment de la crisi del COVID-19, però també les infradotacions i infrafinançament de serveis públics, com per exemple l’educació, només es pot explicar per la situació d’asfíxia financera de les administracions públiques. I aquesta, a la seva vegada, respon als principis rectors de la UE orientats a satisfer els interessos del capital, fonamentalment el financer. Per tal de mantenir l’estabilitat financera, els estats membres han de complir estrictament el Pacte per a l’Estabilitat i el Creixement (PEC).  Aquesta és la política marc a la que se supediten la resta de polítiques de la UE. El PEC s’articula sobre les bases del control ferri del dèficit fiscal i del deute públic. Això, a més, està vinculat amb la relaxació fiscal, sobretot als grans patrimonis i rendes, i que ha esdevingut un dels mecanismes d’evasió fiscal aprofitats pel gran capital, ha fet que la capacitat financera dels estats membres siguin cada cop més limitades.

L’ESCASSETAT DE MATERIAL SANITARI EN EL MOMENT DE LA CRISI DEL COVID-19, PERÒ TAMBÉ LES INFRADOTACIONS I INFRAFINANÇAMENT DE SERVEIS PÚBLICS, COM PER EXEMPLE L’EDUCACIÓ, NOMÉS ES POT EXPLICAR PER LA SITUACIÓ D’ASFÍXIA FINANCERA DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES.

Reorganització capitalista global

En segon lloc, cal recordar que la manca de material sanitari per fer front a la crisi no es deu només a l’estrangulament financer, sinó que s’ha d’entendre en el marc del procés de globalització capitalista dut a terme a principis dels anys noranta. Així, en el marc de la globalització, s’ha produït una progressiva deslocalització dels segments manufacturers cap a les perifèries planetàries mitjançant la qual el capital ha extret enormes plusvàlues gràcies a una mà d’obra abundant i mal pagada, règims fiscals favorables al capital i polítiques ambientals nul·les o paupèrrimes. És sota aquestes condicions que Xina s’ha convertit en la fàbrica del món. El capitalisme d’Estat xinès s’articula sobre una fórmula extraordinària en la que es combina un ferm control social, una intensa intervenció pública en l’economia i l’adopció de les regles del joc del capitalisme global. En esclatar la crisi del COVID-19 a la província de Wuhan cap a finals de 2019, el govern xinès va respondre activant totes les seves eines que disposava. Així, després d’unes setmanes silenciant l’epidèmia, activà protocols per tal de fer front al virus que posaven a treballar les grans capacitats de la fàbrica xinesa amb amples recursos, tot essent una de les mostres més palpables la construcció d’un hospital en tan sols 10 dies.  El govern xinès a més destinà la seva producció de material sanitari a combatre l’epidèmia, mentre que les seves exportacions s’enfonsaven degut al tancament de relacions comercials amb el gegant asiàtic sota quarantena.

D’aquesta manera, l’escassetat a la UE de material sanitari procedent de la Xina es pot explicar pel fet que aquest país prioritzés la seva producció a lluitar internament contra l’epidèmia i la  quasi interrupció del seu comerç internacional. A més, cal tenir en compte que les lògiques comercials i logístiques de les darreres dècades s’articulen en torn del principi just in time, és a dir, compra només allò que necessitis en el moment que ho requereixis ja que les cadenes logístiques globals t’ho faran arribar en el moment desitjat. D’aquesta manera els estocs disponibles eren molt menors als que es podrien necessitar en moments com els actuals. Però no han estat només les partides de material sanitari xinès –particularment els kits per realitzar els tests de la malaltia, respiradors, mascaretes o roba de protecció especial– les que es varen interrompre amb l’esclat de la crisi del COVID-19 a la Xina, sinó que les exportacions d’aquests materials des dels dos països de la UE que els fabricaven, França i Alemanya, quedaren bloquejades. França i Alemanya requisaren el material sanitari en estoc i la producció pendent alhora que prohibiren la seva exportació. Aquesta és una clara mostra de l’absència del nomenat projecte europeu. En aquesta situació i un moment de forta intensitat de la pandèmia que sacsejava Itàlia, el país sud europeu només va poder rebre 30 tones de material sanitari procedent de Xina. Després de tensions dins la UE, la Comissió Europea instà a acabar amb el bloqueig del material sanitari entre els estats membres. Una vegada recuperada la circulació del material i atesa l’elevada demanda s’ha disparat l’especulació.

Més enllà de recriminacions morals sobre el fet d’especular amb material sanitari quan hi ha vides en joc, convé recordar que aquest material està sotmès a les regles del joc del capital. Això significa valor en circulació i la combinació de la creació d’escassetat –en aquest cas mitjançant la retenció del material sanitari– i l’elevada demanda de qualsevol mercaderia, i el material sanitari en un context capitalista no és més que una altra mercaderia, se tradueix en elevats beneficis pels que controlen la seva distribució. Ens trobem així al davant del mateix fenomen que hi ha al darrera de l’especulació immobiliària que tracta l’habitatge com a una mercaderia o les crisis alimentàries derivades de la mercantilització dels aliments que a la vegada reporten enormes beneficis a les grans empreses. A més, no és només el material sanitari i els productes farmacèutics els que estan governats per la lògica del benefici, sinó que la investigació està dictada fonamentalment pels interessos del capital farmacèutic, motiu pel qual les grans companyies farmacèutiques han abandonat la investigació en antibiòtics i antivirals.

Espanya en la geografia del capital global

En tercer lloc, cal assenyalar quin es el paper d’Espanya en la geografia del capital. És prou sabut que una de les principals potes de l’arranjament espacial i econòmic del règim franquista fou l’especialització turística de diferents indrets del litoral coma via per la captació de divises. En paraules de Manuel Fraga: el turisme fou el Pla Marshall espanyol. Gràcies al turisme es va poder salvar la delicada situació per la que passava el règim a principis dels anys cinquanta, i a més se legitimà de cara a l’exterior en un context de Guerra Freda. A partir de llavors, després de cada crisi, la via turística s’ha aprofundit i intensificat. Així, Espanya després de la crisi dels setanta, de ruptura del règim d’acumulació fordista, es preparà per entrar a la Comunitat Econòmica Europea mitjançant una violenta destrucció de llocs de feina i desindustrialització sota el mantra de la modernització. S’iniciava l’era de l’”explosió del desordre”, tal com la definí Ramón Fernández Durán. Fou en aquells moments d’inserció en el projecte europeu quan el capitalisme espanyol s’articulà fonamentalment sobre els pilars immobiliari i turístic. I, a més, les grans companyies espanyoles, analitzades en un llibre recent de Pedro Ramiro i Erika González, sorgides dels processos de privatització, van penetrar violentament en els països llatinoamericans que es trobaven sota programes d’ajust estructural. L’aparell industrial espanyol, cada cop més debilitat, es centrava entorn a aquells segments que acompanyen al sector de la construcció i el turisme. De fet, el sector de la construcció ha esdevingut la gran indústria espanyola i bona part de les inversions realitzades s’han destinat a construir megainfraestructures de transport, mentre es desatenia la xarxa de proximitat, que alhora han redundat en la híperconnectivitat que ha permès convertir Espanya en la platja i la segona residència d’Europa i aprofundir així en l’especialització turística. En definitiva, molts aeroports, AVEs i autopistes i molt poques escoles i hospitals. En part, en aquesta orientació turística d’Espanya i Itàlia hi trobem l’origen de la propagació del virus. Però mentre les autoritats es centraven en controlar el turisme xinès, els principals focus d’extensió del virus per Europa han estat alemanys i britànicsper la seva condició de centres de comandament del capital europeu, a més del país bancari que és Suïssa, i la seva densa relació amb Xina.

L’APARELL INDUSTRIAL ESPANYOL, CADA COP MÉS DEBILITAT, ES CENTRAVA ENTORN A AQUELLS SEGMENTS QUE ACOMPANYEN AL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ I EL TURISME.

L’esclat de la crisi financera de 2008 es va solucionar a través de diverses vies entre les que es poden destacar: forta expansió de la construcció a Xinaboom de les commodities i neoextractivisme amb l’ascens dels BRICSnova ronda de financiarització, agressiva irrupció del capitalisme de plataforma i un augment exponencial del turisme mundial. Les xifres del moviment de turistes internacionals –això vol dir que no compten els turistes domèstics que viatgen dins del seu propi país– són absolutament aclaparadores: s’ha passat del pic de 916 milions el 2008 a 1.400 milions de turistes internacionals el 2018. Aquí cal subratllar que la major part d’aquests fluxos es produeixen a Europa (50%) i Àsia (24,4%), precisament els espais més castigats en un primer moment per la pandèmia del COVID-19. Si una cosa han compartit tots els governs fins que l’emergència sanitària els ha colpejat, ha estat la persistència en intentar mantenir la “normalitat” per no espantar el capital i per a que no es paralitzessin els vols ni es tanquessin els aeroports. Finalment, de manera progressiva s’han anat cancel·lant vols i molts aeroports ja semblen descampats. La IATA(International Air Transport Association), el lobby aeronàutic, ha anunciat pèrdues milionàries i reclama elevades intervencions i ajudes públiques per tal de rescatar les companyies, a més de relaxament de normes per tal de recuperar la “normalitat”.

En el cas espanyol, després de l’esclat de la bombolla immobiliàrio-financera que rossegà els seus efectes sobre l’economia real, tot disparant la taxa d’atur sobre el 20%, s’articularen un seguit de polítiques orientades a crear un clima favorable al capital en nom de la recuperació econòmica i la creació de llocs de treball. Després del rescat bancari, l’objectiu fou el d’evitar la devaluació dels actius immobiliaris per la qual cosa es disposaren mecanismes per tal d’articular una nova ronda d’acumulació centrada en obrir l’habitatge al capital financer, entre d’altres a través de la creació de les Societats Cotitzades d’Inversió Immobiliària (SOCIMI). Un altre fet rellevant fou el profund canvi de les estructures accionarials del gran capital espanyol amb l’entrada dels agressius fons d’inversió en la major part de les empreses de l’IBEX35, tot destacant BlackRock, Vanguard i Norges Bank. L’altra peça del rellançament del cicle d’acumulació post-crisi 2008 s’articulà en torn al frenètic creixement de l’activitat turística. Així es passà del rècord històric dels 58,66 milions de turistes internacionals de 2007 a 83,7 milions el 2019, tot batent-se a partir de 2013 rècords any rere any. A més, aquest espectacular augment no només s’ha efectuat a les nomenades destinacions turístiques clàssiques, sinó que la turistificació global s’ha estès espacialment, amb forta incidència als espais urbansde la mà del capitalisme de plataforma amb la mercantilització turística de l’habitatge, el procés nomenat d’airbnbificació.

A més, les grans empreses hoteleres i les zones turístiques de sol i platja es varen veure beneficiades per paquets d’ajudes com crèdits tous de l’ICO, plans de reconversió turística, rebaixes normatives en matèria urbanística i ambiental per afavorir les inversions turístiques, etc. Així i tot, moltes companyies turístiques, que s’havien expandit durant els anys de l’eufòria econòmica abans de la crisi de 2008 en base a crèdit –concedit la majoria dels casos per caixes d’estalvi–, varen redefinir la seva política i prioritzar el pagament del deute. Això es traduí en una aturada en sec en la seva projecció internacional i la venda d’actius, fonamentalment hotels. És en aquest moment quan entra en escena el gran capital financer, que formarà part de l’accionariat de les companyies (per exemple Norges Bank amb el 3,5% de Melià International Hotels) i també és quan es constitueixen les SOCIMI hoteleres com Hispaniaque fou creada entre el grup Barceló i Azora, propietat de George Soros. Hispania fou adquirida posteriorment per Blackstone, que poc després adquirí la companyia Hotel Investment Partners (HIP), creada pel Banc de Sabadell per gestionar els seus actius en hotels, i que l’ha convertit en el principal propietari d’hotels d’Espanya. Aquest procés ha dut a parlar de la financiarització hotelera, però que es podria estendre a la resta de corporacions turístiques tal com quedà reflectit en la fallida de Thomas Cook.

Però aquest suposat “èxit turístic”, entès en termes de rècords d’arribades de turistes i beneficis empresarials, ha basculat sobre la reducció dels costos laborals i la flexibilització de la força de treball, que ha tingut com a conseqüència una creixent precarietat laboral. El gruix del treball turístic que ha crescut durant aquests darrers anys ho ha fet sobre un treball cada cop més devaluat i que, a més, s’ha aguditzat per la creixent financiarització del sector, que ha imposat unes relacions laborals molt més dures; els canvis tecnològics i de concentració de capital que han permès la penetració d’economies de plataforma en el turisme, que han precaritzat encara més el seu treball; i la mateixa disponibilitat de mà d’obra que troba difícil inserció en altres activitats.

DIAGNOSTICAR CORRECTAMENT LES CAUSES DE LA NOSTRA VULNERABILITAT ÉS CENTRAL PER EXIGIR I DEMANDAR POLÍTIQUES PÚBLIQUES QUE POSIN PER DAVANT LES NECESSITATS DE LA MAJORIA DE LA POBLACIÓ

En definitiva, la cada cop major especialització en el binomi turístico-immobiliari ha fet que bona part del teixit productiu espanyol s’hagi anat concentrant cada cop més en tot allò vinculat a aquestes activitats i conseqüentment s’ha anat reduint el pes de la resta d’activitats, tot confiant que el mercat internacional proveirà els recursos necessaris per a que el metabolisme de l’economia espanyola pugui funcionar. Així doncs, no és d’estranyar, quan s’analitzen els fluxos de materials que ingereix l’economia espanyola que una bona part d’aquests procedeixen de tercers països, al mateix temps que es produeixen unes enormes diferències regionals dins d’Espanya amb unes comunitats autònomes que són fonamentalment consumidores netes de recursos procedents de la resta de comunitats i d’altres països. Entre aquestes comunitats destaquen la metròpoli madrilenya i les comunitats hiperturistititzades –els dos arxipèlags–.

Crisi de legitimitats

És sota aquestes condicions estructurals en les que esclata la crisi del COVID-19 que sacseja la societat espanyola en aquests moments. A mesura que han passat els dies, entre el 19 de març, quan el BCE llança el programa d’emergència, i el 26 de març, en que es reuneix l’Eurogrup, la catàstrofe sanitària s’ha agreujat i l’economia global s’està enfonsant. El tema que hi ha sobre la taula és l’estratègia a seguir per fer front a la crisi del COVID-19 i les seves repercussions posteriors. A la reunió de l’Eurogrup es van mostrar cruament dues postures antagòniques: l’eix format per Àustria, Països Baixos i Alemanya, que sostenen que cada “pal aguanti la seva pròpia vela”, és a dir, que cada estat afronti la crisi amb els seus propis recursos; i l’eix format per un grup de nou països encapçalats per França, Espanya i Itàlia que reclamen un programa més ambiciós per fer front de manera coordinada i col·lectiva a la catàstrofe del coronavirus dins la UE, una mena de Pla Marshall suportat a través de l’emissió del coronabons. L’eix nòrdic s’oposa frontalment a aquesta proposta i, contràriament, defensa el tractament austericida pels països del sud. Un plantejament que, recordem, es cobra vides. Al darrera d’aquest posicionament tancat de les autoritats neerlandeses i alemanyes hi ha les postures colonials i racistes com les que expressava l’article de The Guardianque esmentàvem a l’inici d’aquest text. En aquest sentit, el ministre de finances neerlandès, Wopke Hoekstra –igual que l’anterior ministre de finances holandès, Jeroen Dijsselbloem, qui va afirmar que al Sud se malbaraten els diners en dones i alcohol–, es despullà quan, enmig de la reunió, va suggerir investigar per què alguns països no disposen de marge pressupostari per fer front a la crisi del coronavirus, tot donant a entendre que Espanya i Itàlia haurien malbarat els seus recursos. El primer ministre portuguès, Antonio Costa, qualificà aquesta postura de repugnant.

Davant dels discursos profundament racistes i colonials, que es tradueixen en acció política, i que tornen a fer referència a la singularitat cultural espanyola, o italiana, per culpabilitzar de la major incidència de la pandèmia en aquests països, cal tornar, novament, a l’economia política per tractar d’entendre què ens està passant. Diagnosticar correctament les causes de la nostra vulnerabilitat és central per exigir i demandar polítiques públiques que trenquin amb els dogmes neoliberals de l’austericidi i que posin per davant les necessitats de la majoria de la població. En aquests moments no és només el model turístic el que es veu qüestionat, és el mateix projecte europeu, cada cop més distanciat de les necessitats comuns, el que s’enfronta a una profunda crisi de legitimitat. I no és fortuït que en el context de l’Europa post-crisi l’extrema dreta s’hagi desplegat rabiosament recollint el creixent descontent social. La disputa per la gestió de com fem front a aquesta pandèmia marcarà el nostre futur immediat i probablement el del canvi d’època. Els nous temps, malauradament, estaran marcats per l’accentuació de les pertorbacions, de les que la crisi actual és l’avantsala. En aquests moments, ja no es tracta només d’exigir mecanismes de protecció que evitin que les conseqüències de la crisi la paguin novament les classes treballadores i mitjanes, sinó de posar en qüestió tot allò que ens ha dut a aquesta enorme fragilitat. La vida de la majoria és el que està en joc.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan són signats per la pròpia organització.

Segueix-nos

Segueix el nostre RSS Segueix-nos a Facebook Segueix-nos a Twitter Contacta'ns Telegram ATTAC España

20 aniversari d’ATTAC España

Economía para la ciudadanía

Vinyetes

Crida

No a todos los machismos - Forges

ATTAC Mallorca dóna suport

Crida


PAH


Plataforma contra l'ampliació de l'aeroport de Palma

Arxiu