El passat mes de novembre, la Conselleria de Salut va penjar a internet un projecte de “Pla de salut fins a l’any 2020”…

És necessari fer diverses consideracions per entendre el projecte:

Una qüestió inicial i bàsica que recull el document és el reconeixement de la insuficient dotació econòmica que ha tingut la sanitat pública de Balears crònicament. Això ja ve des d’abans del traspàs sanitari a les autonomies, i desprès de les transferències. Malgrat el reconeixement que fan de que tenim una sanitat infra-pressupostada, i situar-nos sempre manifestament per baix de la mitjana de despesa sanitària entre totes les CCAA, en cap moment no se’ls hi acut plantejar que tal vegada faria falta millorar aquest percentatge i almenys acostar-nos a la mitjana nacional.

- Ho van penjar de pressa i corrents, tant que ni es van adonar que els veritables autors encara figuraven en les “propietats “del document en pdf, i així ho vam poder veure tots els que ens vam baixar el document d’internet.

- Els autors reals del document de funcionament proposat per a la sanitat pública de les Illes Balears són en realitat una consultora que treballa per a la Fundació IDIS (“Instituto para el Desarrollo y la Integración de la Sanidad”), que representa els interessos de la sanitat privada a tota Espanya, amb caràcter de “lobby”.

- Sota l’aparença d’un document sobre propostes sanitàries i de salut pública es desenvolupen tota una sèrie de eslògans publicitaris que podien haver sortit de la més rància dreta insolidària i neoliberal. Els comentaris traspúen neo-liberalisme Thatcherià del més dur, arriben a considerar als malalts crònics com a causants de “despilfarro (sic)” pel consum de medicaments i de consultes que es veuen obligats a fer. A això se li diu preparar el camí del rentat de cervell oportú a les generacions més joves, i en principi sanes, per intentar fer-los creure que els culpables de la malaltia crònica són els propis pacients.

- Destapa projectes d’un futur ja cada dia més proper, per desgràcia, en el que el pilar i porta d’entrada al sistema sanitari com és l’atenció primària passaria a dependre orgànicament dels gerents hospitalaris de cada sector, –dins Mallorca els quatre hospitals d’aguts principals–. D’aquesta manera es buida de contingut tot l’ideari de l’atenció primària:

- La promoció de la salut, l’educació sanitària, l’atenció domiciliària, el control multidisciplinar dels pacients crònics i pluripatològics, etc. I lo que és pitjor, ja no tenen cap vergonya en destapar algunes propostes de privatització de la sanitat com per exemple:

- Creació d’una empresa que es dedicaria a l’atenció domiciliària dels pacients crònics. És a dir, fan desaparèixer les figures ja familiars del metge de capçalera i l’infermera de la família i en el seu lloc volen crear una empresa privada però amb pressupost públic. Aquesta empresa rebria subvencions públiques en funció del nombre de pacients atesos i a més els propis pacients haurien de “co-pagar” per la seva assistència domiciliària.

- Una altra proposta clarament desatinada i fora de lloc és la creació de la “Yoko-Teacher”. Aquesta és una figura existent al Japó, i que és una infermera que fa feina a les escoles, actuant com a primer contacte amb el sistema sanitari al qual deriva els nins que ho requereixen segons el seu parer. El problema és que aquí es plantegen fer un ús d’aquesta infermera de tipus limitador, actuant com a filtre d’accés per evitar les consultes a atenció pediàtrica. Es una autèntica pena que els redactors d’aquest informe no coneguin ni per referències la feina desenvolupada a alguns centres de salut de Mallorca per les infermeres que han dut “Consultes Joves” a centres escolars e instituts, que si tenen un autèntic motiu promotor de salut i fomentador de l’educació sanitària, sense caràcter restrictiu de les consultes.

- En tot el document es traspua un sentit economicista per damunt de tot, sense que hi hagi en cap moment una valoració prèvia de les xifres sanitàries pròpies de Balears i específiques per a cada un dels “problemes” que pretenen resoldre amb el document. Per exemple, no es menciona ni per aproximació la xifra de pacients crònics que es considera que hi ha a Balears, i quants d’ells requereixen atenció domiciliària; ni quina disponibilitat de personal sanitari requeriria el fet d’implantar una hospitalització a domicili que ja ha estat assajada en altres ocasions sense que els seus resultats en termes de cost-efectivitat justifiqui una planificació expansiva sense cap raonament previ.

- Es destapa la intenció de “construir” nous centres de salut, així com el nou hospital d’Eivissa, mitjançant la financiació privada (sistema PFI) i concessió, que ja sabem que és a la llarga un sistema moltíssim més car e ineficient per a les arques públiques.

- De passada ens plantegen qüestions com el co-pagament –molt divers, fàrmacs, estància hospitalària, etc–-, o millor deuriem dir re-pagament, perque un ciutadà que paga els seus impostos haurà aportat doblement a la empresa privada que gestiona la concessió gestora de l’hospital de torn…. Tindrem un sistema doncs més semblant a les autopistes de peatge que no als hospitals púlics!!

I per acabar, només comentar la falta de respecte que plantejar un pla a 8 anys vista com aquest, –i amb tota la transcendència que pot tenir per a la conservació de la sanitat com un servei públic i un dret–, deixant escassament un mes de temps perquè les entitats polítiques, professionals, ciutadanes, etc., si és que s’han pogut assabentar a temps, facin les seves al·legacions a un projecte en el que no han tingut cap participació perquè no han estat escoltades prèviament com hauria estat de menester.

Comissió de Sanitat

Damià Oliver

La indignació creix quan es constata el domini depredador d’uns pocs, que no s’acontenten mai, i d’uns servidors seus, polítics i mediàtics, que ens volen fer viure dins la mentida i l’engany per tal d’aconseguir, amb la menor resposta possible, els clars retrocessos en els drets i valors socials, laborals, democràtics i humans que ordenen les altes instàncies del capital financer i transnacional (això agrada en els mercats…idò s’ha de fer…això no…idò no).

L’exemple de les mobilitzacions de Tunísia i Egipte arriba a altres països amb règims clarament classificats com a dictatorials; però arriba també a països occidentals que, com ja hem dit, viuen, cada vegada més, dins la mentida i el servilisme a la dictadura dels mercats financers i de les transnacionals, que no esgoten mai les seves ànsies de negoci i poder.

Dins aquest marc, fora de partits polítics i de sindicats servils, es prepara a l’estat espanyol una manifestació de protesta i de reivindicació d’uns altres valors, molt diferents als monetaris. Una mostra de rebel.lió ciutadana en contra d’aquesta degradant situació. Es vol així obrir camí cap a una democràcia (govern del poble) real. Un camí que és en si mateix inacabable; però que segueix una direcció que és la contrària a la que ens volen fer seguir.

ATTAC Mallorca s’ha adherit a la campanya “Democràcia Real Ja!” que convoca manifestacions el proper 15 de maig a les principals ciutats de l’estat espanyol, a Palma també.

Ajuda a difondre la convocatòria i el manifest (informació a: www.democraciarealya.es).

Participa en la manifestació del diumenge 15 de maig (plaça d’Espanya de Palma a les 18:00)

María del Pilar Barceló – ATTAC Mallorca

Los eurodiputados del PP Rosa Estarás y Luis de Grandes se han sumado estos días a la campaña que desde hace tiempo está desarrollando el sector náutico dirigida a obtener la eliminación del Impuesto Especial sobre Determinados Medios de Transporte para los grandes yates. Este impuesto grava al 12% la primera matriculación de embarcaciones y buques de recreo u ocio o para la pesca no profesional o de deportes náuticos que tengan más de ocho metros de eslora cuando se destinen a ser utilizados en el territorio español por personas o entidades residentes en España o titulares de establecimientos situados en España. Los eurodiputados han puesto su grano de arena en la campaña induciendo a la Comisión Europea a pronunciarse sobre si dicho impuesto vulnera la legislación de la UE y el principio de libre circulación de personas y de libre prestación de servicios.

De pieza en pieza durante las últimas décadas los gobiernos se han dedicado a eliminar gran parte de los elementos que dotaban de justicia a un sistema tributario, esto es, un sistema en el que pagaran en mayor proporción quienes disfrutan de rentas superiores. El gran argumento neocons que ha conseguido arramblar con el principio de proporcionalidad y calar incluso en gobiernos que se autoconsideran progresistas es el de que el capital, los mega ricos, ante los impuestos se asustan y se van, y en este caso ya no pagarían ningún impuesto ni invertirían, por lo que se les ha de eximir o rebajar la carga tributaria para evitarlo.

Pero piensen en el caso que nos ocupa: hablamos de sujetos que pueden permitirse -para sus ratos de ocio- adquirir y mantener embarcaciones de entidad suficiente como para desplazarse de un país a otro, con las que consumen territorio (amarres), utilizan nuestras infraestructuras y contaminan nuestras costas. ¿De verdad creen ustedes que estos pobrecitos titulares de embarcaciones han de limitarse a pagar el IVA, como el resto de los mortales, que es lo que defiende el sector náutico, ahora con el apoyo de los eurodiputados del PP? A nuestro juicio no solo por su mayor capacidad económica, sino porque la utilización de dichas embarcaciones “acarrea costes sociales específicos en el ámbito de la sanidad, las infraestructuras y el medio ambiente a los que es preciso hacer frente” (Exposición de Motivos de la ley) lo justo es que paguen más que quienes ni tenemos ese nivel económico ni consumimos los recursos públicos que ellos consumen.

Es hora de que nos plantemos y digamos basta, que pongamos coto a ese constante chantaje construido sobre la falacia de lo mucho que nos va a perjudicar que se exija más a quien tiene más. Un Estado, más si se pretende que sea un Estado social de bienestar, necesita recursos para atender a sus fines y lo que no debemos permitir es que continúe ese sistema de “impunidad fiscal” de las grandes riquezas y los capitales. Exijamos lo que es justo también en el ámbito fiscal.

Salut, la privatització de la sanitat a les Balears

Jaume Giménez Duran – ATTAC Mallorca

El sistema sanitari de les Illes Balears sempre ha tengut unes característiques que el diferencien de la resta de l’Estat,

- La carència històrica d’equipaments sanitaris públics suficients, agreujada pel fet insular, va abocar a les classes mitjanes de la societat cap a l’assegurament privat. Al 2001 el 26,5% de la població tenia assegurances privades (dades de l’Associació Empresarial d’Assegurances d’Espanya“UNESPA”) xifra que va davallar al 2009 fins al 20% . En aquesta davallada van influir tant l’estancament de la renta per càpita com l’arribada d’un nombrós col•lectiu d’immigrants amb baix poder adquisitiu que han arribat a ser el 21,5% de la població empadronada i amb tarjeta sanitària, és a dir una proporció quasi el doble que a la resta de l’estat(1).

- El déficit històric als pressuposts per a Salut. La despesa per càpita en sanitat pública sempre ha estat de les més baixes de totes les comunitats autònomes o la menor. Al 2008 la despesa sanitària pública va ser de 1.182 €, per davall de la mitjana estatal 1.322€. Al 2009 aquesta despesa va augmentar només a 1.212 €. Això es pot veure traduït en alguns exemples referits a 2007:

-Nombre de llits/1000 habitants: 3,4 (per davall de la mitjana)

-Despesa per càpita a l’atenció primària: 117€ (la tercera més baixa)

-Mitjana de població assignada a cada metge de família: 1.820 (la més alta)

- La necessitat d’atendre tant als residents com a un notable volum de població flotant, en ser una comunitat que viu del turisme i multiplica la seva població a l’estiu. La sanitat pública mai creix prou com per arribar a amenaçar la quota assistencial de la privada (per exemple, llistes d’espera importants) a la qual sistemàticament se li deriva i concerta un percentatge valorable de la despesa sanitària.

Totes les “estretors” que el servei sanitari públic mostra són explotades per les asseguradores privades per oferir el seu producte amb l’ajuda dels mitjans de comunicació. Així es condiciona l’opinió d’una societat desenvolupada econòmicament en la qual s’ha incentivat la hiper-medicalització de la vida, per damunt de polítiques de foment de la salut pública, i a la que se li ha condicionat a un sobreconsum de serveis mèdic-farmacèutics i l’augment d’expectatives en els serveis hostalers oferts pels hospitals. No obstant això, no es difon tant en els mitjans de comunicació la manca de cobertura de les asseguradores privades en serveis oncològics -quimioteràpia-, en trasplantaments, en fàrmacs gratuïts per la SIDA, en diàlisi, en medicina intensiva, etc. que si ofereix la sanitat pública amb les millors garanties de qualitat.

Des de fa molt temps s’ha anat imposant en el món de la gestió de la sanitat pública la idea que cal gestionar com privat allò que és públic. L’exemple d’això és el cas de l’Hospital Son Espases, el més gran i de referència per a la comunitat. S’ha privatitzat la gestió no sanitària del major hospital sense que hi hagi hagut quasi cap oposició o crítica per part de sindicats ni de partits. És més, hi ha hagut tal continuisme amb el que va establir el govern anterior que fins i tot s’ha mantingut una costosa campanya publicitària del nou hospital per tota l’illa, tot i estar en un any de retalls de sou a tots els treballadors sanitaris i funcionaris.

El sistema escollit per a la construcció del nou hospital ha estat el d’un “partenariat públic privat” (PPP) amb finançament d’iniciativa privada (PFI). És un despropòsit que es facin elogis d’aquest sistema de construcció quan sense cap mena de dubte és el més car per a la Comunitat. Els bancs presten a les constructores privades a un interès més elevat que a l’administració pública sempre, a més les PFI han de repartir dividends als seus accionistes (15-25%) i els costos administratius de la negociació de contractes i consultories són molt més elevats per la seva gran complexitat. Nombrosos estudis després de 15 anys d’experiència en el Regne Unit i fins i tot un recent informe de l’OMS evidencien que aquest sistema és molt més car(2).

Segons els comunicats de premsa de la Conselleria de Salut, el Govern de les Illes Balears haurà d’abonar 36 milions d’euros cada any des del 2010 fins al 2039, en concepte de lloguer amb dret final a propietat sobre el nou Hospital Son Espases. Aquest cànon està compost per una part fixa anual de 15,5 milions i una altra variable “per serveis” que sumarà 21,5 milions. A aquesta suma s’ha de restar al voltant d’un milió anual per la participació de l’administració pública en els beneficis d’explotació de l’aparcament i els espais comercials de l’hospital. La unió d’empreses que es fan càrrec de l’explotació durant aquests 30 anys del nou hospital rebran en total de la Comunitat Autònoma Balear almenys 1.050 milions d’euros, o el que és el mateix gairebé 180.000 milions de les antigues pessetes. La mateixa concessionària explica a la seva pàgina web que l’hospital ha costat 235 milions d’euros en infraestructura i 85 en mobiliari i tecnologia. Això suma 320 milions en total, no obstant això la “hipoteca” que ens presenten ens costarà més de tres vegades el que ens han prestat. Aquestes empreses tenen noms i cognoms i són entre altres: Banc de Santander, la UTE de constructores FCC, Dragados, Llabrés Feliu i Melchor Mascaró etc.

D’altra banda es redueix el nivell d’informació i transparència en la gestió tot i prestar un servei públic i empitjorarà la qualitat assistencial, ja que per aconseguir beneficis la concessionària reduirà personal el que redunda en menor qualitat(3). De fet ja ha estat així desapareixent les tres nutricionistes que controlaven els àpats dels malalts. A més es condiciona i redueix la capacitat d’inversió durant anys. Si l’anterior Hospital Son Dureta tenia un cost d’explotació que requeria almenys el 25% del pressupost total de la Conselleria de Salut, imaginem quina fracció s’endurà el nou.

La concessionària explotarà durant 30 anys com a empresa privada amb ànim de lucre tots els serveis no estrictament sanitaris de l’hospital, des del manteniment integral de l’edifici, gestió de residus, seguretat, bugaderia, gestió de l’arxiu de documentació clínica i administrativa, gestió del personal no sanitari, neteja i servei de restauració per als pacients, fins a l’aparcament, que per cert cobrarà a tots els treballadors també. Les cafeteries i comerços que s’instal•laran hauran de pagar un lloguer a la concessionària. Tots aquests negocis al voltant recorden més a un aeroport que a un hospital, potser per això la desmesura en la grandària dels edificis. I per cert, una altra desmesura és el preu per aparcar el cotxe per al públic que ha d’acudir a consultes de l’hospital o visitar malalts, pagaran 1,40 € per hora d’aparcament(4, 5).

Potser de moment ningú notarà la diferència en el funcionament d’altra banda dins de la sanitat pública, almenys en principi. Però hem d’adonar-nos que s’ha privatitzat ja tot el que envolta a l’estricte funcionament sanitari… no ha de resultar estrany per a ningú en un futur immediat que es comenci a atendre al públic per part de personal sanitari privat o privatitzat, com ja ha succeït a la comunitat de Madrid. Una última reflexió sobre la diferència contrastada de resultats en salut: privatitzar la neteja comporta menys personal, més infeccions intrahospitalàries i per tant major risc de mortalitat per als pacients. Segons un informe de la National Audit Office (NAO) de Gran Bretanya, 20 de 23 hospitals amb mala neteja havien privatitzat el servei (6).

Seria bo que a Balears es comencés a dignificar la gestió pública eficaç del que és i ha de ser públic, sense ànim de lucre. No existeix en el món cap mútua o asseguradora privada que pugui proporcionar un servei semblant al del Sistema Nacional de Salut i amb qualitat contrastada. No obstant això ens volen vendre que el millor està a la privada.

Bibliografía:

1.- Memòria del CES sobre l’economía, el treball i la societat de les Illes Balears. Anys 2008 i 2009.
2.- Public-private partnerships for hospitals. McKee, M. et al. Bulletin of the W.H.O. November 2006, 84(11).
3.- Análisis de la Iniciativa de Financiación Privada (PFI). Concesiones de obra para construir hospitales. Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública (FADSP).
4.- Las empresas propietarias de los nuevos hospitales de Madrid han recuperado en sólo 4 años, más del 90% de la inversión que efectuaron. CoordinadorAnti-Privatización de la Sanidad Pública de Madrid (CAS).www.casmadrid.org.
5.- Gran Bretaña: los beneficios de los aparcamientos en los hospitales se multiplican por cinco respecto a los costes. Coordinadora Anti-Privatización de la Sanidad Pública de Madrid (CAS).www.casmadrid.org.
6.- The Management and Control of Hospital Acquired Infection in Acute NHS Trusts in England. John Bourn National Audit Office Comptroller and Auditor General. 7 February 2000. http://www.nao.org.uk//idoc.ashx?docId=02268660-34bb-455d-a72c-82dd3e248523&version=-1

María del Pilar Barceló

Recuerdo en Burkina Fasso la imagen de las mujeres acarreando agua en grandes recipientes sobre su cabeza (a menudo con un niño cargado a la espalda). Las mujeres andaban largos trechos, al margen de la carretera de tierra rojiza que todo lo empolvaba, desde alguna remota fuente hasta su aldea. Me imagino su cara de estupor si vieran a los hombres y mujeres de nuestra isla igualmente cargados con botellones de agua desde el supermercado hasta su vivienda, pese a disponer de agua corriente (y potable) cómodamente suministrada a domicilio y a un precio asequible.

El pasado mes de julio la Asamblea General de las Naciones Unidades, “notando con viva preocupación que alrededor de 884 millones de personas no tienen acceso a agua potable y salubre”, “que cerca de 1’5 millones de niños menores de 5 años mueren y 443 millones de días de escuela se pierden cada año por las enfermedades de origen hídrico o vinculadas a la ausencia de servicios de saneamiento”, y “constatando la importancia que reviste el acceso equitativo a un agua potable salubre y limpia y a los servicios de saneamiento, que forman parte integrante de la realización de todos los derechos humanos” ha declarado que el derecho a un agua potable salubre y limpia es un derecho fundamental, esencial al pleno ejercicio del derecho a la vida y de todos los derechos humanos. Derecho que sin duda contemplan de un modo muy distinto la mujer de Burkina Fasso -por las penurias que su privación le comporta- y un ciudadano balear, porque la verdad es que en el Occidente ¿desarrollado? el derecho al agua se revende a los mercaderes. No sólo a los que comercializan el agua embotellada. Y si no que se lo pregunten a los vecinos de Llucmajor, que este verano han pasado varios días sin una gota.

¿Qué cómo ha sido eso? Pues verán, en Llucmajor, como ocurre cada día en más municipios, la gestión del agua se privatizó en su día y ahora corresponde a Aqualia (Aqualia Gestión Integral del Agua SA, para ser exactos) . Quizá no les suene el nombre pero no se trata de una empresa menor: pertenece al grupo Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) . Sólo en España Aqualia gestiona 850 municipios, con una población atendida de más de 13 millones de habitantes. También tiene presencia en Italia, Portugal, Argelia, China, México, República Checa y Polonia.

El pasado mes de julio más de quince mil vecinos de varias urbanizaciones de Llucmajor se quedaron sin agua durante varios días por la rotura de las instalaciones. Qué pasó exactamente no lo sabemos. El Diario de Mallorca publicó que “el fallo de la bomba principal provocó un efecto dominó y la caída del servicio” y que “la bomba principal y la de repuesto fallaron provocando una avería general en el sistema de abastecimiento de agua” (DM 17-7-2010), pero la versión popular, lo que se rumoreaba entre los vecinos, es que primero se había roto una bomba y no se había arreglado, luego otra y no se había arreglado, luego otra y no se había arreglado, hasta que había caído la última. En otras palabras, que la empresa no había gastado en mantenimiento de la infraestructura de abastecimiento como debía.

Algo debe haber cuando el Ajuntament (que tan diligentemente había otorgado la concesión a Aqualia), con la misma diligencia -y con el fin indudable de desviar la mirada de los perjudicados a esta última empresa y evitar reproches por el otorgamiento de la concesión- echó Aqualia a los leones, esto es, “el Ajuntament anima a los afectados por el corte de agua a reclamar compensaciones” (Última Hora 27-7-2010); más aún, el alcalde incluso dio a entender que no descartaba apartar a Aqualia de la gestión del suministro de agua potable (Última Hora 29-7-2010), si bien luego se hizo el silencio.

Han trascurrido dos meses desde entonces y nada sabemos de las diligencias informativas que se abrieron, pero todo apunta a que efectivamente no se llevaron a cabo las inversiones comprometidas y que por ello el mal estado de las instalaciones pudo llegar a provocar la rotura de una pluralidad de elementos y el colapso del sistema. Nada que no sepamos. ¿Va a gastar la empresa concesionaria en el mantenimiento de unas instalaciones de las cuales no es propietaria y que va a abandonar cuando termine su contrata, o va a funcionar con la mínima inversión para incrementar su beneficio?

Sin embargo, como hemos dicho, cada día son más los municipios que apuestan por estas fórmulas privatizadoras en la gestión del agua.

En el tablón de anuncios de mi despacho hay una viñeta. Uno le pregunta al otro:” El agua, ¿es un derecho o una mercancía?” Depende de si la necesitas o si la tienes, dice el otro. Aquí parece que la tenemos y la revendemos, ay nuestra alma de mercaderes. Así nos luce el pelo.

http://www.aqualia.es/
http: //comunicacion.fcc.es/index.html

Joan Buades

Desde finales de la Segunda Guerra Mundial, el sector de la aviación ha gozado de un estatuto especial que le evitaba pagar impuestos sobre el combustible. Esta excepcionalidad fiscal, que ha sido uno de los pilares del enorme boom de la aviación comercial y turística a partir de la desregulación de los cielos a partir de los años noventa, ha permitido el florecimiento y rápida expansión del turismo de “todo incluido” y los vuelos low cost.

En tiempos de incertidumbre y necesidad de acometer medidas reales para hacer frente al efecto invernadero, el lobby del transporte aéreo pareciera que conseguiría mantener su estatuto privilegiado como si el boom de la aviación fuera inocuo para el clima. Así, la Convención de Kyoto de 1997 continuó exonerando al sector de toda responsabilidad global. El fiasco de la Conferencia de Copenhague fue, asimismo, celebrada por los grandes mayoristas de viajes por cuanto estaba previsto que en el nuevo tratado de protección climática el sector debería asumir reducciones reales importantes en emisiones. Lo que estaba y está en juego es reconocer la verdadera factura climática del turismo y la aviación, tradicionalmente tildada de “marginal” (como máximo generarían el 5% de las emisiones totales). En los últimos años, incluso la propia Organización Mundial del Turismo (OMT) ha publicado informes donde se reevalúa extraordinariamente al alza la relevancia climática de la actividad turística y aérea, que se acercaría a un 14% de las emisiones letales1. Junto a la deforestación, pues, estaríamos ante una de las actividades clave del Apocalipsis climático en marcha…

Por ello, la aprobación estos días por parte del gobierno alemán, uno de los estados emisores de turistas más relevantes del planeta, de un impuesto climático sobre los billetes de avión puede calificarse de hito sin precedentes. Rompiendo un tabú de décadas, un gobierno de centroderecha en un estado industrial del Norte, introduce un impuesto a cuenta del deterioro climático que conlleva el desplazamiento aéreo y lo repercute individualmente en los billetes2. La cuantía varía significativamente por trayecto, atendiendo precisamente a su muy diferente repercusión para nuestro clima común. Así, distingue tres áreas: cercanas (+8 €), medianas (+25€) y lejanas (+45€)3. A pesar de su evidente modestia, no hay duda que se está rompiendo un tabú y tendrá una influencia clarísima en el horizonte de crecimiento de las low costs y del turismo internacional transcontinental entre, por ejemplo, Europa y el Caribe, México y Centroamérica.

Alemania no está sola. El nuevo gobierno británico, de conservadores y liberales, incluyó en su programa el incremento notable de la llamada “Air Passenger Duty”, la tasa individual sobre el billete de avión. El motivo sería la propuesta de los liberales de usar esta tasa como una herramienta en la reducción de gases invernadero producto de este sector tan subsidiado e irresponsable con el clima. La decisión a día de hoy no está tomada, sólo aplazada hasta el otoño ante la presión de touroperadores y compañías aéreas4. Pero el ejemplo alemán, sin duda, puede resultar clave. Parece, pues, que los tiempos y no sólo el clima está cambiando.

La pregunta ahora es qué van a hacer los gobiernos del Sur como los del Caribe y Centroamérica ante este fin de la impunidad climática de las compañías aéreas y las transnacionales turísticas. ¿Todo su empeño se seguirá dirigiendo a bloquear los progresos en protección climática o, por primera vez, intentarán formular alternativas económicas con sentido ambiental para que sus países tengan un presente mejor, aunque sea con menos turismo depredador y lejano? En todo caso, algo parece moverse incluso en lobbies regionales como el Consejo Centroamericano de Turismo (SITCA), que, por si acaso, este mismo agosto acaba de proponer que el turismo se integre, a partir de ahora, en la Estrategia Regional de Cambio Climático5.

Joan Buades es Investigador de ALBA SUD – www.albasud.org

Notas:

1 Véase “Copenhague y después. El turismo y la justicia climática global” en http://www.albasud.org/detallespublicacion.php?id=23&section=3
2 http://www.caribbeannewsdigital.com/es/noticias/33854/alemania_entra_en_vigor_el_polemico_impuesto_sobre_pasajes_aereos
3 http://www.spiegel.de/reise/aktuell/0,1518,715126-2,00.html
4 http://www.telegraph.co.uk/travel/travelnews/7846901/Chancellor-delays-decision-over-Air-Passenger-Duty-reform.html
5 http://www.sica.int/busqueda/Noticias.aspx?IDItem=51865&IDCat=3&IdEnt=11

Artículo Publicado en Rebelión

Irene Salamanca

Sembla que xerrar de fracàs escolar és sinònim de xerrar de fracàs d’un sistema educatiu determinat, o del sistema educatiu en general, la qual cosa té poc sentit. Així es planteja sempre quan es parla del tema, i així, per tant, els anàlisis, els arguments i les crítiques giren entorn a l’ensenyament: als centres escolars, al professorat, a les matèries i als seus continguts,… És curiós que no es plantegi, quasi mai, només amb algunes referències puntuals, l’altra cara, ineludible, de la qüestió: l’aprenentatge dels al·lots, quan precisament són ells els que suposadament “fracassen”, si seguim el fil del llenguatge emprat.

I és que molt sovint el llenguatge emmascara les coses; més ben dit, s’utilitza per emmascarar la realitat.

L’escola, és a dir, el sistema educatiu, l’ensenyament reglat, l’aprenentatge formalitzat,… no és més que una part de la realitat dins la vida dels nostres al·lots, una realitat que, tota ella, els “ensenya” i els fa confluir en una institució anomenada “escola” (qui diu escola, diu institut, guarderia,… i fins i tot Universitat, ara més que mai). Des de moltes teories diferents s’afirma que l’escola educa per a la vida i precisament aquí està, al meu parer, la clau de la qüestió, i la de l’emmascarament.

Els currículums de les matèries, els objectius de les etapes educatives, les orientacions didàctiques i pedagògiques, les activitats formatives per al professorat, la normativa d’avaluació, etc., fins i tot malgrat la seva patètica inestabilitat i multiplicitat, està plena de “bones formulacions”, que no “d’intencions”:

• Els continguts i els objectius contemplen els aspectes més actuals i més innovadors del nostre món . Oblidem per un moment les mancances de recursos materials i humans per aplicar-los.
• L’educació en valors, en valors democràtics i humanistes com la solidaritat, la tolerància, la igualtat, el progrés, el coneixement, la llibertat, la participació,… hi són presents a tot arreu, molt a pesar dels que han lluitat per a què desapareguin.
• La reglamentació, la previsió, la supervisió,…, en definitiva, l’organització del procés educatiu és, teòricament, minuciosa; jo diria que fins i tot ridícula i inútilment per burocratitzada.

Però, sense entrar ara en quina és la pràctica real de tot plegat sobre la qual es venen formulant des de fa molt de temps tot tipus de crítiques, la majoria d’elles molt encertades (no totes, al meu parer), tot això segueix sent només una part de la realitat que educa els nostres al·lots.

Potser abans, fins a meitat del segle passat, l’escola era, després de la família, la institució que educava els nins i els joves, i la primera i quasi única institució que instruïa. La situació ha canviat de dalt a baix. En aquests moments la família ha perdut en gran part la capacitat i la credibilitat per educar, i no hi ha que atribuir-ho a la crisi del model familiar tradicional i quedar-se tan ample amb el veredicte. El que és lògic, precisament, és que, si tot va canviant al nostre voltant amb el pas del temps, la família també canviï i evolucioni. Les formes del passat no poden configurar el futur, s’han de conformar amb el seu paper de fer la transició. No ens enganyem, sobretot els docents: el problema de fons no és a la família; aquesta és simplement una mostra del problema.

El fracàs escolar és l’expressió i el resultat obvi del model social, ideològic i econòmic en el qual vivim, un model defensat i enaltit pels mateixos que, des del poder, xerren i xerren de fracàs escolar i es dediquen a intentar establir mesures pal·liatives per afrontar-lo sense cap intenció d’arribar al problema de fons. És una de les mostres més escandaloses d’hipocresia, de la doble moral política, perquè, sabent quin és aquest problema de fons, miren cap a un altre costat.

Els al·lots fracassen perquè l’escola no els importa, no els importa el que s’ensenya, no els importa aprendre el que l’escola els ensenya. A l’informe executiu de l’Avaluació de diagnòstic de les Illes Balears 2008 – 2009 fet públic recentment apareix un 39 % de l’alumnat d’ESO enquestat que així ho manifesta. Per a molts això resulta una prova evident de què els joves actualment estan perduts, que són “un desastre” per dir-ho d’una forma senzilla. Realment, si no anem un poc més enllà en analitzar el per què d’aquest fet, la cosa resulta depriment, i l’informe, per desgràcia, no va més enllà. Aconsella el de sempre: la motivació a les classes, les activitats pràctiques, la connexió dels continguts i de les explicacions amb la realitat de l’alumne,…, tot el que sempre s’ha dit i que, any rera any, resulta de cada vegada més inútil. L’informe no diu, ni tan sols insinua, que els alumnes aprenen molt més, moltes més coses que els interessen, fora de l’escola, a través d’aquests mitjans de comunicació i de (des)socialització tan atractius i tan adictius, tan ben presentats i tan manipuladors, tan motivadors i tan adaptats als seus interessos (i als dels grans propietaris dels mitjans de comunicació, evidentment). La veritat és que posa a l’abast t de tothom, amb tota la facilitat del món, un allau de coneixements immens, el coneixement global d’Internet per exemple, sense demanar rendiment ni resultats del que hom ha après, sense compromís ni exigències. Això sí que és aprendre segons els interessos de cadascú i cadascú segons el que el motiva i res més: música, futbol, geografia, esoterisme, història, moda, ciències naturals, astronomia, poesia,… A més a més l’escala de valors està molt ben definida i respon al moment evolutiu dels alumnes: els diners, el consum, l’èxit social, el culte al cos, la satisfacció dels desitjos, el sexe, l’emulació, l’instint gregari,… Per què els ha d’interessar l’escola?.

A casa, pares i germans, veïns i amics, tampoc viuen, majoritàriament, el món de l’escola; viuen Belén Esteban y Tele 5, la passió de la Lliga i del Mundial de futbol, l’obligació de bauxa el cap de setmana, la il·lusió-necessitat de comprar una moto o un cotxe millor, de fer-se una piscina, de tenir una tele nova més moderna,… o, en alguns casos i moments, l’angoixa de poder arribar a final de mes com sigui amb els doblers de l’atur sense haver-ne de demanar a algun familiar. El que l’escola predica, coneixements o valors, és només per a l’escola, perquè la vida real, amb els seus interessos i els seus problemes, no hi té res a veure; la tele i el Facebook ho corroboren.

Però, sobretot, per què preocupa tant a les altes instàncies polítiques el fracàs escolar quan permeten i col·laboren amb la immundícia dels mitjans de comunicació de masses i amb la publicitat que, saben molt bé, tenen els seus receptors principals en els joves?. Com es pot entendre un reportatge, una notícia o un col·loqui sobre l’anorèxia o la bulímia amb un tall publicitari de productes per amagrir?. Per què es parla de la delinqüència i dels grups violents de joves i a continuació s’emet una sèrie amb un al·lot/a protagonista que és model-víctima-heroi de la violència?. Per què pràcticament ja no hi ha cinema a la televisió abans de les 12h de la nit i tot són sèries i “teleplays”?. S’és conscient que als joves se’ls presenta la confrontació política no com a una confrontació ideològica amb base històrica sinó com a un partit de futbol Barça – Real Madrid?. Algú pretén que els al·lots creguin que el raonament, la discussió i l’argumentació tenen algun valor veient els programes televisius de debat sobre assumptes del tot barroers que transcorren a crits i amb insults?. Quin valor pot tenir per a un jove el coneixement quan els triomfadors promocionats en tots els àmbits de la comunicació són, majoritàriament, persones que fan ostentació constant de la seva incultura i de la seva manca d’educació o, simplement, no la tenen?. Quina nina es pot creure que per aconseguir de veres la igualtat i la dignitat com a persona és necessari la intel·ligència i no basta anar ensenyant les mames per ser més que les altres?

Se m’ocorren un munt més de preguntes – exemple de com a l’escola oferim el contrari del que ofereix el món, és a dir, de com qui engega els programes educatius s’omple de glòria amb continguts lloables mentre la resta dels seus col·legues treballen dia a dia, des de la política i a través dels mitjans de comunicació, per mantenir el “el millor dels sistemes possibles” basat en una escala de valors absolutament oposats però imprescindibles per a la seva subsistència.

El fracàs escolar és, en gran mesura, l’èxit del sistema: aconsegueix al·lots que pensen poc i consumeixen molt, com a mínim tot el que poden; que no són crítics sinó dòcils a la manipulació; que tenen pocs coneixements, només un petit grup privilegiat els aconsegueix; que arriben amb molt de temps a saber fer coses sense plantejar-se ni com, ni per què, ni per a qui; que no tenen capacitat de resposta davant els problemes, manco col·lectiva, perquè sempre han sigut receptors passius i no agents actius. L’únic que passa és que, de vegades, com les crisis, el fracàs escolar s’escapa un poc de les mans.

Joan Buades

Dos mesos després del fracàs de Copenhaguen, es van acumulant els indicis que el “pitjor escenari possible” va obrint-se camí. La patriotera actitud del President Obama a la Cimera ha acabat d’enterrar qualsevol escletxa de compromís real dels EUA amb la protecció del clima. En un pas més cap a la seva “normalització” institucional, Obama acaba de donar un gir radical, pronuclear, a la política energètica del principal estat contaminant del planeta prometent avalar amb 8.300 milions de dòlars dues noves centrals nuclears a Geòrgia, trencant amb 30 anys de congelació de nous projectes davant el temor a nous accidents com el de Three Mile island (Pennsylvania, EUA, 1979) o Txernòbil (Ucraïna, 1986). Si a Copenhaguen va prometre, patèticament, 85 milions de dòlars en energies netes (el 1% de l’aval nuclear!), ara remata la jugada amb el vell argument de les corporacions que “l’energia nuclear és la millor tecnologia per reduir les emissions hivernacle”.

La sortida de l’armari atòmic del president nord-americà, ha coincidit en el temps amb la dimissió d’Ivo de Boer com a cap de la diplomàcia climàtica de l’ONU i cap visible de la Cimera de desembre. Més enllà de la coneguda excusa de l’esgotament personal, la renúncia deixa en evidència dues tendències de fons. La primera és que la reunió de Cancún (l’anomenada COP-16) de final d’any a Mèxic està condemnada al fracàs per la falta d’interès real dels principals estats i corporacions industrials (de Xinamérica a la UE passant per l’Índia i Brasil) , els mateixos que van fer fracassar la cimera més important mai celebrada des del naixement de les Nacions Unides el 1945. En segon lloc, De Boer marxa a KPMG, una gran consultora financera internacional, ja que, segons confessa, “sempre he mantingut que mentre la política ha de proveir el marc polític adequat, les solucions reals han de venir de l’economia”. És a dir, no hi haurà un nou “desastre” diplomàtic i polític com el de Copenhaguen perquè el problema climàtic passarà a ser gestionat des de les corporacions transnacionals i les seves assessories financeres a sou.

Aquesta manca de perspectives reals de polítiques actives de protecció del clima planegen sobre la viabilitat del projecte Yasuní-ETT a l’Equador, la proposta més innovadora presentada a Copenhaguen per evitar noves emissions petrolieres, protegir la selva i les comunitats que hi ha i consolidar una cooperació Nord -Sud basada en la idea de reparar el deute històric climàtic. A les primeres de canvi, el president equatorià Correa no ha dubtat a tirar per la borda aquest projecte emblemàtic per tornar al “business as usual” amb les petrolieres que estan destrossant l’Amazònia. Com resumeix el setmanari alemany Die Zeit, “una esperança menys”.

Sent pèssima encara que en cap cas sorprenent aquesta ressaca posCopenhague per a qui hagi seguit les nostres cròniques sobre la Cimera, en realitat, el més important que s’està coent a la cuina de l’anomenada “superclase global” és l’assassinat del IPCC, el Panell Internacional del Canvi Climàtic, l’organisme científic auspiciat per l’ONU que ha anat generat els informes tècnics que justifiquen l’alarma global climàtica. Enmig del caos global, les corporacions intenten aprofitar la “finestra d’oportunitat” de qualsevol error de transcripció de dades com “prova” de la mentida universal de l’escalfament global. Aquests col.laboracionistes del terrorisme petrolífer recolzen la seva tasca de sabotatge en el treball sofisticat i subtil de serveis secrets d’elit, segons David King, conseller científic en cap de Tony Blair entre 2000 i 2007 ( Le Monde , 03/02/2010). El seu objectiu és la voladura del consens científic i el seu ressò comunicatiu sense fronteres. Impedir que la realitat de la desigual vulnerabilitat del Sud i Nord davant el canvi climàtic sigui coneguda és la seva prioritat absoluta per les implicacions polítiques i de seguretat que suposarien per al poder corporatiu global. Res temen més que l’aparició del 5è Informe Climàtic Global, previst per a 2014, i centrat en els impactes regionals detallats de la catàstrofe en marxa. Malauradament per als seus bruts interessos, fins i tot el prestigiós economista neoliberal Nicholas Stern, famós pel seu informe del 2006 sobre el risc econòmic del canvi climàtic, no només acaba de desmentir els dards negacionistes sinó que reconeix que ha “subestimat els perills de l’escalfament global “i que els seus costos podrien ser molt superiors als que havia calculat si seguim fent com si el clima no importés (Le Monde , 13.2.2010).

Joan Buades, membre d’ALBA SUD

Article publicat a http://www.albasud.org/

María del Pilar Barceló

Hace diez años la única agua que bebíamos era el agua corriente. En mayo de 2003 la revista Emprendedores incluía un artículo subtitulado “Coca Cola, Pepsico, Damm, Osborne: por qué los gigantes atacan el mercado del agua”. Estas multinacionales habían decidido diversificar su producción potenciando o creando sus propias marcas de agua por la excesiva madurez de sus sectores de origen (cerveza, refrescos, licores) en los que a largo plazo no se esperaban importantes crecimientos y porque simultáneamente el sector del agua envasada estaba en fase de expansión con incrementos medios del 10%. En la misma línea, el 14-3-2004 El Mundo hablaba de “La guerra por el control del agua envasada: Danone, Vichy, Nestlé y Pascual se disputan el monopolio de un mercado que mueve en España cerca de 500 millones de euros y ofrece grandes expectativas de crecimiento”.

Las potentes campañas desplegadas por las grandes empresas han conseguido contra toda lógica que pese a que por nuestros grifos fluye agua potable ahora muchas familias sólo consuman agua embotellada. Más aún. Al día de hoy estas compañías ya no se conforman con vender botellines (o garrafas), ahora ya quieren comercializar la misma agua del grifo, o lo que es lo mismo, el agua ha pasado de ser un derecho de los ciudadanos y un servicio público a ser una mercancía.

Estas sociedades, buscando continuamente nuevos nichos de negocio, pretenden explotar ahora el suministro de agua que había sido asumido por las corporaciones locales. Y muchos ayuntamientos, regidos por partidos imbuidos de neoliberalismo o a veces faltos de liquidez y ávidos de allegar recursos, acuerdan la privatización de este servicio.

El Ayuntamiento de Calvià reúne las dos condiciones. Por una parte el Partido Popular que lo rige, siguiendo a rajatabla los axiomas del Consenso de Washington asume con pleno convencimiento una línea de actuación consistente en “privatizar empresas, liberalizar la economía, eliminar monopolios y fomentar la competencia”, como recordaba Aznar en un discurso de 2007. Por otra, el Ayuntamiento de Delgado desde hace tiempo está recurriendo a fórmulas cada vez más estrambóticas para la obtención de liquidez, como el intento de subastar 14 solares públicos (Diario de Mallorca 21-11-2008) o el hecho de otorgar una puntuación máxima en la adjudicación de la explotación de las playas a quien ingresara los cánones que correspondería pagar entre 2009 y 2023 (Última Hora 16-1-2009)

Ahora el Ajuntament de Calvià ha acordado privatizar por cincuenta años el servicio de suministro de agua potable del municipio a cambio del pago de una cantidad inicial mínima para la adjudicación de 15 millones de euros, más 2’5 millones los cuatro primeros años y 1 millón del quinto al octavo año, y el 5% del agua facturada durante el resto del periodo de adjudicación.

Desde el punto de vista de las finanzas municipales esto es tanto como pan para hoy y hambre para mañana. Liquidez inmediata en época preelectoral, y descapitalización de la empresa municipal Calvià 2000 que privada del único sector económico rentable del conjunto de su actividad corre el riesgo de verse abocada a su desaparición, con lo cual tengan por seguro que el PP aprovechará para reiterar que las empresas públicas no son rentables y que lo que se ha de hacer es privatizar (aún más).

Desde el punto de vista de la ciudadanía, tampoco se entiende qué beneficios esperan alcanzar.

Hasta la fecha el abastecimiento del agua en el municipio estaba gestionado por tres operadores que tenían asignadas diversas zonas territoriales: La “Compañía de Aguas Paguera, S.L.”; “Aguas del Término Municipal de Calvià, S.A.” (Aterca), perteneciente al grupo Agbar; y la empresa municipal “Calvià 2000, S.A.”. Mientras para el año 2010 Calvià 2000 proporciona un servicio de calidad, sin incidencias, a 1,4754 €/m3, en el caso de Aterca y Aguas de Paguera se valora en 1,6844 y 1,6772 €/m3, respectivamente.

Por otra parte y pese a que la necesidad de inversiones ha sido el argumento utilizado por el Ayuntamiento para acordar la privatización no resulta de las condiciones exigidas al concesionario que incluyan una inversión superior a la que ha venido realizando en el último trienio Calvià 2000.

Añadir que el Ayuntamiento prevé que en el año 2019, al vencimiento de la concesión que ostenta actualmente la Compañía de Aguas de Paguera SL, se incorporará la gestión del abastecimiento de la zona asignada a esta empresa, y en el año 2025, al vencimiento de la concesión que ostenta Aterca, también se incorporará la gestión del abastecimiento de las zonas correspondientes a esta empresa, de tal modo que finalmente el servicio será prestado por un concesionario único, que será precisamente el que ahora resulte seleccionado para asumir la gestión del suministro de agua potable actualmente competencia de Calvià 2000, lo cual aumentará sustancialmente las expectativas de negocio. ¿Negocio de quién? Probablemente de alguna multinacional del agua. Recordemos que en Catalunya acabamos de asistir al traspaso del 75% de las acciones de Agbar, hasta entonces participada mayoritariamente por La Caixa, a la multinacional francesa Suez, que pasa a controlar los sistemas de abastecimiento de aproximadamente el 80% de la población catalana.

Como indica el Manifiesto para pedir la municipalización de la gestión del agua en Catalunya, “el agua es un bien público de interés general que no puede considerarse como mercancía sujeta a los intereses comerciales. Tiene que estar organizada y debe ser gestionada por las administraciones públicas”, y ello “desde una óptica eficaz, eficiente, sostenible y socialmente responsable”. Pues eso. El agua es un derecho, no una mercancía.

Joan Buades

La última semana ya. Tras años de negociaciones previas en una jerga para iniciados, llegó la hora de la verdad para el clima común. Como sospechábamos en nuestra crónica anterior, los asesores están haciendo bien su trabajo y ha vuelto el optimismo oficial sobre el clima de la megacumbre climática. Obama vendrá aunque sea sólo un día y prometerá reducciones norteamericanas por primera vez. Hu Jin Tao (China), Manmohan Singh (India), Lula da Silva (Brasil) estarán ahí también, simbolizando el compromiso de los países del Sur emergentes con objetivos más o menos relevantes de reducción de emisiones. Incluso parece posible lo impensable hace poco: un nuevo tratado político capaz de detallar niveles globales y regionales de emisiones para 2020 y 2050. Los detalles normativos quedarían para una futura cumbre, posiblemente en México dentro de un año.

No nos dejemos engañar por las apariencias. Lo más relevante es fijarse en el cambio de prioridades por parte de los grandes del mundo. Para Hervé Kempf, hay que mirar atrás, al paisaje de la cumbre de la Organización Mundial del Comercio (OMC) de Seattle en 1999. Eran tiempos donde la agenda neoliberal era hegemónica y amenazaba con arruinar aún más el expolio del Sur a través de la ampliación de la “libertad” de comercio. Inesperadamente, Seattle fue un sonoro fracaso gracias al efecto combinado de una coalición informal de la protesta de miles de activistas de todo el mundo junto con el bloqueo de un amplio bloque de estados de Sur ante el temor de la ruina definitiva de su agricultura y comercio ante las nuevas armas de penetración comercial sin fronteras que pretendía otorgar la OMC a las grandes corporaciones industriales.

Ahora, los tiempos han cambiado: la urgencia del clima en muchas regiones del Planeta está desplazando a un segundo plano la agenda neoliberal que ha servido de hoja de ruta para manejar la última crisis financiera. Ni siquiera un liderazgo soft como el de Obama o el hermético industrialismo comunista chino pueden sustraerse, como pretendían hasta hace poco pretextando prioridades internas (la reforma sanitaria, el “desarrollo” económico), a pasar por Copenhague y comercializar una nueva imagen proclima ante el mundo. El fantasma de un Seattle climático les ha obligado a mover ficha. El gobierno danés intuye también que Copenhague corre el riesgo de ser escenario de una nueva revuelta global como la de 1999 y no ha dudado en militarizar la Cumbre en una suerte de defensa preventiva contra las protestas ciudadanas por un Planeta respirable y justo.

No van equivocados. Se está viviendo un despertar inaudito de las voces oficiales en el Sur que reclaman justicia climática ahora (cobrar la deuda histórica por no haber contaminado como nosotros en el Norte, obtener transferencia tecnológica urgente y barata para cambiar de modelo de “progreso”). Por ejemplo, África (que, con casi 1.000 millones de personas genera las mismas emisiones que Texas, con apenas 30 millones) va a estar representada por una sola voz por primera vez en la historia. Paralelamente, el bien climático común de la Humanidad va a estar fuertemente defendido también por los miles de participantes en la Cumbre alternativa, el Klimaforum09, la llamada cumbre climática popular. Desde una de les redes ciudadanas más sugerentes, Climate Justice Action, se ha hecho un llamamiento a la desobediencia democrática en las calles de Copenhague el día clave, el 16, y a conseguir que la voz de la mayoría se pueda oír dentro de la Cumbre oficial. Significativamente, ante las transnacionales que asesinan el clima y los gobiernos cómplices, apelan a “exigir poder” y “justicia climática”.

Y es que el cáncer neoliberal no duerme. Consciente de que en Copenhague van a expedirse muchos cheques para comprar paz y docilidad en el Sur, el mismo Banco Mundial que ha contribuido a colonizar y empobrecer las expectativas de bienestar del Sur, se mueve sigilosamente para convertirse en el gestor de los nuevos Fondos de Inversión Climática. En el fondo, como nos recuerda inspiradoramente Naomi Klein, crece la “rabia climática” de casi el 80% pobre de la Humanidad respecto a la minoría rica que ha puesto el aire respirable en juego y la conciencia de que, esta vez, un exceso de obediencia podría provocar el fin de la vida humana sobre el Planeta. Es hora de desobedecer antes de que sea demasiado tarde.

Joan Buades, miembro de ALBA SUD
Artículo publicado en http://www.albasud.org/