Menu

Desacreditar els funcionaris i el servei públic

9 juny, 2010 - Estatal

Carles Blanco de la Fuente – ATTAC-ACORDEM
Deia Vázquez Montalbán, amb la seva habitual perspicàcia, que les paraules tenen amo; el terme funcionari (treballador de la funció pública) està desacreditat i, per extensió indiscriminada, proliferen els discursos – que també tenen amo – contra el treballadors de les administracions i dels serveis públics. Així, es responsabilitza als seus salaris del dèficit públic i se’ls commina a acceptar sacrificis, atesa la privilegiada situació que, en un mercat de treball cada dia més desregulat, suposa gaudir de feina fixa. Per tal de dividir la opinió pública, la demagògia, sense complexos, obvia el fet que a Catalunya la taxa de temporalitat en el sector públic és del 24,8% i supera la del sector privat, del 16,6%.
Un altre tòpic recurrent és l’afirmació de que sobren funcionaris, oblidant que una gran part dels integrants d’aquest col•lectiu efectua treballs vinculats al manteniment de l’Estat de benestar, com la sanitat, l’educació, la justícia o els serveis socials.
A l’estat espanyol, el 43% dels empleats públics són treballadors de l’ensenyament o de la sanitat i a Catalunya, el 53%.
En la sanitat pública catalana, en 10 anys (1999-2009), només s’ha incrementat la plantilla en 2.754 treballadors, quan la població ha crescut en més d’un milió de persones; el 1999 hi havia un sanitari per cada 184 persones, ara hi ha un per cada 205, la qual cosa augmenta la pressió assistencial i disminueix la qualitat de l’assistència.
Pel que fa a l’ensenyament, l’alumnat de Catalunya va créixer al setembre de 2009 en més de 23.000 alumnes, i el setembre de 2010 tornarà a créixer en un nombre similar segons les previsions publicades per la pròpia Generalitat. Per conservar la ràtio alumnes/professional de 2008, que era de 18,7, el Departament d’ensenyament hauria hagut d’incrementar la plantilla en 2.460 persones. Els pressupostos de la Generalitat de 2009 i 2010 estipulen un creixement 0. En un nou paquet de mesures per reduir el dèficit, aprovat la setmana passada, el Govern de la Generalitat no cobrirà les baixes per jubilació i reduirà la partida per a personal substitut i de reforç en la sanitat i l’ensenyament. Significarà que en el proper inici de curs en el mes de setembre es poden deixar de cobrir unes 700 places de professorat i la disminució d’uns 400 efectius en la sanitat.
Globalment, el nombre de persones assalariades del sector públic a Catalunya ha disminuït en un1′3 %, des de 2005 a 2008, a pesar de ser la comunitat autònoma amb més competències transferides (185). La ràtio habitants/empleats públics a Catalunya, al 2009, és de 24′3 i és la més baixa de l’estat espanyol. La ràtio mitjana habitants/empleats públics a Espanya és de 17. A Suècia hi ha 8 habitants per funcionari, a Finlàndia, 9, a França i Bèlgica, 12.
La despesa aplicada a l’estat espanyol als serveis públics de caràcter directament social (pensions, sanitat, educació, serveis socials, serveis a les persones dependents, vivenda pública, etc..) representa un 21% del PIB, quan la mitjana de la UE-15 és del 27%, el percentatge de treballadors ocupats als serveis públics de l’estat del benestar a Espanya és del 9,5%, el més baix de la UE-15 amb una mitjana del 15%.
Aquesta realitat està directament associada als intents de debilitar l’estat del benestar i als progressos en les privatitzacions en sectors de serveis essencials com l’ensenyament i la sanitat. En un model tendent a la dualització social, la despesa mitjana per llar i estudiant (universitari i no universitari) a Catalunya ja és de 802 €. A la política de privatitzacions totals o parcials dels centres hospitalaris i els CAP,s es sumen ara veus insistents per introduir el copagament a la sanitat pública.
La degradació dels serveis públics a través dels retalls pressupostaris i de les reduccions de plantilla fomenten el seu desprestigi i son el pròleg habitual de les privatitzacions. Els serveis públics no només garanteixen uns mínims materials sinó que ho fan al marge del mercat, anteposant criteris socials a l’obtenció de beneficis. Subordinar aquests serveis a la lògica de l’eficàcia econòmica comporta indefectiblement la segregació d’àmplies capes socials, més extenses com més s’aprofundeixi en la crisi. La utilitat dels serveis públics no consisteix únicament en la redistribució social de la riquesa.
També dificulta la concentració de poder en la mesura que afavoreix universalment la cobertura bàsica de les necessitats dels ciutadans. Estan en joc les conquestes històriques dels treballadors i també la qualitat de la democràcia.
Nombrosos estudis confirmen que les inversions públiques en centres de infància, serveis domiciliaris a persones dependents, serveis sanitaris o educatius doblen els llocs de treball en comparació amb inversions equivalents en infraestructures o indústries. Són doncs una oportunitat per reactivar l’economia creant ocupació en el sector públic, de forma que s’incrementi i millori la prestació de serveis tant en sectors claus pel futur econòmic del país com l’educació i la formació, com en sectors directament vinculats amb el benestar de les persones (sanitat, serveis socials,…), però el neoliberalisme vol “menys estat” i més mercaderies i això equival a menys sector públic i menys serveis socials; per penetrar en mercats en que els capitals puguin obtenir beneficis i per eliminar drets de ciutadania articulats al voltant de serveis públics de caràcter universal i gratuït, de manera que els permeti reforçar les relacions de dependència i de domini sobre la societat.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.