Menu

El crac financer per a "dummies": descontaminem el cervell

15 maig, 2009 - Estatal, Portada

panicofinancieroJoan Buades – ATTAC Espanya

Fa un any, l’actual govern Zapatero assolia una complicada nova majoria electoral prometent “el pleno empleo”. A l’agost, el president presumia que “aquí” (Espanya) no només no hi havia crisi sinó que el nivell de vida havia “superat el d’Itàlia i aviat seria superior al de França”. A la tardor, a Nova York, el mateix pròcer deia al món que el nostre sistema bancari era el millor del món i que ja podrien aprendre de l’Espanya del Banco de Santander, el BBVA, La caixa i tutti quanti. Mentrestant, de la primavera s’anaven enfonsant un darrere l’altre tots els bancs d’inversió nord-americans i alguns dels hedge funds més coneguts, les borses sofrien atacs d’histèria i la UE entrava a la UCI davant el temor de la crisi mundial més important des del crac del 1929.
El miratge espanyol va durar fins a Nadal, quan es va començar a dir que “malgrat tot, la caixa de l’estat tenia estalvis i que mai no arribarem als tres milions d’aturats”. Actualment, amb més del 14% de la població activa en atur, el dubte és si durant el 2009-2010 superarem o no els quatre milions de persones sense feina. Algun ministre socialista, amb grolleria, ha deixat caure que “ja no hi cap més gent a Espanya” i que “el nombre d’immigrants recents té un volum similar al de parats”, emulant l’oratòria dels Le Pen o Haider de fa 20 anys.
En aquest marc incomparable, es van despatxant milers de treballadors al carrer amb l’excusa de la crisi. Pel que fa al crèdit a empreses i famílies, els governs europeus i nord-americans bàsicament han subvencionat amb xifres fabuloses provinents de la caixa pública als bancs privats més importants perquè cobrissin els importants forats en els seus comptes reals, motivats per agressives polítiques especulatives deslligades a cap inversió productiva concreta. El resulta és l’estrangulament radical de les condicions de crèdit a la gent que està perdent la feina o que té uns ingressos irregulars o molt baixos i un abandonament de les petites i mitjanes empreses. Gràcies a amics així, entitats com el Banco de Santander han pogut superar, de moment, desastres financers com la participació en fons especulatius com el de Madoff, d’aquells que eren “segurs, segurs”.
I quan les borses aguanten dos dies seguits a l’alça, els economistes i polítics que no n’han encertat ni una i que negaven la crisi es posen a fer propaganda del “final de la recessió” i posen data propera a la “recuperació”. La jugada forma part del “massatge comunicatiu” que periòdicament ens proporciona el neoliberalisme i que tan bé han descrit pensadors alternatius com Naomi Klein, Susan George o Noam Chomsky. És, amb ells, que cal demanar-se, però, què hi ha a la part submergida de l’ iceberg i que la Gent Important no vol contar-nos.
Fem-ne cinc cèntims. D’entrada, hi ha la causa bàsica del que està passant. La idea central és que, amb Reagan i Thatcher a partir dels 80 i amb la creació de l’Organització Mundial del Comerç a meitat dels 80, l’estructura econòmica mundial va ser desregulada com mai durant el capitalisme, a fi que les empreses transnacionals no haguessin de sofrir molèsties en forma de drets laborals, protecció ambiental i control financer. De la dreta clàssica a la socialdemocràcia, els diferents governs del Nord (aquí, els de González, Aznar i Zapatero) van “liberalitzar el mercat de treball” a fi d’abaratir el cost dels treballadors de casa i permetre que els nous esclaus poguéssim tenir-los a la Xina, el Marroc o Mèxic. Van signar els acords de “lliure comerç” perquè les empreses transnacionals tinguessin dret preferent d’implantació sense fronteres i es poguessin saltar qualsevol normativa local o regional que tingués en compte els béns comuns com l’aigua o el paisatge o la necessitat de transparència fiscal i reinversió de beneficis en les societats afectades. El resultat ha estat l’expansió del capitalisme especulatiu fins a cotes mai vistes: es calcula que l’economia real, la productiva (lligada a productes i serveis concrets) representa menys del 10% de l’economia global. La resta va lligada a la pura especulació financera.
Un segon nivell d’explicació té a veure amb les “autopistes de l’especulació”, és a dir, els “paradisos fiscals”. N’hi ha una muntanya i molta gent els confon amb indrets petits, sovint insulars (com les Antilles neerlandeses o Cap Verd), però els més importants són la City de Londres i la Borsa de Nova York. Totes les transnacionals (des dels grans bancs a les energètiques, les de moda o les turístiques) hi tenen domiciliades nombroses societats fantasma. Allà pràcticament no paguen impostos i ningú no les controla, de tal manera que a través d’aquestes clavegueres, poden fer “enginyeria comptable” per tal de falsejar els balanços davant les hisendes públiques “normals” com la de Balears, la República Dominicana o els propis EUA (que és el que fan les “Cinc grans” ETN turístiques de casa nostra: Sol Melià, Barceló, Riu, Iberostar i Matutes). Es calcula que la meitat del diner que circula pel món té com a seu fiscal un d’aquests paradisos sostret a tota transparència fiscal internacional. D’aquí que persones de la rellevància de Barack Obama o l’excanceller alemany Helmut Schmidt hagin reclamat l’eliminació o la reducció dràstica del camp d’actuació d’aquests paradisos, perquè es queden amb uns recursos imprescindibles per finançar els serveis públics bàsics. Sense oblidar que bona part d’aquests diners tenen un origen fosc (la droga, les armes, el tràfic de persones,…), fet que suposa una amenaça global al benestar del conjunt de la humanitat.
Finalment, cal pensar en alternatives. Davant l’esfondrament continu i progressiu de l’estructura financera internacional, el pic del petroli i l’amenaça climàtica així com la inseguretat alimentària que afecta a una quarta part de la nostra espècie, hi ha dues direccions a retenir. La primera té a veure amb la necessitat de més regulació de l’economia, de més “democràcia econòmica local i global”. Necessitem eliminar els paradisos fiscals, controlar públicament el sector financer i substituir els mecanismes voluntaris de “responsabilitat social corporativa” de què presumeixen les transnacionals per normatives basades en el respecte ambiental, social i la participació de les comunitats afectades en la presa de decisions dictades fins ara per les transnacionals amb el suport actiu de governs “amics” corruptes. Però sabem que això no basta i cal innovar. El temps s’apressa i el planeta s’acaba mentre la població humana s’ha multiplicat per quatre en 100 anys i el consum per set. Com diu Susan George, “hem de pensar en gros” i aprofitar la crisi global per demanar un autèntic programa de xoc per acabar amb el capitalisme, ni que sigui el turbocapitalisme extrem dels darrers decennis. Ha arribat l’hora de plantejar un vertader “New Deal ecològic” que tingui en compte el món en què vivim més enllà de l’enfocament localista, populista i orientat al dia a dia dels nostres governs. Per obrir boca, paga la pena llegir-se què proposen investigadors alternatius solvents com Lester Brown al Plan B 3.0, el New Economic Forum i passejar per ATTAC. Si sou curiosos de debò i en voleu més, la millor llavor la trobareu a Serge Latouche (2009), Petit tractat sobre el decreixement serè, Institut del Territori i Editorial Tres i Quatre (http://decreixement.net/).

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.