Menu

Eleccions europees: entre la indiferència i la extrema dreta

9 juny, 2009 - Unió Europea

Enric Pastor – ATTAC – País Valencià
Els resultats de les eleccions europees han estat prou pitjor del que els més pessimistes esperaven(m). En efecte, la dreta ha avançat prou fins a tindre un bloc que, observant conjuntament totes les seues variants, aplega un poc més de 2 de cada tres diputats (1). Però cal destacar també que, un cop més, la desgana més que la indiferència o, potser, el fàstic per com es produeix la política de la UE, han allunyat de les urnes a un poc més d’un de cada dos dels electors europeus per nomenar els seus (?) parlamentaris europeus.
La renúncia “de facto” del seus membres a fer política, més enllà (millor, mes ençà) inclús de les seues possibilitats reglamentàries, el fet què és la Comissió Europea -per cert, molt callada enmig d’esta crisi- la que en realitat legisla sense quasi debat al parlament, i el joc d’aliances amb més reflex dels interessos partidaris estatals que d’una real política de blocs ideològics a Europa afegit a la poca connexió real amb la vida de la ciutadania són, al meu entendre, els elements bàsics de la situació. Segurament el fet que no se tria, en esta elecció, a un “cap de govern” europeu també deu tindre el seu pes en la indiferència de la ciutadania respecte a la tasca del Parlament Europeu així com la forma en què es fan les llistes pels partits, dibuixen -a nivell popular- a eixe parlament com un “retir daurat” per a opositors interns i politics amortitzats a escala estatal.
Finalment, i no en darrer lloc, les polítiques que, dia a dia, es fan a la U.E., amarades d’un intens flaire a integrisme neoliberal, preocupats encara en plena crisi pel dèficit públic i la “sacrosanta” llibertat de mercat (financer, sobretot), jugant inclús molt a la dreta del que l’administració dels USA va fer fins i tot als darrers temps de Bush i molt més la d’ara, fan que una gran part de l’electorat treballador, intensament subempleat i amb l’amenaça de l’atur a sobre, o li dona l’esquena als partits “auto-anomenats” d’esquerra i no vota o vota, directament, l’extrema dreta.
Front a la visió amable i un poc melancòlica d’una Europa que mai va ser massa amable amb segons qui i que, ara més que abans, no va camí de ser un paradís de llibertat i protecció social llevat de determinats països que varen tindre governs socialdemòcrates (de veritat) fa ja molts anys, la realitat de la Unió Europea és ara, tan sols, la de l’anomenada “Europa dels mercaders”. El fet que, durant els anys de bonança econòmica del darrer quart de segle, els fons de cohesió ajudaren a alguns estats (com l’espanyol) en la creació d’infraestructures per a poder millorar els intercanvis comercials, com destaquen de forma un poc ingènua (?) alguns benintencionats comentaristes (3), no esborra la deriva ultraliberal i conservadora que, sobretot arran de Maastricht i la implantació de l’euro (i la desaparició del bloc més o menys “comunista”, clar, com a contraimatge) ha arrossegat, a poc a poc, l’hipotètic projecte d’una Europa social a les clavegueres de la història.
Fets com la directiva Bolkestein, l’actuació militantment neoliberal del Banc Central Europeu, la directiva de retorn dels immigrants o la directiva de les 65 hores, tan sols aplaçada en la seua aprovació (que no rebutjada, no ho oblidem) no són fets que es puguen ignorar i ara, amb el sorprenent recolzament d’alguns partits d'”esquerra”(?) com el PSOE a la continuitat de Durao Barroso, que ha liderat la deriva dretana de la Comissió Europea (amb dos comissaris del PSOE en la cartera d’economia justament: Solbes i Almunia), el panorama no és especialment estimulant per a la gent de l’esquerra sociològica. Tan sols la irrupció de gent com la de “Europe Ecologie”, amb José Bové al front, ens donen un respir a l’esperança de que algú, almenys, dirà les coses que cal dir, encara que quede en minoria.
Finalment, i no en darrer lloc, les polítiques que, dia a dia, es fan a la U.E., amarades d’un intens flaire a integrisme neoliberal, preocupats encara en plena crisi pel dèficit públic i la “sacrosanta” llibertat de mercat (financer, sobretot), jugant inclús molt a la dreta del que l’administració dels USA va fer fins i tot als darrers temps de Bush i molt més la d’ara, fan que una gran part de l’electorat treballador, intensament subempleat i amb l’amenaça de l’atur a sobre, o li dona l’esquena als partits “auto-anomenats” d’esquerra i no vota o vota, directament, l’extrema dreta.
Als qui estem dintre de moviments socials com ATTAC i tants d’altres, ens toca continuar treballant per tractar de llevar-li a la gent la bena dels ulls. Tan sols la participació directa de la ciutadania en la política del dia a dia pot fer canviar el rumb d’esta Unió Europea tan malaguanyada per al progrés. Per a l’autèntic progrés, no per a la bogeria desarrollista-consumista.
Notes:
1.- http://www.elections2009-results.eu/en/new_parliament_en.html
2.- El sentit d´Europa. J. M. Jordan Galduf (Diari Levante 3/6/09)

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.