Menu

Existeix autèntica democràcia en el nostre país?

4 febrer, 2009 - Estatal

Vicenç NavarroEl Triangle
A primera vista, la pregunta que apareix en la capçalera d’aquest article sembla una provocació. Com pot dubtar-se que en el nostre país hi hagi una democràcia? Sí, n’hi ha. No hi ha dubte que tenim una democràcia. Els que hem viscut i sofert una dictadura sabem que avui a Espanya hi ha una democràcia. Si algú truca a la teva porta a primeres hores del matí, saps que és un veí que demana ajuda; no la Gestapo espanyola (que s’anomenava la Brigada Político-Social) que ve a detenir-te per a dur-te a la tortura i a la presó per tenir unes idees contràries al règim dictatorial. Així doncs, des d’aquest punt de vista, tenim democràcia. Però del que la majoria de la ciutadania pot ser que no sigui plenament conscient és del grau de limitacions que existeix en la nostra democràcia. La nostra és una democràcia enormement limitada i incompleta. I crec que puc parlar amb certa autoritat perquè he viscut en diversos països democràtics durant el meu llarg exili.
La escassa diversitat ideològica en els mitjans d’informació
Un dels indicadors d’això és l’escassa diversitat ideològica que existeix en els mitjans d’informació i persuasió existents en el nostre país. Una democràcia forta i vital exigeix una autèntica diversitat d’opinions que reflecteixin la diversitat ideològica present en el país. Doncs bé, tal diversitat és molt limitada en els mitjans d’informació més importants del país. En un país, Espanya, on la suma dels vots als partits de centre esquerra i esquerra ha estat molt superior als vots als partits de centre i centre dreta; i en un país, Espanya, on la majoria de la població es defineix de centre esquerra i d’esquerra, les veus d’esquerra són minoritàries en tals mitjans. No només les veus, sinó els temes. I això passa també a Catalunya, un país petit on tothom es coneix. En realitat la falta de tradició democràtica de tals mitjans és el problema més gran que tenen la democràcia espanyola i la democràcia catalana.
Cito un exemple que és indicatiu del que parlo. Fa uns mesos vaig escriure un article en el qual analitzava la temàtica coberta pels articles publicats en les pàgines d’opinió dels diaris de major venda a Catalunya. En el meu article mostrava el gran predomini que tenien en tals pàgines d’opinió els temes identitaris a costa dels temes laborals i socials. Així, tals pàgines d’opinió havien inclòs un gran nombre d’articles crítics al document signat pel catalanòfob Fernando Savater i amics, que denunciava la suposada persecució del castellà a Catalunya. Tal document contenia molts errors fàcils de rebatre. Amb un parell d’articles d’opinió tal document es podria haver mostrat pel que era: un al·legat nacionalista espanyol amb escassa credibilitat. Doncs no, hi van haver quaranta-dos articles d’opinió sobre aquell tema que va contribuir a posar roent les tensions nacionalistes tant de la perifèria com del centre d’Espanya. Una vegada més, els temes identitaris que ocupen la major atenció mediàtica de la intel·lectualitat catalana i castellana (que la constitueixen en la seva gran majoria persones de procedència de classe alta i mitjana alta) van acaparar l’atenció a costa dels temes laborals i socials. En realitat, durant aquelles setmanes on tant es va escriure sobre el document de Fernando Savater, diversos fets socials i laborals alarmants estaven ocorrent a Europa, a Espanya i a Catalunya (com la decisió del Tribunal Suprem Europeu, permetent que empreses de l’Est d’Europa poguessin instal·lar-se a Espanya i a Catalunya, pagant-los als seus treballadors salaris de l’Est d’Europa en lloc de salaris espanyols) que van romandre ignorats en les pàgines d’opinió de tals diaris. Cap d’aquests temes va contaminar les pàgines d’opinió dels majors diaris del país (tant de Catalunya com d’Espanya).
Va ser aquesta falta d’equilibri en els temes coberts per les pàgines d’opinió que em va motivar a escriure un article, denunciant la falta d’atenció als temes socials i laborals. I encara que era un article d’opinió, vaig documentar tal falta d’equilibri en tals mitjans on els temes identitaris tenen molt major espai que els temes socials i laborals. I ho vaig enviar a tals diaris per a la seva publicació. Era conscient que l’article implicava una crítica de tals diaris. Ara bé, confiava que ho publicarien com a conseqüència del seu compromís democràtic i obertura a la crítica. Doncs bé, em vaig equivocar. D’un en un, cada diari m’ho va rebutjar. I un d’ells, El Periódico, em va passar la notícia que el Director, el Sr. Rafael Nadal, havia donat instruccions al Cap d’Opinió, el Sr. Carlos Pastor, que “a partir de ahora sus artículos no tendrán cabida en nuestro diario”. I així ho tinc escrit, amb data i signatura. Vaig demanar explicacions que, com era d’esperar, tal Director ni es va dignar a contestar. He de reconèixer que tal carta i la seva contundència em van preocupar, no només com escriptor sinó com ciutadà que ha lluitat tota la seva vida perquè tinguem democràcia en el nostre país.
Part II
Explicava en l’article anterior com El Periódico em va vetar de les seves pàgines per haver denunciat la escassa diversitat ideològica que existeix en els mitjans de informació a Catalunya. Van ignorar la meva crítica prenent represàlies, mostrant una cultura poc democràtica. Ara bé, no era la primera vegada. Em va passar també amb La Vanguardia (i amb el programa de Catalunya Ràdio del Sr. Bassas). Ambdós van promoure, i La Vanguardia continua promovent, punts de vista liberals incloent el d’un economista ultraliberal que vol privatitzar-ho tot, des de la totalitat de la Seguretat Social a tots els serveis de l’Estat del Benestar (postures, per cert, no defensades per cap partit representat en el Parlament de Catalunya). Jo els vaig escriure a tots dos dient-los que em semblava molt bé que promocionessin a tal economista, però per raons de simple equilibri democràtic també haurien de promoure (o almenys permetre) en les seves pàgines o en les seves ones a economistes trotskistes que ho volen nacionalitzar tot, fins i tot la botiga de la cantonada. Ho van prendre com una broma de mal gust, ignorant que la broma existia ja en la seva falta d’equilibri ideològic. El Director de les pàgines d’Opinió de La Vanguardia també em va fer saber que les meves contribucions no serien benvingudes en la seva secció.
Quelcom semblant va ocórrer quan, com Rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, em van convidar, juntament amb el Rector de la Universitat d’Estiu de Prade al programa de Mònica Tarribas La Nit al Dia. En tal programa (que era en directe) vaig criticar tant al programa com a TV3 per evitar sistemàticament certs temes, com el fet que un burgès a Catalunya (ja no s’utilitza tal terme; es diu ara una persona molt rica que visqui en Pedralbes) visqui deu anys més -sí, deu anys més- que un treballador no qualificat amb més de cinc anys en atur. I també vaig criticar a TV3 per no haver fet mai un documental crític de l’Església catalana i la seva participació en la Repressió feixista (que ara es diu franquista). La resposta de la Sra. Tarribas va ser d’estar notablement irritada. Clarament no s’ho esperava. Un convidat a tal programa no s’espera que hi hagi una crítica al programa o a la televisió que ho promociona. Jo era conscient del cost personal de tal comportament. I sabia el que tal comportament implicava. I així va ser. Mai més em van tornar a convidar a aquest programa o a qualsevol altre programa de TV3.
La escassa atenció a temes laborals i socials
Els mitjans en el nostre país són el Quart Poder, enormement poderós (i arrogant) que no accepta la crítica. I està configurant el terreny no només mediàtic sinó també polític del país. Tenen tal poder que els polítics -molts conscients que el que jo denuncio és cert- no s’atreveixen a criticar-lo. I aquí està el problema major que té la nostra democràcia. No són mitjans en els quals es reflecteix l’autèntica pluralitat de la societat i una minoria està configurant l’opinió del país. I gairebé ningú diu res. Amb algunes excepcions dignes de mencionar. Fa uns mesos els dirigents dels tres sindicats més importants de Catalunya, CC.OO., UGT, i CGT, van escriure una carta de protesta a la Sra. Mònica Tarribas, directora de TV3, per la falta de cobertura de temes socials i laborals a TV3. Podria haver estat extensiva a tots els mitjans, i a tot el país, incloent Catalunya. Però excepte tals veus, hi ha un silenci ensordidor sobre la falta de diversitat ideològica en tals mitjans, la qual cosa es tradueix en que sistemàticament certs temes i punts de vista tenen moltes més possibilitats d’exposició que uns altres que tot just apareixen. Aquest és un dels problemes majors de la nostra democràcia.
www.vnavarro.org

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.