Menu

Incompetència o radicalisme neoliberal?

17 juny, 2012 - Opinió

Enric Pastor – ATTAC País Valencià
És generalitzada per part de molta premsa espanyola (de dretes; no hi cap altra) l’acusació d’incompetència a l’actual govern dretà del Regne d’Espanya. Amb això es voldria explicar per què i com hem arribat a la situació de rescat (no, home no!!, que és un préstec “en condicions favorables…”) de les finances espanyoles i, de rebot, de tota l’economia del regne d’Espanya. Però, són realment incompetents les gents del PP?.
Front al que pot semblar, les polítiques del govern pepero són -eren ja fa temps- perfectament previsibles. Si, al maig de 2010, el govern socialdemòcrata de Zapatero ja va tindre una intervenció-control “de facto” per part de la U.Europea, reformant les pensions i l’edat de jubilació, entre altres coses, un govern amb sintonia ideològica total amb eixes políiques no anava a fer-les enrrere, ans al contrari. Per això, front a la peŀlícula de “suspense” que ens han fet veure amb les pujades i baixades de la borsa i les malifetes de la “prima de risc”, com si fora una tormenta que estava formant-se davant dels nostres ulls, vos invite a llegir-se un article de Juan Torres, publicat fa dihuit mesos, on ja estava clar que hi hauria “rescat”, apuntant fins i tot  les característiques que tindria:

“En primer lugar, que el “rescate” de España sería en realidad y como en otras ocasiones, el de sus acreedores y, en este caso, principalmente de los bancos alemanes y europeos, lo que da a entender que efectivamente éstos pueden estar altamente interesados en que se lleve a cabo. Y dado que el “rescate” justificaría la aplicación de medidas de liberalización excepcionales, podría aventurarse también que en él pueden estar igualmente interesados sectores nacionales que quieren “transformar” España en esta línea ya expresada al Rey por grandes empresarios y líderes de opinión.


En segundo lugar, que la economía española no es en estos momentos insolvente ni hay razones estructurales que aventuren que tenga que estar en esa situación (salvo que se sigan aplicando durante mucho más tiempo las equivocadas políticas de austeridad actuales y que se tarde en modificar las bases de nuestro modelo de crecimiento), de modo que su “rescate” solo podría ser consecuencia de un proceso provocado o inducido.

Tercero, que esa inducción del rescate podría venir por dos posibles vías. Una, la presión especulativa muy fuerte concentrada en algún momento, posiblemente a finales de enero o en febrero de 2011 cuando se negocie el gran volumen de emisiones de deuda inmediatamente posteriores. Otra, por una presión externa que fuerce a reconocer la situación patrimonial real de los bancos españoles hasta mostrarla como explosiva y de ahí se obligue a intervenir para actuar con ellos como con los irlandeses.
No sé si eso va a ser inevitable o no, o si las autoridades europeas ayudarán a evitar o a que se produzca el “rescate”. Pero tengo la impresión de que un gobierno solo dispuesto a cumplir con las demandas constantes de los acreedores y especuladores para tratar de generarles confianza, como hizo precisamente el irlandés, lejos de ahuyentar el peligro, lo va a atraer sin remisión. Y también la seguridad de que si la ciudadanía no influye en el proceso será la que finalmente pague, en cualquier escenario que se produzca, sus consecuencias.” (Juan Torres, 20-12-2010, “¿A quién interesa y cómo sería el “rescate” de España?: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=118991)
Si una persona amb sòlids coneixements d’economia però què, com és normal, no té accés a les dades reals dels bancs, pot preveure com van a anar les coses amb vora un any i mig de temps, no em puc creure que els qui són “a la sala de màquines” del món financer, del Banc d’Espanya i dels governs respectius no en tingueren accés a les dades reals i que, per això, hagen estat tan “inútils”.
No és un tema d’incapacitat tècnica, és que les coses passen, han passat i passaran, segons que han disposat els grans “capos” de les finances mundials, ara personificats en l’anomenada “troika”. En resum, ideologia neoliberal aplicada de forma RADICAL (aquests sí que són perillosament “radicals” en l’acepció peiorativa de la “neollengua” a l’ús), sense tindre compte dels patiments que eixes polítiques puguen produir-li a la gent del poble, sempre que hi haja la concentració de capital planejada mitjançant el saqueig de les finances públiques dels estats…i de les butxaques de tota la ciutadania.
I això passa -i passarà molt més- perquè han aconseguit una ciutadania acobardida, insolidària i cega, què no s’adona de la realitat, què encara creu que podem tornar a viure “com abans” i dintre de la bombolla financera. Fins quan durarà l’engany coŀlectiu?. Fins quan aguantarem? Què caldrà per arribar al terrible despertar?
 

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.