Menu

La responsabilitat del banquer

15 novembre, 2008 - Entitats financeres, Paradisos fiscals

Carlos Jiménez Villarejo – Comité de Apoyo de ATTAC España
La Constitució aspira a garantir “un ordre econòmic i social just”, característic de l’Estat social de dret. Per això, el reconeixement de “la llibertat d’empresa en el marc de l’economia de mercat” està subjecte a prescripcions constitucionals, com la funció social de la propietat privada, la subordinació de tota la riquesa del país a l’interès general, l’estimulació d’una distribució més justa de la riquesa i el compromís dels poders públics de promoure una efectiva igualtat de tots els ciutadans; tot, amb la finalitat de “promoure el progrés … de l’economia per assegurar a tothom una qualitat de vida digna”.
En conseqüència, són necessàries mesures intervencionistes de tot ordre, fins i tot en l’àmbit penal, per protegir els ciutadans enfront de l’activitat abusiva i fraudulenta dels subjectes més rellevants de l’activitat econòmica. Especialment respecte del capitalisme financer i el mercat de capitals, on han estat tan tardanes com manifestament insuficients. Amb els resultats que eren previsibles i que tant semblen escandalitzar els seus responsables. Espanya, naturalment, no podia escapar-se d’aquesta crisi mundial perquè hi té la seva quota de responsabilitat.
Diversos exemples ho il·lustren. Trenta anys de democràcia no han estat suficients per aprovar la llei de responsabilitat social corporativa de les empreses, particularment de les entitats de crèdit. Els treballs preparatoris del Congrés dels Diputats en aquest sentit són essencialment retòrics, però admeten, això sí, que “s’ha deixat enrere la concepció clàssica segons la qual únicament els estats i els individus poden ser responsables d’abusos dels drets”.
Efectivament, s’han produït abusos empresarials i, en general, amb una absoluta impunitat. Entre els anys 1987 i 1989, el Banco Santander va comercialitzar un producte conegut com a “cessions de la nua propietat de crèdits”, dirigit a captar recursos financers. Un dels seus principals reclams era la seva opacitat fiscal, de manera que es va convertir en un producte ideal per a la inversió de capitals de l’anomenat diner negre. Així es va generar un frau fiscal de més de 80 milions d’euros que va determinar la incoació d’un procés penal. Fa un any, la Fiscalia General de l’Estat, el Govern i l’Audiència Nacional van pactar impedir la celebració del judici oral contra el president de l’entitat, altres executius i presumptes defraudadors, evitant així l’eventualitat d’una condemna.
També es va obrir una altra causa penal perquè la presidència de l’esmentada entitat, generosament, havia abonat a un conseller una pensió anual de jubilació en una quantia superior als 7.000.000 d’euros i una indemnització per cessament en el càrrec d’un executiu de 56.254.732,98 euros. Tots van ser absolts. I, a més, el Tribunal Suprem va arribar a justificar aquestes indemnitzacions amb l’argument de l'”absoluta llibertat de mercat”, aplicant una insòlita doctrina directament oposada al plantejament constitucional.
Per una altra part, el BBV, des del 1987 fins a principis del 2000, va desplaçar fons propis cap a comptes clandestins domiciliats a l’Illa de Jersey -paradís fiscal- al marge del control comptable i dels òrgans de govern de l’entitat i del Banc d’Espanya, comptes que quan es van descobrir arribaven a una suma superior als 6.000 milions d’euros. Fons que, a més de no tributar, van servir perquè el president i els consellers constituïssin a favor seu fons d’inversió o plans de pensions amb l’asseguradora nord-americana Alico per uns imports aproximats, per a cada un, de 3.000.000 d’euros. Es van obrir els corresponents processos penals en què l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem o van absoldre, en nom també de la llibertat d’empresa, o van impedir la celebració del judici amb arguments fets a mida per als interessos dels encausats.
Però encara van arribar més lluny. Entre el 1997 i el 2001, tots dos inclusivament, pràcticament tot el sistema financer –bancs i caixes– va emetre un producte, denominat “participacions preferents”, per captar estalvi al mercat espanyol. La seva finalitat era obtenir finançament per a les seves operacions i enfortir els seus recursos propis. Amb una particularitat, el producte va ser emès per societats filials de les esmentades entitats domiciliades al paradís fiscal de les illes Caiman. Així es van recaptar, segons el Banc d’Espanya, 15.104.544.378 d’euros. Tot amb el coneixement i l’aquiescència de la citada entitat i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors.
Tenint en compte les característiques de l’operació, va resultar d’extrema dificultat calcular l’enorme abast del frau fiscal comès per les entitats de crèdit en la tributació de l’Impost de Societats. La veritat és que quan va transcendir públicament aquesta manera de procedir, conscients tots de la seva evident il·licitud, es va reformar precipitadament la llei prohibint que les citades operacions es fessin des de paradisos fiscals.
Aquesta és la banca a la qual ara s’entreguen 50.000 milions d’euros per afrontar una crisi que, de manera molt important, està generada per ella mateixa com a protagonista essencial del capitalisme financer i del mercat de capitals que és. Ja veurem com administra aquests fons i, sobretot, com se’n controla la destinació.
Article publicat a El Periódico de Catalunya.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.