Menu

La subversió econòmica de la Teoria Monetària Moderna

3 agost, 2021 - Articles

L’impacte devastador de la COVID-19 en les economies mundials va obligar els governants a rescatar els vells manuals keynesians per estimular l’activitat. En la discussió de l’abast de les injeccions públiques, van aparèixer veus ortodoxes que qüestionaven la sostenibilitat fiscal d’aquests plans de reactivació, així com advertien de la llosa del deute que es traspassaria a les futures generacions. Unes concepcions sobre les finances públiques que desmunta l’economista nord-americana Stephanie Kelton a El mito del déficit. La teoría monetaria moderna y el nacimiento de la economía de la gente (Taurus, 2021). Kelton és, no debades, la veu més mediàtica d’una teoria econòmica que pretén capgirar l’actual visió sobre els pressupostos públics.

Per Moisés Pérez30.07.2021

L'economista planteja uns preceptes econòmics que xocarien amb l'actual composició monetària de l'eurozona| Europa Press
L’economista planteja uns preceptes econòmics que xocarien amb l’actual composició monetària de l’eurozona| Europa Press

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatgeshttps://www.facebook.com/v2.9/plugins/like.php?action=like&app_id=916539911820788&channel=https%3A%2F%2Fstaticxx.facebook.com%2Fx%2Fconnect%2Fxd_arbiter%2F%3Fversion%3D46%23cb%3Df15a91840d5467%26domain%3Dwww.eltemps.cat%26origin%3Dhttps%253A%252F%252Fwww.eltemps.cat%252Ff2ee7491a93da4c%26relation%3Dparent.parent&container_width=384&href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Feltempscat&layout=standard&locale=ca_ES&sdk=joey&share=false&show_faces=false&size=small

El tancament dels negocis que no eren fonamentals, la limitació de la mobilitat fins a només permetre les activitats bàsiques i la restricció al màxim de la interacció social van ser fonamentals per evitar una expansió encara més gran de la COVID-19 a l’inici de la pandèmia. El confinament va possibilitar l’aplanament de la corba epidemiològica, però va tenir un impacte econòmic profundament inèdit. L’aïllament domiciliari va provocar una caiguda del PIB estatal del 10,8%, així com en l’any 2020 van esfumar-se 622.000 llocs de treball al conjunt de l’Estat espanyol. La Gran Reclusió ha deixat, fins al moment, unes cicatrius econòmiques que es pretenen curar a la Unió Europea amb els fons Next Generation, una injecció de diners públics inèdita a l’àmbit comunitari, però, segons diversos experts, insuficient per superar el cop econòmic experimentat en els diferents països que conformen l’eurozona.

Abans de l’aprovació d’aquest estímul europeu, els diferents estats europeus, com també van fer-ho les diverses potències d’Occident, van rescatar els manuals keynesians anteriorment menyspreats. La intervenció pública va salvar les economies d’un sotrac encara més profund i, especialment, va contenir la sagnia en la desocupació. En el cas de l’Estat espanyol, els Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTOS) foren el bazuca que va permetre mitigar la catàstrofe laboral. Mentre el sector públic va salvar l’economia del cataclisme, els falcons del dèficit públic no van deixar d’insistir en els desequilibris que s’estaven creant a les finances públiques, ni van desaprofitar l’oportunitat per advertir de la pesada llosa de deute que teòricament es llegava a les futures generacions.

Una concepció dels pressupostos públics i de les capacitats econòmiques del sector públic que l’economista Stephanie Kelton desmunta a l’obra El mito del déficit. La teoría monetaria moderna y el nacimiento de la economía de la gente (Taurus, 2021), en la qual la catedràtica d’Economia i Polítiques Públiques a la Stony Brook University de Nova York desarticula diversos axiomes de l’economia convencional de manera divulgativa i amb la perspectiva de la Teoria Monetària Moderna. Des d’una mirada centrada en els Estats Units d’Amèrica, l’autora replica el dogma que «el Govern federal [en referència a l’executiu nord-americà] hauria d’elaborar els seus pressupostos com ho fa qualsevol família». «A diferència d’allò que ocorre a les famílies, el Govern federal emet els diners que gasta», contraposa com a realitat econòmica.

L’economista i autora de l’obra, Stephanie Kelton, la qual és una estrella de la TMM 

La Teoria Monetària Moderna capgira l’economia convencional i posa en dubte, en conseqüència, la literatura existent envers el dèficit i el deute públic, a partir de la seua diferenciació entre els agents econòmics que poden emetre moneda, com ara el govern federal dels Estats Units d’Amèrica, i aquells que són usuaris d’aquesta, com puga ser les empreses, els ciutadans o, fins i tot, les administracions que situen per sota de l’escala federal estatunidenca. «Quan un país emet la seua mateixa moneda no convertible (fiduciària), diem que aquest país té sobirania monetària. Els països que posseeixen aquesta mena de sobirania no necessiten, doncs, gestionar els seus pressupostos com es faria amb una economia familiar. Es poden valdre de la seua capacitat emissora de moneda per impulsar polítiques dirigides a sostenir una economia amb plena ocupació», exposa com a punt de partida per capgirar un dels axiomes de les finances públiques: l’estat necessita recaptar diners a través dels impostos per poder finançar la seua inversió en diferents àmbits, com ara la sanitat, l’educació, els serveis socials, la investigació científica o la construcció d’infraestructures.

Com a nació amb sobirania monetària, és a dir, amb capacitat d’emetre la seua pròpia moneda, els Estats Units d’Amèrica, segons desgrana aquesta economista adscrita a la Teoria Monetària Moderna, no cobren impostos per «recaptar diners, sinó que ho fan perquè la gent treballe i produïsca coses per a l’Estat». «El Govern per poder sostraure cap dòlar al contribuent, ha d’introduir-lo per algun costat. Es dedueix, per tant, que la despesa va primer, perquè, en cas contrari, d’on surt els dòlars necessaris per poder pagar els impostos? […] El propòsit dels impostos és generar una demanda de moneda estatal, que l’Estat pot definir en termes de la seua pròpia i única unitat comptable, com ara un dòlar, ien, lliura o pes, per a posteriorment atribuir un valor al seu mateix paper, el qual estava mancat de cap valor sense aquesta atribució, exigint-lo com a pagament d’impostos o altres obligacions», planteja per capgirar l’actual concepció econòmica envers el rol de les administracions estatals amb sobirania monetària.

A partir d’aquesta premissa, l’economista mediàtica de la Teoria Monetària Moderna sosté que l’Estat compta amb una gran capacitat per gastar, sense que s’haja d’atendre als ingressos que rep dels contribuents. Els impostos, d’acord amb aquesta percepció del funcionament de l’economia, són útils «perquè els governs puguen abastir-se sense necessitat de recórrer a la força explícita», «per modificar la distribució de la renda i la riquesa», «impulsar o desincentivar certes conductes» o contenir la inflació. La pujada dels preus, segons aquesta teoria, és l’únic límit a la despesa que pot aprovar un estat amb sobirania monetària, això és, amb capacitat d’emetre la seua moneda des del seu banc central o, en el cas nord-americà, per part de la Reserva Federal.

«Mitjançant el prisma de la Teoria Monetària Moderna, veiem com el govern nord-americà no s’assembla a una família, ni a un negoci privat. La diferència clau és simple i irrefutable: l’Estat emet la moneda (dòlar estatunidenc) i la resta, això és, la família, empreses privades i administracions dels estats i entitats locals, així com turistes, només l’empren. Això atorga a l’Oncle Sam un avantatge descomunal que la resta no tenim. No necessita reunir els dòlars que vol gastar abans de pagar-los, tal com estem obligats els altres. És impossible que l’Oncle Sam s’enfronte a una muntanya de comptes pendents que no puga pagar. […] Mai pot veure’s en fallida», resum, per puntualitzar: «La Teoria Monetària Moderna no recomana suprimir tots els límits. No és una fórmula de tot gratis. Ara bé, tracta de substituir l’actual enfocament, marcat pels resultats pressupostaris, per altre que prioritze els resultats humans sense deixar d’admetre i respectar les autèntiques restriccions de recursos a les quals s’enfronta l’economia». Per desmuntar la concepció del dèficit com a evidència d’una despesa excessiva, sosté, de fet, que la prova d’una despesa massa elevada «s’ha de buscar en la inflació». «Mentre els dèficits no impulsen una inflació a l’alça, no es pot considerar que s’estiga gastant de més», remarca.Subscripció al butlletí

Rep les novetats d’El Temps al teu correu:

Aquesta contrarèplica contra les concepcions de l’economia convencional està inspirada en les denominades finances funcionals plantejades per l’economista Abba P. Lerner. «Les finances funcionals capgiraven les convencions establertes fins aleshores. En lloc de forçar l’economia a generar la suficient recaptació tributària per compensar la despesa federal, Lerner insistia als decisors polítics a buscar l’equilibri per al conjunt del sistema econòmic. Això podia implicar que l’Estat injectara (gastara) més dòlars d’aquells que sostreia (via impostos). Fins i tot, podia ser necessari que ho fera de manera continuada, és a dir, reincidint en dèficits fiscals durant molts anys seguits, incloent-hi dècades. Lerner considerava que es tractava d’una forma perfectament responsable de gestionar el pressupost públic», narra a l’obra mencionada, per agregar: «Lerner opinava que, si la inflació començava a créixer, el Congrés podia reaccionar amb un augment dels impostos o amb una reducció de la despesa pública. I creia que, si l’atur es disparava de sobte, els legisladors havien de rebaixar les càrregues impositives o trobar la manera d’augmentar i accelerar la despesa». En el cas dels partidaris de la Teoria Monetària Moderna, encara es va més enllà: recomanen «instaurar una garantia federal d’ocupació que cree un estabilitzador automàtic i no discrecional que servisca tant per a la plena ocupació com per a l’estabilitat de preus».

Aquesta garantia d’ocupació, segons exposa Kelton al llibre, funcionaria de la següent forma: «El Govern federal anuncia un paquet salarial (i de prestacions socials) per totes aquelles persones que estiguen buscant treball […] Diversos economistes han defensat que els llocs de treball creats a través d’aquesta via s’haurien d’orientar a l’economia de les cures. A grans trets, això significa que l’Estat es compromet a finançar llocs de treball que es dirigisquen a l’atenció i les cures de les persones, de les nostres comunitats i del planeta. D’aquesta manera, s’instaura d’una forma efectiva una opció pública en el mercat de treball; l’Estat fixa una taula salarial per hora i permet que el nombre de treballadors contractats a través d’aquest programa oscil·le […] Si no es presenta ningú, significa que l’economia està funcionant amb plena ocupació. En canvi, si es presenten 15 milions de persones, s’evidenciarà el potencial subjacent que no s’està aprofitant considerablement. És l’única manera de saber amb seguretat i amb un sentit real fins a quin punt s’està infrautilitzant els recursos dels quals es disposa». «En constituir-se com a un estabilitzador automàtic, la garantia d’ocupació fa que el pressupost federal puga tant pujar com baixar […], la qual cosa garanteix que els dèficits seguisquen una dinàmica anticíclica i s’evite en excés la despesa en aquesta àrea del pressupost», complementa per explicar la funció que tindria per estabilitzar l’economia en matèria de preus.

Amb aquest fil conductor, el qual està fonamentat en la condició de l’estat com a emissor de moneda, l’economista nord-americana apunta que la preocupació pel deute manca de sentit. «El deute nacional podria saldar-se de manera íntegra demà mateix, sense que cap persona haguera de posar un sol centau de la seua butxaca», indica envers els estats amb sobirania monetària, per replicar les veus ortodoxes que adverteixen d’una hiperinflació amb aquest moviment, emprant un exemple de l’economista Eric Lonergan sobre el Japó: «Canviar bons de l’Estat japonès no té cap efecte sobre el patrimoni net del sector privat. En lloc de comptar amb bons de l’Estat, els inversos passen a tenir la mateixa suma, però en efectiu. Ara bé, encara que el patrimoni net no es veja afectat, la compra dels bons japonesos sí que té un efecte sobre la renda, la qual cosa es deu al fet que els bons, a diferència de l’efectiu, són instruments que generen un interès. Quan el Banc del Japó canvia bons per efectiu, el sector privat perd l’interès que aquests títols podrien reportar. Per consegüent, retirar deute sostrau renda d’aquest sector. Tenint en compte això, Lonergan es pregunta: Per què les famílies japoneses haurien d’afanyar-se a comprar béns quan els seus ingressos per la via d’interessos ha caigut, el seu patrimoni continua sent el mateix i ja s’han acostumat a una dinàmica de preus descendents?».

L’altre mite que refuta la catedràtica d’Economia i Polítiques Públiques és l’efecte desplaçament, és a dir, la situació generada quan el Govern federal entra en dèficit, el qual ha de competir amb altres prestataris potencials i, en conseqüència, resta possibilitat d’inversió. No debades, la competència entre prestataris incrementa els tipus d’interès, i això provoca que alguns projectes empresarials no troben el finançament necessari. Tot plegat genera que hi haja menys inversió i s’evolucione cap a un futur amb menys fàbriques o menys maquinària. Una concepció econòmica que Kelton qüestiona amb la premissa que tot flux monetari té un origen i un destí. Per a desmuntar-ho, fa una metàfora de l’economia, la qual, segons descriu, està conformada per dos poals: l’administració federal i el sector privat, integrat pels consumidors i les empreses. Des del poal del govern federal s’injecten 100 dòlars al representant del sector privat, el qual retorna 90 en impostos. D’aquesta manera, es genera un superàvit de 10 dòlars en el poal del sector privat i un dèficit d’ídem quantitat en el poal de l’administració federal. La conclusió, d’acord amb l’exposat per l’especialista econòmica és nítida: si hi ha superàvit a l’administració federal, es produiria un dèficit al sector privat, i a l’inrevés. A partir d’aquesta representació gràfica, assegura que «el dèficit fiscal incrementa la riquesa i l’estalvi col·lectiu».

Aquesta metàfora dels fluxos monetaris l’empra també per posar en dubte l’advertència llençada per diverses veus econòmiques nord-americanes que «el dèficit comercial significa que els Estats Units d’Amèrica perden». «Per als Estats Units d’Amèrica, el dèficit comercial representa un superàvit de coses», respon taxativament, per raonar agregant un poal més a l’explicació, el qual representaria el sector exterior: «Suposem que l’Oncle Sam gasta 100 dòlars i recapta 90 en impostos, deixant així un superàvit de deu dòlars en el poal del sector privat. Aquests dòlars poden circular pel sector privat nord-americà […], també [però] canviar de poal quan els estatunidencs importen productes. Posem que es gasta cinc dòlars comprant béns i serveis de la resta del món, mentre els estrangers gasten només tres dòlars en productes dels Estats Units d’Amèrica. En importar més del que exporten, el país registra un dèficit comercial. Bàsicament, el dèficit comercial nord-americà transfereix dos dòlars al poal del sector exterior. Veiem com es compensen aquests pagaments entre si i com el dèficit del Govern dels Estats Units d’Amèrica, el qual correspon a menys 10 dòlars, suma exactament el mateix que els superàvits combinats dels altres dos poals, és a dir, 8+2».

L’últim mite que desarticula aquesta portaveu de la Teoria Monetària Moderna és la insostenibilitat dels programes de prestacions socials, com ara les pensions, per la manca de fons. «El Govern federal sempre es podrà permetre sostenir aquests programes […] L’important és la capacitat a llarg termini de l’economia per produir béns i serveis reals que les persones necessiten», assenyala per citar Alan Greenspan, expresident de la Reserva Federal i representant de l’ala llibertària del neoliberalisme, qui va respondre al congressista republicà Paul Ryan envers la sostenibilitat de les prestacions socials nord-americanes: «No diria que les prestacions socials resultants del sistema de cotització no estiguen segures, atès que no hi ha res que impedisca al Govern federal crear tots els diners que desitge per pagar a qui vulga».

«A Greenspan li preocupaven els canvis demogràfics que fan que els Estats Units d’Amèrica tinga ara mateix un nombre reduït de treballadors amb els quals generar el nostre producte nacional. La taxa de dependència és un motiu de preocupació legítim en aquest sentit, no perquè no hi haja diners suficients per pagar, sinó perquè podríem tenir dificultats per produir béns i serveis reals que la població voldrà i necessitarà en els pròxims anys. Greenspan va saber veure que no era suficient pagar les prestacions monetàries als futurs jubilats, sinó que també importava el valor d’aquests diners. Per protegir-se enfront del problema secular inflacionari que sorgeix quan en un mercat hi ha massa diners per a pocs béns, fa falta una economia prou productiva per a subministrar la combinació de béns i serveis necessaris», recull, per defensar: «Fa falta formar més metges i infermers, construir méshabitatges tutelats i invertir en infraestructures, educació, investigació i desenvolupament. Amb les inversions adequades, podem potenciar la capacitat productiva de la nostra economia a llarg termini i conjurar així les pressions inflacionàries que sorgirien si haguérem de competir cada vegada més per una oferta minvant de béns i serveis reals». Una recomanació per tancar una obra desmitificadora i que planteja una fórmula que capgira les actuals convencions del capitalisme contemporani d’acord amb els preceptes de la Teoria Monetària Moderna.

FUENTE: https://www.eltemps.cat/article/14537/la-subversio-economica-de-la-teoria-monetaria-moderna?fbclid=IwAR00qye_8KJK2SIenxZu8cXa-8Q2lgCFUAWOWpGoB-3VRvfPaPy337h7NZg

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 × 3 =