Menu

L'asil, un dret en crisi

23 desembre, 2008 - Opinió

Jose A. García – Attac País Valencià
Les desigualtats econòmiques i socials no han deixat de créixer en el món des de la implantació de la globalització neoliberal. Segons l’Informe del PNUD 2005, mentre que en la dècada dels vuitanta la taxa de mortalitat infantil era 12 vegades superior a Àfrica que en els països de l’OCDE, en 2005 aquesta taxa va arribar a ser 29 vegades major al continent negre que als països desenvolupats. Per això les mares que aconsegueixen portar els seus bebés a terres europees estan regalant als seus fills estadísticament 30 i fins i tot 40 anys de vida en alguns casos. No és sorprenent doncs que les xifres de migrants internacionals hagin augmentat com a conseqüència de tan escandaloses desigualtats: si en 1980 el nombre de migrants internacionals estava al voltant dels 100 milions; actualment es calcula en 200 milions el nombre de persones que es veuen obligades a deixar el seu país; i això a pesar de les forts restriccions imposades a la lliure mobilitat de les persones.
Cal tenir en compte que aquests 200 milions de persones no suposen ni una desena part dels més de 2.500 milions de persones que viuen per sota del llindar de la pobresa, amb menys de 2 dòlars al dia. Únicament aquests 200 milions de dones i homes valents i emprenedors, han sigut capaços de reunir els diners suficients i han contat amb la salut apropiada per a emprendre el llarg camí cap a l’oportunitat, sortejant fronteres, murs, tanques, i tota mena de vergonyosos obstacles.
Potser quan es parla de persones les fredes xifres saturen i tal vegada no estigui de més recordar que darrere de cadascuna d’aquestes 200 milions de persones s’amaguen 200 milions d’històries diferents, 200 milions de somnis per complir. Però és necessari citar una xifra més per a comprendre la dimensió del problema que volem tractar: a més d’aquests 200 milions de persones, existeixen segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) uns 14 milions de persones que tenen la condició de refugiats.
El refugiat pot ser considerat com un tipus específic de migrant, que es caracteritza per merèixer una especial protecció d’acord amb el Dret Internacional perquè és perseguit, o té fundats temors de ser perseguit, en el seu país d’origen per motius discriminatoris. Si es compleix aquest pressupost, els 147 països signants de la Convenció de Ginebra de 1951, entre els quals es conta Espanya, han de concedir l’estatut de refugiat (comunament conegut com asil) a qui ho sol·liciti.
En les dècades posteriors a la II Guerra Mundial Europa va ser terra d’asil; de fet, alguns historiadors malpensats no dubten a afirmar que la Convenció de Ginebra del 51 va ser concebuda com un instrument més per a la necessària repoblació d’una Europa devastada per la guerra. No obstant això, des de fa alguns anys aquesta situació s’ha anat invertint degut en gran part a les polítiques migratòries de la Unió Europea, plasmades recentment en el Pacte Europeu d’Immigració i Asil.
El gran creixement del nombre de persones que tracten d’arribar als països desenvolupats com a conseqüència de les escandaloses desigualtats generades per l’aplicació de les mesures recollides pel Consens de Washington i els intents desesperats d’aquests països per intentar controlar i disminuir aquests fluxos migratoris tenen conseqüències directes en les persones amb dret a obtenir asil; perquè en moltes ocasions no poden arribar ni tan sols a sol·licitar-lo. Per citar algunes dades, de 2001 a 2004 el nombre de sol·licitants d’asil va disminuir en un 40% en els països industrialitzats; de la mateixa manera, en la Unió Europea es van reduir les sol·licituds d’asil de 349.318 en 2003 a 223.112 en 2007.
En l’Estat Espanyol la situació no és diferent, i les xifres que ofereix CEAR ho demostren: en el primer semestre de 2008, les sol·licituds d’asil han descendit un 43,48 % respecte al mateix període de l’any anterior (de 4.177 a 2.361 persones), el 52,19 % de les peticions han estat inadmeses a tràmit i només s’ha atorgat protecció a 123 persones a Espanya.
Tot açò porta a que calgui parlar del dret d’asil com un dret en crisi. I la nova llei d’Asil, l’esborrany del qual ha presentat recentment el Govern no farà sinó agreujar aquesta crisi. La introducció del concepte de tercers països segurs, la desaparició del paper del ACNUR en les sol·licituds d’asil en frontera, la degradació del paper de les organitzacions socials en el procediment; i sobre tot, la introducció d’un procediment abreujat d’inadmissió a tràmit sense la possibilitat de paralització del procediment d’expulsió mitjançant la interposició de recurs són mesures que posaran en risc la vida de milers de persones. En cap cas hauria de cabre l’expulsió d’un demandant d’asil sense una resolució ferma i precedida de les seves corresponents garanties, doncs aleshores perd la institució del refugi tot el seu sentit i es viola el principi bàsic de non refoulment consagrat en l’art.33 de la Convenció de Ginebra.
Per això Attac Espanya ha decidit adherir-se al manifest fet públic per CEAR. Perquè la crisi de l’asil, com la crisi financera o com la crisi de l’economia real, no són més que diferents cares d’una crisi que és sistèmica: la crisi d’un sistema mundial que tots hauríem d’estar disposats a canviar.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.