Menu

Mandela: dues veritats incòmodes

10 desembre, 2013 - Internacional, Opinió

Juan Canela Directa

La mort de Nelson Mandela (Umtata, 18 de juliol de 1918 – Pretòria, 5 de desembre de 2013) només pot reforçar la santificació que ja s’ha fet en vida, a pesar de les protestes del propi interessat. Un cop el mateix Mandela ja no pugui ni queixar-se, la seva pujada als altars de la correcció política és inevitable i s’esperen dosis de sucre inaguantables ni tan sols pels que admirem la seva determinació i el seu compromís. No és la intenció d’aquest article criticar una icona de l’alliberament dels pobles i de qui es poden omplir pàgines de lloances, però això ja ho faran tota la resta de mitjans, inclosos aquells que no fa ni tres mesos van elevar també a nivell de mite una de les seves majors enemigues: Margaret Thatcher. Més, fins i tot, que els dirigents del règim de l’Apartheid, els seus captors. Per això vull centrar-me en els dos episodis de la biografia de Mandela que resulten més incòmodes.
El primer és la seva activitat en la lluita armada com a fundador i organitzador del Umkhonto we Sizwe (“Llança de la nació” en zulú i més conegut com MK), el braç armat del Congrés Nacional Africà (ANC, en les sigles angleses). Mandela va fundar el MK el 1961 després de la massacre de Sharpeville –durant una acció de desobediència civil– i la prohibició de totes les organitzacions polítiques i socials de la població negra. Al parer de la nova generació de dirigents de l’ANC i dels seus aliats comunistes la porta de la desobediència civil pacífica, seguida llavors, quedava definitivament tancada i calia prendre les armes. La vella guàrdia representada per Albert Lutuli, en canvi, hi estava en contra.

Mandela va recórrer clandestinament el país reclutant voluntaris per a la guerrilla i després diferents països d’Àfrica per tal d’aconseguir diners, armes, formació i suport diplomàtic per a la mateixa. Personalment, va rebre entrenament militar a Etiòpia i Algèria. Va tornar a Sudàfrica il·legalment fins que va ser detingut el 5 d’agost de 1962 i empresonat durant 28 anys.
Encara que l’MK va ser un dels grups armats anticolonials més respectuosos amb els objectius civils i que el gruix de la seva campanya va centrar-se en els sabotatges econòmics, tampoc no va evitar completament les accions més lesives. Molt famosa va ser, per exemple, la bomba col·locada en una paperera en un centre comercial a Amanzimtoti –est del país- el Nadal de 1985 i que va matar cinc persones, tres d’elles nenes.
Nelson Mandela mai va condemnar les accions de l’MK i aquest no va renunciar a l’ús de les armes fins l’agost de 1990, quan feia mesos que Mandela havia estat alliberat i permeses les organitzacions il·legals. Fins pocs mesos abans del seu alliberament, Margaret Thatcher va justificar-ne el seu empresonament per ser un terrorista i el Govern dels EUA va mantenir-lo en la seva llista de terroristes fins el 2008.
Mandela va optar per la lluita armada contra un dels règims més despòtics que ha vist el segle XX i és fàcil de justificar aquesta decisió. Però, per això, no deixa de ser sorprenent que hi hagi tant interès en minimitzar o directament amagar aquesta faceta de la seva vida, molt més èpica i novel·lesca que els seus anys de presoner a Robben Island o el seu paper durant el famós Mundial de Rugbi de 1995, que han centrat les pel·lícules sobre el personatge.
Una altra transició era possible?
L’altra veritat, encara més incòmoda, de la biografia de Mandela, és el seu paper durant les negociacions que van comportar la fi del règim de l’Apartheid.
D’aquell procés, en va néixer l’actual Sudàfrica, un dels països més desiguals del món convivint en una democràcia molt més avançada –m’atreveixo a dir– que, per exemple, l’espanyola. Explicar com va arribar-se a aquesta paradoxa es pot resumir en el lema dels negociadors blancs d’aquells anys: “Deixem el Parlament als negres i quedem-nos els bancs”. La versió estesa va ser magníficament descrita per Naomi Klein en un capítol de la Doctrina del shock.
És impossible saber fins a quin punt, a l’ensarronada que va suposar aquell procés negociador, hi va intervenir només la inexperiència del moviment d’alliberament o hi havia elements venuts de dins mateix. També cal emmarcar-lo en una època d’extrema tensió –hi va haver més morts a la transició que durant tot l’Apartheid-, on fins i tot el dret que avui es pot considerar com més bàsic va haver de ser conquerit amb molt d’esforç i no es pot minimitzar ni ridiculitzar tot allò aconseguit.
Però la realitat també és que el nou Govern democràtic va acceptar fins i tot pagar el deute extern contret pel règim il·legal –estava suspès a l’ONU- de l’Apartheid per tal de comprar les armes amb les quals els reprimien. Naturalment, tampoc hi va haver reforma agrària ni nacionalització de mines i bancs, i això va condemnar la majoria negra a la vida de misèria en què encara es troba sotmesa.
No cal amagar que la situació de la població ha millorat molt respecte l’Apartheid, fins i tot en els camps socio-econòmics, per recordar que la majoria de les promeses del moviment d’alliberament no s’han complert –excepte per una bona part dels seus quadres i altres aprofitats- a pesar de viure en un país amb capacitats suficients per fer-ho.
El mateix Mandela ha fet sovint comentaris autocrítics amb el resultat dels pactes als quals va arribar, però sempre ha advocat per respectar-los i no ha fet –fins on se sap- cap acció realment rellevant per tal de revertir aquesta situació. La realitat és que, avui en dia, l’estàtua a Mandela més gran de Johannesburg es troba a Sandton, el barri del poder blanc per excel·lència.
Una vida honesta
La llegenda diu que, quan els seus fills preguntaven on era el seu pare, Winnie Mandela els explicava que estava cuidant tots els nens del país. Cal reconèixer el compromís, perseverança i patiment de Mandela en la seva lluita per uns ideals nobles i justos, a més del seu paper en la reconciliació –encara que d’aquest tema se’n podrien desfer alguns mites- i la seva renúncia voluntària al poder, tota una excepció, especialment a l’Àfrica.

Joan Canela és periodista i va ser corresponsal a Sudàfrica entre 2008 i 2010

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.