Menu

"Planeta terra, tenim un problema: sense rumb i enfonsant-nos. Repetim…"

19 desembre, 2009 - Cròniques, Organismes internacionals

Joan Buades – ATTAC Mallorca
Després de sentir en Wen Jiabao i Barack Obama, i tenint en compte els agònics intents fora de temps per salvar la cara davant el món, Copenhaguen passarà a la història com el punt de no retorn de la credibilitat del sistema mundial que hem conegut després de la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. El caràcter patrioter i irresponsable que els màxims dirigents dels països que generen més del 40% dels gasos letals per al clima comú suposa un fracàs colossal i confirma que ens trobem en el pitjor escenari possible. En el discurs probablement més gris pronunciat per Obama en tot el seu mandat, es va limitar a demanar col.laboració als altres pobles i es va comprometre, si hi ha sort al Senat, a reduir un 3% les emissions dels el 2020 respecte 1990. Jiabao es va mantenir ferm en la seva negativa a qualsevol reducció vinculant encara que la Xina ja sigui el primer país contaminant del Planeta. I això que, just abans, el president Lula els havia exhortat a sortir de Copenhaguen amb un acord real, a l’alçada de les necessitats de la Humanitat més vulnerable i pobre de l’Àfrica, Amèrica Llatina i Àsia. No donen per a més.
Un òrgan tan proper al cor del sistema mundial neoliberal que ha creat el problema, el Financial Times, assenyalava ahir que Copenhaguen, lluny de suposar la posada de llarg d’un món multipolar, anuncia el “nou caos”. Sense objectius vinculants de reducció de gasos contaminants, amb un horitzó d’inversió al Sud equivalent al 3% de l’actual ajud oficial al desenvolupament per a 2010-2012, i que amb prou feines arribaria a doblar l’AOD d’avui el 2020, i sense haver adoptat cap mecanisme real per reduir l’impacte dels dos grans oblidats del Tractat de Kyoto (la desforestació i el transport internacional, que estan en l’origen d’un terç de les emissions), el missatge de l’”acord Copenhaguen” és clar: la festa s’ha acabat, ningú està al comandament, que cadascú es cerqui la vida com pugui. És més, es salten la cita prevista a Mèxic de finals de 2010 i l’aplacen set anys, per al 2016. Realment desolador per als 6.800 milions d’éssers humans que vivim avui i una angoixant herència per als 2000 milions més que naixeran en els propers 40 anys. Aquesta falta de coratge polític i de talla com a estadistes es dóna mentre s’ha aconseguit una amplíssima majoria de països a Nacions Unides (112 de 192) perquè hi hagi un tractat vinculant que permeti un augment màxim de les temperatures d’un 1°5C i un decreixement de les emissions fins a les 350 parts de CO2 per milió considerades el llindar de seguretat climàtica per a la Humanitat. És clar que, entre els 112 estats no hi figura ni els EE.UU, ni Xina, ni cap país de la UE, així com tampoc Japó ni Austràlia. La foto dels absents diu molt de perquè Copenhaguen ha fracassat.
Cap a on podem mirar? Podem aprendre res positiu de la Cimera? El poeta Hölderlin va escriure que “on hi ha perill/creix també l’esperança”. Davant el desgavell i la frivolitat dels VIP, és temps de tornar la mirada a les propostes sorgides al KlimaForum, l’anomenada cimera popular per al clima. Amb energies netes i renovades pels 100.000 manifestants que van desfilar dissabte exigint justícia climàtica, la declaració final, subscrita ja per prop de 400 organitzacions de tot el Planeta, orienta sobre com podem prendre la iniciativa i reclamar poder democràtic mundial davant uns dirigents ineptes per cuidar l’aire que respirem. Les seves solucions a la catàstrofe climàtica passen per garantir una transició cap a una societat post-petroli basada en una aposta massiva per fonts verdes d’energia i l’equitat entre el Nord i el Sud. Les seves idees són, realment, suggerents. Hauríem de començar plantejar-nos abandonar completament les energies fòssils en 30 anys, retallant un 40% de les emissions letals abans de 2020. El Nord hauria de compensar immediatament al Sud pel deute climàtic acumulat per ajudar-lo a superar la seva extrema vulnerabilitat a la inestabilitat climàtica. Cal enterrar el trànsit de contaminació via “mercats del carboni” i donar pas a un acord vinculant, real i just de compliment obligat pels estats i grans corporacions transnacionals. I, finalment, hem de cultivar una relació sostenible amb la resta de la Natura, especialment en tot allò que té a veure amb la producció i transport d’aliments, energia, ús del sòl i disponibilitat d’aigua. KlimaForum compte amb una avantatge crucial sobre Ximèrica, la UE i la resta de Grans Dinosaures: són realistes i saben que no tenim un Planeta B. Comença una carrera contra el temps i la millor alternativa altre cop és tornar-se ciutadans actius, cercar i compartir allò que ens uneix com a éssers humans per damunt de les barreres nacionals i, sobretot, desobedients amb un poder cec a la catàstrofe en marxa. Serà la gran tasca d’aquesta generació, la nostra: canviar el sistema per preservar la vida humana sobre la Terra.
Joan Buades, membre d’ALBA SUD
Article publicat a http://www.albasud.org/

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.