Menu

Privatització de la sanitat i co-pagament

29 maig, 2010 - Serveis Públics

Carles Blanco de la Fuente – ATTAC ACORDEM
Darrere de les polítiques d’ajust pressupostari i de reforma laboral que focalitzen en aquests moments el conflicte social, està apareixent una renovada ofensiva contra la gestió pública dels serveis socials, que avui depenen de les administracions autonòmiques en la majoria dels casos.
La manipulació del discurs sobre la crisi dels serveis públics té el seu fonament en l’utilització de criteris mercantilistes per gestionar serveis de naturalesa social. En el camp de la sanitat pública, des de diferents fronts polítics, empresarials i mediàtics, es reobre el debat sobre el copagament dels serveis sanitaris. Argüint la suposada insostenibilitat del sistema, es pretén que els usuaris:  treballadors, aturats o pensionistes paguin -amb diferents formules, a més a més de les cotitzacions- per accedir a la consulta d’atenció primària, a l’especialista, a les urgències, pels menjars mentre estan ingressats, per les ambulàncies i també que s’elimini la gratuïtat dels medicaments pels pensionistes, fent-los pagar un % del seu preu. També es planteja la opció d’establir una llista de prestacions bàsiques gratuïtes, i pagar una pòlissa per a poder accedir a les restants (com als EE.UU.).
En un sector com el sanitari on el 15% de la població (malalts crònics, persones grans i de baixos ingressos) consumeixen més del 80% dels recursos, es tracta de dissuadir econòmicament de la seva utilització als que més necessitats tenen i que més recursos consumeixen i als qui pagar per consulta o una part del cost dels medicaments, en el cas dels jubilats, retreu de la seva utilització. Aplicant criteris mercantilistes, una intervenció en quiròfan d’una persona de 75 anys no serà mai “econòmicament eficient”, ni l’assistència deguda als malalts crònics ni els tractaments que precisen de medicaments o tecnologies avançades.
Al prioritzar criteris de rendibilitat econòmica per damunt dels socials tot està justificat. A més les retallades pressupostàries es tradueixen en falta de medis i infrastructures suficients amb lo que la qualitat dels serveis es degrada i es crea el cercle viciós perfecte per decretar l’obsolescència del sistema: servei car i mal prestat, per tant el millor és la seva privatizació.
Antecedents
La Organització Mundial del Comerç (OMC) aprovà, el 1995, una iniciativa per privatitzar els serveis públics arreu del mon i creà una organització subsidiària sota el nom de Acord General sobre el Comerç de Serveis (AGCS). Entre els seus objectius s’inclou la privatització de infraestructures de transports (aeroports, xarxes ferroviàries, carreteres), xarxes de telecomunicacions, la assistència sanitària, la educació i tot allò que pugui ser rentable. El sector de serveis suposa, considerat globalment, el 60% de la producció i dels llocs de treball en el mon però només el 20% del comerç internacional, un tros de pastís massa llaminer per menysprear-lo
Anys abans, el 1987, el Banc Mundial en el document “Finançament dels Serveis Sanitaris dels paíssos en desenvolupament: un programa de reformes”, recomanava: 1) traslladar als usuaris les despeses en la utilització de las prestacions ;2) oferir esquemes d’assegurances pels principals casos de risc; 3) utilitzar de forma eficaç els recursos privats i 4) descentralitzar els serveis sanitaris públics
Amb objectius molt similars, l’any 1990, a iniciativa de govern de Felipe Gonzalez, el Congrés dels Diputats va aprovar, amb els únics vots en contra de IU i el BNG, l’informe Abril Martorell  que recollia totes les tendències neoliberals inspirades en la contrareforma tatcheriana i també el copagament.  La resposta popular va frenar aquella iniciativa. Val la pena recordar ara que entre l’any 1991 i el 1994 els sindicats van convocar tres vagues generals (una contra la guerra del Golf i dues contra les reformes laborals).
El copagament es va aparcar però durant els anys posteriors, de mica en mica,  les mesures pressupostàries i organitzatives preparatòries de la privatització es van anar introduint, independentment del partit de torn en el govern de l’estat o de les CCAA.
Com a botó de mostra d’aquesta evolució, tenim l’informe publicat l’any passat  per l’Associació de Defensa de la Sanitat Pública en el que és denuncia que, de tota la despesa sanitària anual de cada persona, el sector públic cobria el 81% l’any 1980 i el 2007 només el 70%. Es a dir, el ciutadà ja pagava de la seva butxaca el 30%.
La estratègia és desmuntar el sistema, fragmentant-lo a poc a poc, amb diferents formules de gestió empresarial. A Anglaterra, a partir de l’any 1992, el govern britànic va introduir al seu país els fonaments per la penetració del negoci privat al sistema sanitari: a través  de participacions conjuntes públiques i privades (Public Private Partnership o PPP) i amb iniciatives de privatització directa (Private Funding Iniciative o PFI). Aquest model està essent actualment molt criticat al Regne Unit pels problemes que està provocant; el cost sanitari del 2008 va triplicar el del 1997 i tanmateix un nombre sense precedents d’hospitals va entrar en dèficit i es van retallat serveis, llits i personal, en bona mesura perquè s’havien desviat diners cap als beneficis ja que els inversors reclamaven una rendibilitat del 15% pel seus accionistes. Però tot i així el model del PFI s’està exportant a Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Grècia, Itàlia, Portugal …. i Espanya.
Mesures privatitzadores a les Comunitats Autònomes
El Partit Popular ha estat el principal animador de la pressió continuada contra la gestió pública sanitària des dels governs de les comunitats madrilenya i valenciana.
Al País Valencià hi ha 1’9 llits per cada 1.000 habitants mentre en el conjunt de l’Estat son 3’8. La despesa per habitant és de 1.158 euros, 200 menys per persona que la mitjana estatal. En aquests indicadors ocupa l’últim lloc entre las CC.AA.
L’any 1999, l’Hospital d’Alzira fou pioner en la implantació del model de privatització “Private Funding Iniciative” (PFI) a Espanya. La construcció de l’edifici (sol públic gratis) i la prestació de la assistència sanitària es va atorgar a Ribera Salud (propietat a parts iguals de Bancaixa i Caja del Mediterráneo) que, tot i gestionar en funció d’objectius d’estalvi (altes ràpides, reducció de despesa en proves diagnòstiques, tractaments, etc..), va tenir pèrdues de 5,24 milions de euros el 2003. La Conselleria va rescindir el contracte i va abonar a Ribera Salud 25,4 milions de euros per lucre cessant i 43,9 milions més pels actius pendents d’amortització. Després els va tornar a atorgar la concessió, incloent-hi la atenció primaria de13 centres de salut  i els hi va pujar el pagament per usuari a 600€ (50€ més per capita que a Catalunya). Al 2007 Ribera Salud ja declarà guanys de 3,1 milions d’euros. El model Alzira, amb el mateix prestatari, s’ha estès a Torrevieja, Dénia, Elx-Crevillent i Manises, que, conjuntament, tenen una població aproximada d’un milió d’habitants.
Ribera Salud també està present en la gestió sanitària de la Comunidad de Madrid, al Hospital de Torrejón i a la gestió del servei del Laboratori Central de San Sebastián de los Reyes, que actualment dona cobertura a sis hospitals públics i ha implicat el tancament de laboratoris públics d’anàlisi clínics com el de Coslada. El Govern autonòmic vol estendre el model PFI als hospitals de Valdemoro, Collado-Villalba i Móstoles. A altres hospitals de la comunitat com els de San Sebastián de los Reyes, Vallecas, Coslada, Aranjuez, Arganda, Parla y Majadahonda s’ha optat per formules mixtes: “Public Private Partnership” (PPP), que també han arrelat amb força a la resta de comunitats de l’estat.
A Catalunya la situació és més heterogènia i fragmentada, amb la coexistència de diferents formules de gestió privada o mixta: les Fundacions Sanitàries són entitats de diversa titularitat, algunes gestionades per mútues o asseguradores privades i altres per ajuntaments o societats sense ànim de lucre; les EBA,s (Entitats de Base Associativa) són empreses privades on els accionistes son els mateixos metges i que ja gestionen dotze centres de atenció primària;  a centres hospitalaris públics, com és el cas del Clínic, s’hi han ubicat empreses privades que utilitzen les seves instal·lacions i recursos (Barnaclínic) i finalment tenim els Consorcis Hospitalaris, que estarien més pròxims al model de gestió mixta dels PPP. Com a exemple recent, el nou Hospital Comarcal del Baix Llobregat s’ha adjudicat a una aliança empresarial formada per La Caixa, Aigües de Barcelona, ACSA, TEYCO y EMTE.
Declaracions recents del Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, Antoni Castells, a favor del copagament han vingut a sumar-se a les manifestacions en el mateix sentit del President Montilla i a les de la Consellera de Sanitat, Marina Geli, animant a l’estat a promoure la mesura. En el document de bases pel programa electoral del PSC figura el copagament i el reforç de les polítiques de gestió privada en la sanitat. És una posició compartida pel govern d’Espanya i per tot l’espectre de partits polítics de la dreta estatal i autonòmica. Únicament, fins ara, el temor a la impopularitat de la mesura i al seu cost electoral ha ajornat la decisió política. Únicament la mobilització social en la defensa d’un dels pilars fonamentals del model social i polític vigent a Europa podrà impedir la seva implantació davant la pressió renovada dels ideòlegs neoliberals i de la cobdícia capitalista.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.