Menu

Reaccions davant la crisi dels mercats financers

26 octubre, 2008 - Crisi sistémica

Mateu Morro – Unió de Pagesos
Sembla prou clar que no estam davant la crisi final del capitalisme ni davant la desfeta definitiva de les receptes ultraliberals. Però sí que vivim un punt d’inflexió evident de la “globalització” econòmica. I de la manera com es resolguin els problemes d’ara en depèn el futur de quasi tot.
La reacció dels mandataris europeus davant la crisi econòmica que s’està desplegant davant els seus nassos és digna d’anàlisi. Trets dels habituals escenaris triomfalistes, i havent de plantar cara a una crisi que ni entenen ni saben com tractar, es mouen com un peix dins el rostoll. Quan hom s’ha acostumat al “tot va bé” sistemàtic es difícil admetre la realitat. Ara, la seva desorientació, tan manifesta, expressa no sols la certesa de la crisi econòmica sinó també una greu crisi de lideratge. L’actitud de persones com Sarkozy i Berlusconi indica fins on han perdut el nord els dirigents europeus actuals.
“No hi ha crisi!” Aquesta va ser la primera consigna de Rodríguez Zapatero i d’altres governants europeus. El despropòsit li ha costat al president espanyol una caiguda en picat de la seva popularitat. Ara es pot intuir que la composició del nou govern, eliminant els ministres més progressistes, es va fer pensant en guanyar-se el suport dels baluards del poder econòmic i financer. És la coneguda estratègia de governar sense canviar res, en la qual es renuncia al més tímid reformisme. El resultat no sembla gaire encoratjador.
Tanmateix, en pocs dies s’ha passat de negar la crisi a injectar milions d’euros al sistema financer. Ni Zapatero ni Solbes ens han explicat la seva sobtada conversió a l’intervencionisme, però el caràcter sincronitzat d’aquestes mesures ens dóna pistes sobre la magnitud del corc. Però tot el devessall de milions que es posa a disposició de la banca té l’aparença de ser tan sols un pegat que allargarà una mica la desfeta o la farà menys traumàtica a costa d’hipotecar les finances públiques. Ningú no parla de noves polítiques econòmiques o de mesures socials. Al contrari: portaveus del poder financer, com el Banc d’Espanya, han recomanat la reducció de la despesa en polítiques socials i estrènyer les corretges als assalariats. La contundència de l’esclat financer i la por a la reacció cívica els ha fet callar, però aviat tornaran treure el seu arsenal d’amenaces. Ja ens podem preparar, perquè la sortida cap endavant del neoliberalisme, tan bon punt se’ls espassi l’estat de perplexitat actual, pot ser de conseqüències nefastes.
Quan ja fa temps que l’economia fa aigua i ja no es pot negar la crisi, l’estratègia oficial intenta reduir el problema a un mer desajust financer. Se’n descarten les implicacions que afecten el conjunt de l’economia. No s’admet la crisi de sobreproducció, la fallida energètica, l’expansió de la pobresa, la crisi alimentària o el fracàs del model de relacions internacionals. D’aquesta manera es pretén seguir legitimant el model econòmic vigent i es ven la falsa il•lusió que simples reformes del sistema financer ho arreglaran tot. Per això s’han d’aplegar ara sota les benediccions de Bush: per arreglar allò que fa pocs dies negaven que s’hagués espanyat i donar confiança a les borses.
La consigna de Sarkozy és ara, després de consultar als prefectes de Bush les mesures anticrisi de la UE, que cal “reinventar el capitalisme”. Però darrera les seves paraules no hi ha cap contengut mínimament sòlid. En realitat aquestes mesures “reorganitzadores”, a recer de les nordamericanes, aboquen Europa a la desfeta del seu model social de mercat. La primera necessitat de la UE, en un sentit invers, seria recuperar un camí propi i deslligar-se del tot dels impulsos imperials.
Tothom vol ser el gran salvador: el primer ministre britànic Gordon Brown així s’hi ha presentat. La immodèstia de Brown -com la de Sarkozy- representa la impúdica voluntat dels responsables del desastre d’aparèixer com els salvadors. Entre “reinventors” del sistema, grans “salvadors” de l’economia i primers ministres indignats per la seva exclusió de les noves festes de societat del club, l’escenari d’aquesta gran “Casa de les Comèdies” està d’allò més animat.
Tot això ens du a identificar la desaparició de l’esquerra europea. Efectivament, la socialdemocràcia i el laborisme semblen desposseïts de qualsevol base ideològica sobre la qual generar respostes socials i humanitàries a la situació. Tan sols alguns intel·lectuals o certes entitats no governamentals escapen a l’ortodòxia economicista dominant. Hi ha poques idees i tot és massa verd davant la magnitud de les urgències. En aquestes circumstàncies és difícil, i malgrat tot imprescindible, l’aparició d’un moviment regenerador, com el culminat a Bretton Woods el 1944, capaç de promoure reformes que trenquin amb l’agenda ultraliberal dels darrers trenta anys. El que passa és que aquesta regeneració des de dins és inviable sense un extens moviment social que, des de fora, en marqui les fites.

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.