Menu

"Vaig aprendre a caminar a la presó”

28 octubre, 2012 - Opinió

Entrevista
Antònia Jover, membre fundadora del moviment @Iaioflautas
L’Antònia va arribar a Barcelona quan tenia 16 anys. Filla de pares republicans perseguits pel règim de Franco, de ben jove es va incorporar a la lluita antifranquista i catalanista. Jubilada, segueix en primera línia de les lluites socials. Amb el col•lectiu @Iaioflautas ha ocupat bancs, autobusos i fins i tot el Departament d’Interior.
Vostè es va criar a la presó.
Havia de nèixer a la presó. A la meva mare la van agafar jove, embarassada de 8 mesos, i la van portar directament a la presó, l’any 1939. La familia va aconseguir que jo nasqués fora, perquè allà no hi havia condicions. Jo hi vaig entrar amb dos mesos. Vaig aprendre a caminar a la presó.

Recorda els primers anys de vida?
Doncs és curiós, però ho vaig recordar com un somni fins que vaig tenir 7 o 8 anys.  La meva mare em va deixar amb la familia per atendre el meu pare, que era a la presó, i jo vaig viure fins els 14 anys amb la meva tieta, en un convent al costat de la presó d’Alcalà on havíem estat.  Una de les vegades que va venir la meva mare, que em visitava cada quinze dies perquè, pobreta, treballava a Madrid i no podia, mirant a la presó, als grans finestrals, li vaig dir: “mama, jo somio amb aquest edifici i mai hi estat”. Tenia uns 6 anys. “I somio que corro, que baixo les escales i que arribo a un pati, que corro pel pati amb una monja molt gran”, i li explicava tot tal com havia estat. Es curiosíssim com queda. I la meva mare, que feia uns quatre anys que havíem sortit de la presó, em deia: “tu no ho somies, és una realitat. Tu has estat allà dins”. En dir-m’ho ma mare se’m va quedar tot el record.
Quan va venir a Barcelona?
Em vaig quedar a Madrid fins els 16 anys. Fins llavors havia estat sense els meus pares: és una de les coses que sempre he pensat que no els perdono, que m’hagin robat la infància. Perquè a partir dels 16 vaig viure amb els meus pares i vaig veure la qualitat de persones i de pares que tenia. No els perdono que m’hagin robat la infància i l’adolescència amb uns pares tan meravellosos com he tingut. Eren meravellosos. El meu pare era molt culte, em va ensenyar a estimar la música, a estimar la literatura, a jugar als escacs, i vaig destacar i tot, en els escacs. I penso: quina infància tan meravellosa hagués tingut si no me l’hagués robat aquesta gent.
Com ha repercutit en la seva vida política aquesta infancia robada? Ha militat en algun partit?
Si, he militat al PSUC, precisament quan vaig arribar als 16 anys, que estava en la clandestinitat. El meu pare ja hi era. També em vaig incorporar al club d’escacs, que era en català, i vaig incorporar-me a les lluites llençant octavetes, recollint firmes pel català a l’escola i demanant la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
Amb l’arribada de la democràcia va seguir la lluita?
El comerç familiar em prenia molt de temps i he estat molts anys alternant. Però he estat sempre en qüestions socials: les lluites de la Sedeta, les lluites per l’escola pública a la Sagrada Familia, pels semàfors al barri, pels drets de les dones, per l’amistat entre els pobles… a nivell de lluites de les associacions sempre hi he estat.
Mai se n’ha cansat?
Ara, després de jubilar-me, la meva idea era dedicar-me a viatjar, que ho he pogut fer bastant, però amb la situació terrible que s’ha presentat estava molt indignada. Quan van començar els joves del 15-M vaig anar a plaça Catalunya, vaig ser de les primeres en signar per solidaritzar-me amb la lluita dels joves i vaig començar a sentir el “gusanillo” de la participació una altra vegada.
Com sorgeix @Iaioflautas?
Uns companys de les lluites antifranquistes vam estar en un dinar, i vam dir: “Hi ha 8 milions de jubilats que no fem res. Estem a casa i estem indignats, però no fem res”. Era el moment. “Hem de fer algo sonat, hem de protestar per aquestes barbaritats que estan fent els bancs”. La noticia de les primeres ajudes als bancs ens va sublevar, i va coincidir amb unes declaracions d’Esperanza Aguirre que va parlar despectivament dels “perroflautas”. Nosaltres vam decidir adoptar-ho irònicament i transformar l’insult de la “Espe” i anomenar-nos Iaioflautas. Llavors vam signar un manifest i vam ocupar el Banc Santander. Aquest va ser el naixement de @Iaioflautas.
Està costant molt canviar les coses…
La lluita no para. El grup de les hipoteques no es cansa, com el dels comptes preferents, no abandonen.  És això: sabem que la lluita no és per avui, però els hem d’estirar les orelles i dir-los que tenim dignitat de ciutadans. I què aconseguim? Estar a gust amb nosaltres mateixos. Jo estic a gust amb mi mateixa, sóc una ciutadana que aporto el meu gra de sorra. Això, si acumulem molta feina, es pot aconseguir. Però, sisplau, no ens cansem.
Hi ha massa gent resignada?
Sóc conscient que hi ha molta gent conformista, la por i el terror l’han posat al cervell i molta gent no s’ho pot treure. Jo els dic que això és cosa de les neurones, que no s’ha de tenir por, perquè et paralitza i t’inutilitza com a ésser humà.
Té fills?
No, sóc soltera. He tingut massa feina, massa treball i ocupacions i en el camí no he trobat a la persona. I sóc molt independent.
Entrevista publicada en http://www.desdebellaterra.com

ATTAC Mallorca no s'identifica necessàriament amb els continguts publicats, excepte quan estan signats per la pròpia organizació.