El repte de sempre de l’esquerra: construir societat o gestionar societat
Salvador Martínez Millán (President d’ATTAC de 2021 a 2026)
Juliol 2026
En Salvador Martínez ens va deixar el passat dia 3 d’agost. Estam al davant, doncs, d’un text pòstum, però especialment i fonamental el seu testament polític, ja que l’escriptura d’aquest article s’inscriu en la forma en què Salvador va decidir viure els darrers mesos de la seva vida. Fins al final s’enfrontà a la malaltia amb fermesa i esperança de victòria, però també ho va fer amb un triple eix que conformà les seves darreres dedicacions. Primer l’amor, l’estima que professava a la seva dona, a les seves filles i a la família. En segon lloc la seva fe, la seva creença cristiana. I en tercer lloc el seu compromís polític i social. Salvador, a més a més, va trobar espai i temps, dins el possible, per dir adeu als amics i amigues als quals se sentia lligat, companyes i companys que hem sentit la seva mort com un autèntic terrabastall.
Aquest escrit se va publicar, en primer lloc, a l’ARA Balears (22-28 agost), per decisió del propi Salvador que mantenia amb el diari un contacte permanent. Es publica ara a Attac Mallorca amb el mateix esperit i les mateixes esperances amb que se va publicar al diari: que sigui font de debat, que sigui il·luminador de perspectives de pau i justícia social, i també encoratjador del pensament i l’acció transformadora.
Com a companys seus dins Attac, volem tancar aquesta introducció amb una cita de Victor Serge: «Després de nosaltres, si desapareixem sense haver tingut temps de complir la nostra tasca o simplement de rendir testimoni, la consciència obrera s’enfosquirà completament per un temps que ningú no podrà preveure…Un home acaba per concentrar en ell mateix una certa claredat única, una certa experiència impossible de substituir.»
Primera part
Coincideixo totalment amb l’anàlisi que Juan Torres (economista i membre del comitè científic d’ATTAC Espanya) ha publicat en GlobAlter dia 28 de maig (de 2026) sota el títol: “La izquierda que ya no sirve. Ideas para recuperar el Norte” i vull centrar la meva reflexió i propostes en quatre línies-força que es desenvolupen al seu article.
D’on partim
Torres planteja que les esquerres van deixar de ser transformadores quan van abandonar la construcció de societat i es van plantejar substituir el contrapoder social per la mera ocupació institucional; es volia així combatre el neoliberalisme utilitzant les mateixes estructures culturals, econòmiques i comunicatives que el neoliberalisme ja controlava. A més no hem d’oblidar que l’esquerra històrica no només era l’expressió dels partits i sindicats obrers, sinó que també defensava formes de vida compartida (barris, associacions de veïns, cooperatives, escoles públiques, ateneus, espais col·lectius, etc.). L’esquerra no només eren idees compartides, també eren propostes de condicions de vida sorgides d’aquelles mateixes idees.
El liberalisme va suposar una transformació civilitzatòria, una operació antropològica i cultural: transformar la forma de pensar, sentir i viure de les persones; fabricar un nou tipus humà adaptat a la lògica del Mercat (Homo-economicus). Es destrueixen centres fabrils i el treball es precaritza. S’ataquen i desprestigien partits i sindicats (els elements organitzatius de la classe obrera), es privatitzen serveis públics, es mercantilitza tota la vida, es destrueixen espais comunitaris que sostenien vincles socials i s’imposa una nova moral: la llibertat individual és el valor suprem. L’èxit és mèrit personal i el fracàs és responsabilitat individual. Allò públic no serveix i el Mercat és la millor garantia del nostre benestar.
Dins la tercera línia-força que Torres desenvolupa al seu article es defensa la idea que la dreta fa ús de la política per a consolidar el poder que ja té sobre la societat. No necessita transformar-la, ja li pertany. El poder econòmic, mediàtic, financer, les grans corporacions, els fons d’inversió… Tot això és seu abans que comenci qualsevol campanya electoral. La política, per a la dreta, no és un instrument de canvi, és l’instrument de conservació i consolidació del seu poder. Quan la dreta arriba al govern només necessita defensar el món que troba, estendre’l i blindar-lo davant qualsevol amenaça i per això, el poder institucional és més que suficient perquè la resta del poder, el poder real, ja el té.
L’esquerra, en canvi, no té cap d’aquests poders, i el món que vol construir no existeix, o tan sols a les esquerdes del sistema. És per això que l’esquerra s’ofega i fracassa quan vol transformar la societat fent política com fa la dreta, actuant prioritàriament des del govern i les institucions.
D’aquestes dues darreres línies d’anàlisi sorgeix una conclusió que em sembla tot un repte per tornar a plantejar els objectius a llarg termini de l’esquerra: “L’esquerra ha intentat emprar la política per transformar la societat, quan la seva tasca real és exactament la inversa: transformar la societat per canviar la política”.
Cap a on volem anar?
Avui, al nostre temps, és més necessari que mai tornar a elaborar un nou relat civilitzatori, un nou relat comú, que recuperi les grans causes de les lluites socials que sedueixin a tot tipus de persones; recuperar i reanomenar els valors universals que sempre han tingut sentit: el bé comú, la llibertat, la justícia, els drets humans, la democràcia.
Hem de recuperar els pilars del desenvolupament humà i social, posar de nou a la persona al centre de la vida: la sanitat pública, educació pública, l’habitatge digne, la mobilitat respectuosa amb el nostre entorn; recuperar l’equilibri amb la natura, acceptar que som a un planeta finit amb uns recursos finits, redirigir la mirada al terreny agroecològic implementant un tipus de vida, de distribució del temps i de cures des d’una mirada i concreció ecofeminista.
Finalment, cal tornar a obrir tot l’àmbit comunitari a més participació comunal de barri, de poble, inventant noves formes d’implicació de tots i totes per viure la democràcia des d’un terreny proper. Tot això i més és construir societat, és crear un nou relat comú.
Segona part
Quin paper podria fer ATTAC?
ATTAC és una organització internacional, altermundista i d’esquerres el lema de la qual és “Un altre món és possible”. Som un moviment contrari al sistema capitalista-financer actual i, en conseqüència, apostam per una economia al servei de la persona humana, per una societat que tingui al seu centre el bé comú, la justícia social i la Pau entre els pobles. Som una organització anticapitalista que defensa la justícia econòmica i social a escala global.
Hem fet una opció òbvia i coherent per a l’ecologisme, com a forma d’equilibri entre tots els éssers vius amb la natura i la Terra, tot denunciant també el colonialisme i el patriarcat. Per això, pens que podem oferir un lloc de trobada, de reconeixement mutu i elaboració conjunta d’alternatives. Participar en la “batalla cultural” per elaborar un relat comú alternatiu, aportant el nostre esforç, compromís i temps per lluitar contra l’hegemonia del discurs neoliberal i els seus valors: individualisme, competitivitat i acumulació de riqueses.
En aquesta lluita per un món nou hem de treballar colze a colze amb d’altres organitzacions, col·lectius, i persones que a títol individual s’incorporin a la tasca comuna. Hem de recuperar un relat comú alternatiu, com també els valors de la justícia, la fraternitat, el bé comú, la cooperació, l’empatia, la cura mútua, tot potenciant una cultura de Pau i d’Unitat. Aquesta podria ser la nostra petita aportació a la creació de teixit comunitari i a la lluita per una vertadera transformació de les persones i de la societat.
I finalment, com ho podem fer?
Aprofitant la nostra capacitat de moure’ns allà on hi hagi teixit associatiu (associacions de veïns, ateneus, pobles, etc.) per connectar i relacionar experiències alternatives (posar en contacte experiències de consum alternatiu, producció, cooperativisme, economia social i solidària, cures, tipus d’habitatge alternatiu, comunitat, formes de participació democràtica, etc…) i fer de tant en tant trobades d’aquestes experiències.
També seria important fer tallers explicatius de les mateixes experiències (es tractaria de visibilitzar i connectar aquestes altres maneres de viure). Es tractaria, ni més ni menys, de visualitzar que la Utopia és possible, que la Utopia ja es fa, però que es concreta en moltes experiències disperses i descoordinades.
En síntesi, penso que més enllà de les convocatòries electorals que periòdicament tindrem i a les quals, inexorablement, l’esquerra s’ha de presentar tan unida com sigui possible, el vertader projecte a llarg termini al qual no hauria de renunciar l’esquerra pel curtterminisme electoral és, precisament, anar caminant amb una mirada a llarg termini, colze a colze amb el màxim d’agents socials, vers la transformació d’aquesta societat capitalista, origen de tots els mals socials, personals, mediambientals i de supervivència que pateix la Humanitat, partint del primer i més horrorós i inhumà de tots que és la Guerra.
Si vivim valors que siguin de veritat humans estarem construint un autèntic món nou.
Nota: Aquest text també està publicat en castellà a la web de Attac Espanya:
www.attac.es/el-eterno-reto-de-la-izquierda-construir-la-sociedad-o-gestionarla